Sergi Pàmies: “Si pot ser, que les separacions siguin un acte d’amor”

L’Albert Om va parlar a l’ARA d’un llibre “cru, poderós i tendre”. ¿Hi estàs d’acord?

M’ho he passat bé submergint-me en alguns aspectes del passat o de la fantasia que aparentment no haurien de ser agradables. El sistema és l’invers de la teràpia: normalment la gent paga per fer teràpia, i jo cobro.

Explicant la teva vida.

En llibres anteriors hi ha pudor a l’hora de parlar de mi, i per això hi havia molta fantasia. Jo treballo amb la fantasia, la memòria, la imaginació i la realitat. I aquí he invertit una mica les proporcions. Posem que hi ha dos terços de realitat.

La frase culminant és: “En el període més convuls de la meva adolescència vaig arribar a fantasiejar amb ser fill de Jorge Semprún”. Per què ens has deixat entrar fins aquí?

Home, perquè la possibilitat d’explotar Semprún literàriament passats 40 anys et dona unes opcions molt potents. De fet, hi ha gent que m’ha dit que això sol ja és una novel·la. I em resol un tema que teníem pendent, diguéssim, de manera pòstuma. Els meus pares ja no hi són. Semprún era un polític excepcional que va militar al Partit Comunista (PCE), que va tenir unes idees molt modernes per a l’època i que es va enfrontar a la direcció de Carrillo i la Passionària en el congrés que es va celebrar a Txecoslovàquia. Semprún va ser expulsat. La nit abans de ser expulsat, la direcció del partit li encarrega al meu pare com a gestió desesperada que convenci Semprún, i el meu pare s’està tota la nit menjant-li l’orella. L’any 77 Semprún va guanyar el Planeta amb un llibre excepcional que es diu Autobiografía de Federico Sánchez, on explica aquella nit i les conseqüències de l’expulsió en uns termes violents, durs, insultants. Jo, als 17 anys, passava pel període en què estava desmitificant el meu pare, estava entusiasmat amb aquest llibre, i tot el dia li deia: “Mira què diu”. Bé, doncs, la confluència biogràfica de passar comptes amb la història pròpia és una mena de reparació.

Perquè, a més a més, expliques que la teva mare es va posar a favor de Semprún en la discussió.

La meva mare era amiga de Semprún i, gairebé per supervivència familiar, sempre opinava diferent del que deia el meu pare. Era una tàctica que creava una dialèctica permanent que evitava qualsevol entusiasme. Mai ningú estava d’acord. Nosaltres ens hem criat en un clima en què tothom està en contra de l’altre. Tenim una capacitat dialèctica infinita.

¿Com vas arribar a la gavardina com a element que concentra la història?

Va ser una solució literària basada en una escena real. Feia un fred que pelava i vaig demanar permís a la gran autoritat, que era la meva mare: “Per què no li comprem un abric de veritat?” I recordo el concepte “compra-li una parca a El Corte Inglés”. El meu pare era sastre de formació i es va enamorar d’una gavardina d’aquestes que són mig abric també, amb unforro escocès. Quan vaig lligar les dues coses, em vaig adonar que la gavardina és una peça de vestir que defineix el segle XX, les atrocitats i les grandeses. La de Hollywood, la dels conspiradors, tots els amics del meu pare... La gavardina és el clic que em fa escriure el conte: fins que no vaig tenir la gavardina mai de la vida se m’hauria acudit explicar la meva intimitat i el tema Semprún.

Els teus germans et deuen haver dit que estàs boig.

Els meus germans són curosos i discrets. A casa l’entusiasme s’administra i mai no va més enllà d’un adjectiu o dos.

De tu els crítics diuen que tens “capacitat de captar els detalls”.

Jo funciono amb el que no volen els altres escriptors. Els escriptors diuen que la literatura va de cinc grans temes com la mort o la venjança... Jo em dic que no puc jugar en aquesta Lliga i busco entre les bosses d’escombraries, als maleters dels cotxes... Soc com els dels carrets de supermercat que van pel carrer recollint ferralla. Vaig pidolant alguna cosa que algun gran escriptor hagi considerat que no estava a la seva altura.

Al final, però, sí que toques els grans temes.

Esclar, aquesta és la trampa. Una vegada el Salvador Alsius va dir en una entrevista que per saber com es troba una persona no li traiem tota la sang, sinó una mostra, i vaig pensar que és això el que faig, un diagnòstic amb una petita mostra de la realitat. El gran novel·lista trauria tota la sang.

També hi surt el teu divorci.

Si, bé, la separació. Com que no estem casats no ens podem divorciar, els progres som així. A l’últim llibre ja anava avisant que la cosa no pintava bé. Era el pla Separatcat, però en aquest llibre ja és separat. De fet, és una triple història d’amor: amb els pares absents, amb la dona absent (però que no vol dir que no hagi de continuar havent-hi amor), i amb els fills, que no pots estar asfixiant-los, com era característic de mi. Jo escric per explicar aquestes coses. Si no, no escriuria, perquè ja escric als diaris, i les intimitats no les poses al diari. Si parlo del partit del Barça no puc dir “Per cert, m’he separat, estic una mica moix”.

