Tom Sharpe, mor l'irreverent autor de 'Wilt'
L'escriptor britànic, que vivia a Catalunya, deixa als 85 anys com a llegat les seves sàtires esmolades i d'humor salvatge
BarcelonaTom Sharpe va escollir l'humor corrosiu. L'editor i amic de l'escriptor Jorge Herralde ahir explicava que el britànic es definia com "un pallasso que volia fer riure". No tenia cap pretensió intel·lectual i, de fet, es mofava dels que s'escarrassaven a aparentar el que no eren. "Evelyn Waugh escriu amb la mateixa precisió i finesa amb què els cirurgians manegen un bisturí, mentre que jo escric amb una destral", va escriure Sharpe. No tenia inconvenient a dir que sovint pensava que els seus llibres eren escombraries. Pròxim, sarcàstic, honest, reivindicatiu, burleta i amb una visió irònica del món, l'escriptor anglès deixa com a llegat l'humor salvatge de Wilt , Assemblea sediciosa o Exhibició impúdica.
Sharpe se'n va anar ahir, als 85 anys, per problemes circulatoris derivats de la diabetis. Va morir a Llafranc, on residia tot sol als hiverns des de fa més de 20 anys. Va estar força actiu fins al final. El 2011 va publicar la seva última obra, L'herència de Wilt , i fa amb prou feines un mes es van exhibir, a la Galeria Carles Taché de Barcelona, una trentena de fotografies que va fer, als anys 60, amb una Leica. La mirada incisiva de l'escriptor va captar la vida quotidiana de Cambridge.
Tom Sharpe va néixer a Londres el 1928. No va tenir una infància gens plàcida. No conservava gaire bon record de la seva mare: "La meva mare era una autèntica mala peça. Era cruel. Era dolenta. Tant, que fins i tot a l'asil es va buscar una amiga sorda per poder insultar-la tranquil·lament sense que s'adonés de les barbaritats que li deia". El seu pare era un sacerdot predicador violent i admirador de Hitler. Va intentar, sense èxit, inculcar-li les seves idees feixistes. "Al revés que P.G. Wodehouse i Waugh, procedeix de la classe baixa, molt baixa, subratlla ell. Es va exiliar a Sud-àfrica escapant del classisme anglès i es va trobar amb l'horror de l'apartheid", escriu Herralde a l'antologia El mejor humor inglés .
Un heroi contra l'apartheid
Sharpe va marxar a Sud-àfrica després de llicenciar-se en història i antropologia social a la Universitat de Cambridge. Era el 1951, tenia 23 anys, i havia passat un temps breu a la marina britànica. Treballava com a professor en un internat per a blancs a Johannesburg. Quan tenia temps, agafava la Leica i captava la vida als suburbis de la ciutat sud-africana. En aquella època hi havia discriminació racial i els negres no tenien cap dret, ni tan sols la ciutadania sud-africana. Sharpe en va voler deixar testimoni amb la seva càmera. Revelava les fotos al bany. També va escriure una obra teatral, Els sud-africans . Les crítiques a l'apartheid no van agradar gens al govern. El van acusar de polític subversiu i comunista perillós. El van deportar, però abans la policia va cremar-li 36.000 negatius. En va poder salvar 6.000, que, per seguretat, havia deixat a casa d'un amic.
Els alumnes que van inspirar 'Wilt'
El 1961 va tornar a Anglaterra i va treballar durant deu anys a la Cambridge College of Arts and Technology. Els rudes alumnes d'aquesta escola van ser una font d'inspiració per a Wilt. Sharpe deixaria la càmera definitivament el 1969 per dedicar-se a escriure. Va publicar la seva primera novel·la el 1971. Tenia 43 anys. Va voler provar si tenia talent per escriure i fer somriure, i la va encertar. La seva primera novel·la va ser Assemblea sediciosa . Sharpe utilitza les seves experiències sud-africanes en una obra amb personatges com la vella Miss Hazelstone, que practica tota mena de perversions sexuals.
Va dedicar el llibre a les forces policials que destinen la seva vida a preservar la civilització occidental a Sud-àfrica. Era la ironia de Sharpe. Després van venir Exhibició impúdica (1973), Fart de llop (1974) i Blott a la vista (1975). El 1976 va publicar el seu gran èxit, Wilt , que tindria diverses seqüeles. El seu humor corrosiu no coneixia l'autocensura. Si a Wilt ataca una societat britànica reprimida que amaga tot tipus de fantasies sexuals, a Vicis ancestrals (1980) i Fart de llop la víctima és l'esnobisme. El sector editorial tampoc no surt gaire ben parat a La gran persecució (1977).
Quan es va convertir en un autor d'èxit, Sharpe va anar-se'n a viure a Dorset i es va dedicar sobretot a la jardineria. Tornaria a Cambridge el 1980. El 1985 va publicar Wilt més que mai. Durant prop de deu anys no publicaria res. El 1995 tornaria amb Les beques bojes (una crònica de Porterhouse) , i després vindrien L'ovella negra (1996), que es va editar abans en català i castellà que en anglès, i Els Grope (2009). Després d'assistir a un congrés del PEN Club Internacional i conèixer l'Empordà, va decidir quedar-se a Llafranc. Eren els 90 i no se sentia gaire còmode amb els governs britànics de l'època. Sharpe no es mossegava la llengua ni en els llibres ni en la vida real. Va arribar a dir que el primer ministre britànic Tony Blair era "el paper higiènic de Bush". Estava casat amb la professora nord-americana Nancy Anne Cooper i tenia tres filles.
El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, destacava ahir la mirada corrosiva de Sharpe sobre una burocràcia que odiava i sobre qüestions importants de la condició humana. L'escriptor treballava en una autobiografia que deixa inacabada. En alguna ocasió havia declarat que no publicaria les seves memòries en vida, perquè considerava que eren l'avantsala de la mort.
