Sexe, humor i tragèdia en la Cuba d’Agustí Villaronga

Enviat especial a Sant SebastiàAgustí Villaronga no ha volgut repetir fórmules ni trepitjar territori segur en la seva primera pel·lícula després de l’èxit de Pa negre. De la plana de Vic en la postguerra el mallorquí salta ara a la Cuba del Período Especial —la crisi econòmica provocada per la caiguda de la Unió Soviètica— a El Rey de La Habana; un canvi d’escenari que en realitat no ho és tant. El cinema de Villaronga sempre ha observat com las societats devastades oprimeixen les persones que en formen part, arrasant els valors morals i la innocència. La seva nova pel·lícula retrata la misèria i la degradació de la Cuba dels 90, però també la seva humanitat. Tot hi cap en la mirada del director: la compassió, el sexe, l’humor i la tragèdia.

Villaronga treballa a partir del llibre homònim de Pedro Juan Gutiérrez, l’autor de la Trilogía sucia de La Habana. El protagonista del film presentat ahir a Sant Sebastià és un noi que, de petit, perd la seva família i és enviat a la presó en una delirant seqüència de fets explicada en un registre tragicòmic inèdit en el cineasta mallorquí. Ja adult, s’escapa de la presó i torna al barri per buscar-se la vida. El seu únic actiu és un membre viril de mida considerable que li obre les portes i les cames d’una antiga veïna, la Magda, amb la qual s’instal·la. Les peripècies del Rey s’inscriuen en la tradició picaresca: petits furts, treballs pintorescos, tràfic de drogues a petita escala... No hi ha perspectives de futur i es viu al dia, amb la panxa més buida que plena.

Però Villaronga no es conforma a filmar un retrat costumista del Período Especial sinó que situa el cor del relat en la relació torturada, agònica i inevitablement tràgica del Rey i la Magda, dos desgraciats amb massa espines vitals per estimar-se sense fer-se mal. L’únic oasi de pau en el món de brutícia moral i física del Rey és la relació que té amb un veí transsexual, el personatge més pur de la història.

Posseïda pel fatalisme romàntic -acaba com el rosari de l’aurora, i això que Villaronga ha suavitzat el final de la novel·la-, la pel·lícula va causar impacte en el festival. La seva cruesa va desagradar a part de la premsa, i va provocar alguna esporàdica deserció de la sala; però part dels acreditats van aplaudir l’atreviment del cineasta. Capbussar-se en la misèria moral de la Guerra Civil o en l’horror del nazisme és una cosa, però traslladar les seves obsessions a un escenari tan poc propici com Cuba i sortir-ne ben parat té un gran mèrit. No és probable que El Rey de La Habana agradi tant com Pa negre, però confirma una trajectòria d’insubornable llibertat i coherència a prova de bombes.

Completant la jornada en la competició oficial, la georgiana Moira sembla seguir fil per randa un hipotètic manual per guanyar-se l’exhibició a festivals de cinema. Drama familiar amb la crisi econòmica de fons, narra amb parsimònia els esforços d’un home que acaba de sortir de la presó per reconstruir la seva vida i la de la seva família. La grisor del mar on pesca amb un vaixell atrotinat –que de tant en tant posa al servei de les màfies– serveix de metàfora d’un film que ja hem vist unes quantes vegades i no trigarem a oblidar.