Hi ha alguna frase que val per a tota la lectura: “Hi ha més amor en la ruptura que en els darrers anys de convivència”.

Sí, jo faig una reivindicació romàntica: si pot ser, que les separacions siguin un acte d’amor. És un postureig, però crec que es pot fer de la separació un acomiadament ben fet. Especialment quan hi ha fills. Quan no n’hi ha, et pots fer una mica l’indignat i l’ofès. I quan ho escrius et sents millor.

En l’escena de la separació parles del valor amortidor del soroll de la nevera o de la llum de fluorescent.

Se’m va acudir en el moment que m’estaven acomiadant. Vaig pensar: “Estàs fet una merda però el fet que siguem a la cuina ens està ajudant”. I per això dic a la gent que si s’ha de separar o comunicar una malaltia, que vagi a la cuina. La cuina té el veí que està fent una truita, per exemple, o avisos d’assecadores que acaben el programa, i això humanitza i relativitza la dura situació... Fins que el Xavier Bosch em va dir: “Però que no hi hagi ganivets”. Ostres, fixa’t si la separació havia sigut pacífica que no se m’havia acudit. I les separacions de cafeteria les trobo horripilants.

Però allà la vida continua, també.

Però és un territori neutral pensat perquè no et puguis posar a plorar. És com si t’estiguessin controlant. Jo crec que ha de ser més íntim. M’han explicat coses terribles: hi ha gent que se separa per WhatsApp. O al cotxe. Que està conduint i diu “Haig de parlar amb tu”. I llavors ve allò de “He conegut algú, ens estem coneixent”. Almenys a la cuina vas entomant el cop amb una certa dignitat. Sobretot si hi ha sorolls, com era el cas.

Ets molt dur amb la teva adolescència, però jo diria que vas passar per la tonteria reglamentària.

Dir-li a algú que ha passat una guerra civil, un exili i la tortura que és un revisionista... Vist en perspectiva, aquell noi era un cretí de dalt a baix. El meu pare tenia una capacitat extraordinària per ignorar les tonteries que li arribava a dir, cosa que li agraeixo retrospectivament. La meva mare tenia una vocació política brutal, com el Semprún. Li agradava més la política que al meu pare. Crec que ell es va dedicar a la política per fidelitat al germà mort, als seus camarades, a una idea. En canvi, a la meva mare la feien anar a la presó a veure el seu pare quan tenia 10 anys i li feien cantar La Internacional sobre la taula quan era petita. La bèstia política, a casa, era la mare.

En les famílies comunistes la interrupció de la transmissió de la doctrina deu haver estat paral·lela a la de les famílies catòliques.

Et diré que no vam ser adoctrinats més enllà de l’adoctrinament Obèlix, és a dir, de la marmita. De manera natural havies d’anar a llocs, però només perquè no sabien on deixar-te. La que va instaurar aquest sistema de llibertat va ser la mare: “Que aquests nens fotin el que vulguin (sempre que es comportin)”. El pare, com que no hi era, no hi podia influir.

Al carret de la ferralla hi has posat el verb descartar.

Aplicat al que passa quan comencem a anar un cop l’any al metge. Entres en una roda de proves i quan demanes per què les volen, et contesten “per descartar”. A mi em van diagnosticar diabetis 2.

Té nom d’assignatura.

És com una pel·lícula, Tiburón 1 i Tiburón 2. “Per descartar”. Aquest és el privilegi de l’escriptor, que ho pots utilitzar. La meva mare deia que l’escriptor pot agafar qualsevol cosa que li passa. I deies: “Quina merda de consell, mare, dona’m alguna cosa millor”. I resulta que passen els anys i ho dius als teus fills.

Ara al gener faràs 59 anys. ¿Et fan més por els 60 o el final de Messi?

El final de Messi. I tant. Em resisteixo molt més al final de Messi que als meus 60. També és veritat que en aquesta resistència hi ha un punt de postureig. Inclús de convertir-ho en un gènere: fer la vida sense Messi, hipòtesi per passar l’estona, perquè en el fons estem en un territori inofensiu. El dia que passi direm que no passa res. Només faltaria. Jo crec que podríem desenvolupar una nova modalitat de comiat que no s’havia donat mai en el Barça, que durant dos, tres, quatre o cinc anys estiguem tots creant un pre-dol.

Cospedal en diria “comiat en diferit”. Parlant del Barça, a la Història mundial de Catalunya, publicada sota la direcció de Borja de Riquer, has escrit la pàgina de l’any 1974: el 0-5 al Bernabéu.

L’encàrrec era derivar cap al que ha representat Cruyff per a Catalunya i per al món. Es veu que aquella nit hi va haver casos de gent pujant als autobusos sense pagar el bitllet, en senyal d’eufòria. Nosaltres vivíem a Casanova-Mallorca, i el meu germà, que tenia 18 anys, va tornar de Canaletes molt excitat amb el rètol “14, Paseo Bonavova, Zoo, Estación de Francia”. El vam tenir penjat a la paret durant anys. O sigui que el 1974 hi va haver brots d’“els carrers seran sempre nostres”. Hi va haver rebel·lió i sedició amb el 0-5, que ha quedat impune perquè no s’ha jutjat retrospectivament.