'Sexo/Vida': la sèrie de Netflix que mira tothom però que ningú gosa comentar
La protagonista planteja com un dilema femení la tria entre una vida sexual plena i una família estable
El títol d'aquesta sèrie de Netflix, que s'ha enfilat als primers llocs del més vist a la plataforma des de fa unes setmanes, no enganya. Creada per Stacy Rukeyser, Sexo/Vida és un melodrama eròtic al voltant de la Billie (Sarah Shahi), una dona casada i amb dues criatures que viu una vida perfecta amb el seu marit perfecte, en Cooper (Mike Vogel), però troba a faltar l'excitació sexual que experimentava quan era més jove amb l'antiga parella, en Brad (Adam Demos). El primer episodi arrenca fort. Veiem la Billie i en Brad de festa mentre, des de la veu en off, ella rememora aquells bons temps. Comencen a mantenir relacions i en el moment en què ell li besa els pits, l'escena es talla per mostrar la protagonista al present. S'havia adormit amb aquest record i just el seu nadó, a qui està alletant, li xucla els mugrons... La sèrie planteja, per tant, des de l'inici aquest cisma que viu la Billie, igualment reflectit en el títol: és feliç amb la seva vida però li sap greu haver renunciat a un plaer sexual que ja no sent amb la mateixa intensitat.
A priori, Sexo/Vida es planteja des de la perspectiva feminista de visibilitzar la insatisfacció sexual d'una dona, però també la seva capacitat de gaudi, a partir d'un dilema constant en la ficció romàntica, el de la protagonista que es debat entre dos homes molt diferents. La sèrie de Rukeyser actualitza i explicita un altre element habitual de les ficcions que s'han considerat “per a dones”. Aquell ambient tòrrid suggerit en centenars de novel·les o pel·lícules roses aquí es fa carn i coit explícits. Atès que les ficcions televisives se solen mostrar més aviat pudoroses en aquest aspecte, crida l'atenció com aposta de fort la sèrie per explicar les emocions de la protagonista a través de la seva vida sexual. Sexo/Vida entronca amb tota aquesta nova ficció televisiva, passava també amb Los Bridgerton, que per fi considera la dona espectadora com un subjecte sexual que gaudeix amb les escenes explícites.
Però hi ha poc de trencador en la manera de concebre la sexualitat. Sexo/Vida recorda el moment de desinhibició de cert cinema dels noranta i de sèries com Sexe a Nova York. La sexualitat es mostra com un element de luxe més en un estil de vida perfecte i exclusiu. Els protagonistes tenen cossos canònics, els coits sempre culminen en orgasmes maquinals, i a penes emanen fluids (tot i com es fa present el fet que la protagonista estigui alletant). L'únic moment en què es mostren uns genitals masculins és també l'escena més comentada de la sèrie. Quan Cooper descobreix que la seva dona enyora l'ex, no se li acut altra cosa que seguir en Brad fins al gimnàs i colar-se a les dutxes... per comprovar la mida del seu penis! I aquí sí que hi ha pla frontal de l'aparell en qüestió. Per tant, la cigala del personatge no es valora com a vehicle de plaer sinó com un actiu que es pot quantificar, com un objecte més de luxe a exhibir en possessió pròpia o envejar en el cos de l'altre, com l'element de competició entre dos mascles que ho tenen quasi tot.
En els melodrames clàssics, la tria que havia de dur a terme la protagonista entre dues opcions de vida posava en evidència que les dones, al contrari que els homes, no podien tenir-ho tot. A Sexo/Vida es replanteja aquesta obligació d'escollir però des d'un escenari força trampós. En l’“ho vull tot" de la Billie no hi ha un reclam feminista sinó més aviat l'actitud possessiva pròpia de qui ha crescut en el privilegi dins d'una societat de consum.
