'Calls': la sèrie sorpresa amagada al catàleg d'Apple TV+
Una experiència enriquida de podcast narratiu amb experimentació videogràfica
¿Es pot fer una sèrie televisiva visualment abstracta? ¿Sense imatges figuratives de personatges o escenaris? Aquesta és la insòlita proposta de Calls, una creació de l'uruguaià Fede Álvarez que es concreta narrativament a partir d'un seguit de trucades entre diferents interlocutors al llarg de nou episodis. La sèrie adapta un format francès que va crear Timothée Hochet i es va emetre per Canal+ el 2017. El repte consisteix en desenvolupar un relat que atrapi com el de qualsevol altra sèrie, però a partir bàsicament de la dimensió sonora. La història i el rerefons dramàtic es construeixen des de les converses que mantenen els diferents protagonistes. La gestió dels silencis i dels efectes sonors contribueixen a crear un to concret i la idea d'un escenari. Sí, efectivament, com en les radionovel·les de tota la vida o els actuals podcasts narratius. Però aquí amb la incorporació d'imatges abstractes.
Calls se situa en el territori de la ciència-ficció propera al terror. Tot i que a priori sembla que cada episodi sigui independent, la sèrie va elaborant un marc general que situa els diferents protagonistes en un mateix univers fantàstic. Perquè, ja des del primer episodi, s'evidencia que el conflicte dramàtic que viuen els personatges, en aquest cas una parella en plena crisi, va acompanyat d'un misteri més propi d'una història de por. La sèrie evoca antologies fantàstiques com La dimensió desconeguda o Black Mirror a l'hora de desplegar narracions inquietants sovint amb un final sorpresa. A mesura que avancen els episodis i es concreta més el relat transversal, ens adonem que Calls també s'acosta a sagues com la de Destinació final, per una banda, i, per l'altra, al gust de cert fantàstic contemporani per alterar la concepció unidimensional i lineal del temps. La sèrie no amaga la connexió amb formats com el podcast, i fins i tot manté el filtre de registre telefònic per presentar les veus d'un elenc d'intèrprets prou potent que inclou Pedro Pascal, Aubrey Plaza, Rosario Dawson, Mark Duplass i Lily Collins, entre d'altres.
I les imatges? A la pantalla apareixen els noms dels interlocutors i les transcripcions de les converses com si estiguéssim duent a terme una escolta telefònica amb subtítols incorporats. Tot plegat s'embolcalla amb una animació gràfica que pren com a punt de partida la representació de les ones sonores, com a la famosa portada del Peter Saville de l'Unknown pleasures de Joy Division. Però aquí, aquesta expressió visual del so va canviant de forma, moviment i color per contribuir a crear l'atmosfera tonal i emocional del relat. Al contrari d'altres sèries que demanen una pantalla com més gran millor, Calls convida a recollir-se i seguir-la amb els auriculars posats i un dispositiu més personal.
Amb només nou episodis que no sobrepassen els 15-20 minuts de durada, Calls és una proposta que enganxa molt més del que podria semblar a priori i suposa una atractiva alternativa a l'experiència tradicional de veure sèries. Per això es fa estrany que no hagi fet més rebombori en la conversa mediàtica sobre ficció televisiva. Potser és un nou indici de com li costa a Apple TV+ generar atenció pels seus continguts originals, tot i disposar de títols més que atractius. ¿Com és que una de les marques més potents del món no sap traslladar a les seves ficcions l'aura d'expectació, qualitat i exclusivitat que acompanya els seus dispositius tecnològics?