Teatre

De Pasolini i d’altres morts

Sergio i Roxana Blanco van oferir dissabte un magnífic tancament del Temporada Alta amb 'Ostia'

Sergio i Roxana Blanco protagonitzen 'Ostia'
Santi Fondevila
10/12/2019
2 min

'Ostia'

Teatre de Salt. 7 de desembre

Ostia és un espectacle per parlar, altre cop, de la mort, de la família i sobretot de Pasolini en un exercici de l'anomenada autoficció de Sergio Blanco que ressegueix, tot i ser anterior (2015), les formes del magnífic Memento mori estrenat a la Sala Beckett aquesta tardor. L'estructura dramàtica i la posada en escena són idèntiques (taula, pantalla i lectura, que no interpretació), però hi ha una important, definitiva excepció: es tracta d'un text efímer. Així és, i així ho expressa, en un dels vint capítols del viatge entre la platja de la ciutat italiana on es va escriure el text i la llunyana Montevideo on resideix la seva germana, Roxana Blanco. Ostia és un text per ser llegit a càrrec de Blanco i de la seva germana i, només ocasionalment, per una actriu que s'hi vulgui agermanar. L'obra no dona accés a ningú més. I això, la veritat, no ho ha fet ningú.

La juguesca és una prova més del talent de Sergio Blanco i de la seva capacitat d'articular un discurs teatral que s'escapa de les convencions subvertint tant el temps dels fets que es narren com l'espai on es desenvolupa un relat episòdic i fragmentari. La virtut rau en extraure el sentiment profund amb una poètica propera i aparentment senzilla. Tot i les abundants referències a la infància compartida amb la seva germana –des del llistat de les pel·lícules que anaven a veure plegats fins al record de l'escala de marbre de la casa paterna–, l'obra parla bàsicament de la mort amb una certa ràbia continguda. De la mort aliena de l'home inflat que apareix en una platja de l'Uruguai (un desaparegut de la dictadura); la del gat a les ruïnes (un altre mort) de la gran ciutat romana d'Ostia; de la mort del pare (o d'un pare, per ser més exactes) i, sobretot, de la mort de Pasolini en aquella maleïda platja del mar Tirrè.

Sota un mar d'onades constant però no repetitiu projectat en una gran pantalla, Sergio i Roxana Blanco filen una conversa aparentment espontània, però en realitat sotmesa a la precisió del text i al rigor de la posada en escena. Ho fan sense intercanviar mirades, però amb una actitud que exhala una genuïna complicitat. Magnífic tancament del Temporada Alta.

stats