Sharon Van Etten brilla en la nit vilanovina

Vilanova i la GeltrúPerdre un dels teus dos caps de cartell de la nit vint-i-quatre hores abans de començar és un cop del qual és difícil recuperar-se sense ferides. Amb la cancel·lació de Beirut de dijous, la segona jornada del festival Vida s'ho jugava pràcticament tot a una carta amb nom i cognom: Sharon Van Etten. Podria haver sortit malament, però va resultar ser un as guanyador. Abans que la de Nova Jersey acaparés tots els focus, Kevin Morby pujava a l'escenari de La Barca, enmig del bosc, per on anys anteriors han passat des de Rosalía fins a Kiko Veneno.

És un espai perillós aquest, bonic, quasi bucòlic, però acaba sent difícil d'aconseguir l'atenció d'una audiència sovint amb ganes de xerrameca. Morby, que venia amb un trompetista i una cantant que apareixia intermitentment, factura un pop d'aquell que bruteja i que recorda en alguns moments M Ward, un vell amic del festival vilanoví. Presentava nou disc, 'Oh my God', un treball d'aires espirituals i tics evocadors del Lou Reed del 'Coney Island'. L'examen el va aprovar sense matrícula, perquè quan corria el perill d'avorrir va recórrer al seu millor repertori (com 'I have been to the montain'). Poc després CARLA s'enfilava a l'escenari de La Cabana per desempolsar melodies còsmiques i un pop electrònic que ensuma la marca Beach House i The XX, i tot i que va sonar de meravella va semblar massa pla. Va acabar despertant a mig concert, amb 'Not like you', per traçar una clara línia ascendent.

El destí de la segona nit del Vida el dictaminaria Sharon Van Etten. L'èxit o el fracàs en un nom que arribava a Vilanova amb nou disc, el poderós 'Remind me tomorrow', la demostració que és possible fer rock sense guitarres. Van Etten, vestida amb uns pantalons plata i acompanyada d'un quartet, va cenyir-se a presentar un disc amb poques fissures i moltes virtuts. Va començar pels mig temps d'alta intensitat ('Jupiter 4', 'Comeback kid') per després agafar la sis cordes i entonar cançons que anaven del pop lluminós ('Tarifa') al rock de batalla que l'emparenta amb PJ Harvey –'Hands'–. La Sharon més extravertida va aparèixer just abans de la versió de Sinéad O'Connor 'Black boys on Moped', interpretada per ella sola al piano, amb un discurs sobre la confiança en el gènere humà. Seria el començament del final, amb dues de les seves cançons més populars –'Seventeen' i 'Every time the sun comes up'–. Pocs minuts després la nord-americana s'acomiadava amb gratitud, la mateixa que tindran els organitzadors del Vida per haver-los salvat la jornada. Fins i tot la lluna creixent va posicionar-se a un cantó de l'escenari per no perdre's res.

La matinada encara donaria per a diversos xous a tenir en compte. Joan Colomo va representar el producte nacional i va reclamar que, abans que Rosalía, ell ja havia fet un disc dedicat als diners. Entre cançons del nou àlbum, befes a Movistar –que coronava l'escenari amb un gran logotip– i reversions dels seus antics èxits (una caribenya 'Fe en el acné' o la 'maquinera' 'Pirotecnia barata'), el de Sant Celoni va tornar a sortir per la porta gran. A Temples els podria haver passat el mateix, però van acabar resultant monòtons. El seu viatge estètic al passat té moments de brillantor ('Certanity', 'On the saviour'), però en general trobes que hi falta alguna cosa. Potser són cançons.

Per tancar la nit, un dels grups més honestos que ha conegut l''indie rock' planetari. Els Superchunk van començar forts amb 'Trees of Barcelona' (una declaració d'amor a la ciutat) i van anar deixant els 'hits' que tant abunden al seu catàleg: 'Crossed wires', 'Like a fool' i, ja acabant, 'Driveway to driveway'. Mac McCaughan i els seus, ara sense Laura Ballance al baix, van complir com ho fan sempre, amb energia, espasmes guitarrers i cançons majúscules.