Sergi López, seduït per un jove escriptor a la Beckett

Barcelona“Excel·lent”. Aquesta és la nota que posa el dramaturg Juan Mayorga a l’última adaptació del seu exitós text El chico de la última fila, una obra que ha tingut 25 adaptacions teatrals i una de cinematogràfica, ni més ni menys que a mans de François Ozon (A la casa, 2012). I tot i així troba que l’espectacle que ha dirigit Andrés Lima, amb un dream team actoral format per Sergi López, Míriam Iscla, Anna Ycobalzeta i David Bagés, i els joves Guillem Barbosa i Arnau Comas, conté tot el joc i tot l’enigma que podia donar el text, un relat que entrellaça realitat i ficció a partir de la relació que estableix un alumne amb el seu professor i amb la família d’un company de classe.

L’espectacle es va estrenar dimecres i es podrà veure a la Beckett fins al 3 de març. I si no fos prou interessant el còctel de noms propis que concentra, també suposa el debut en el teatre de text de Sergi López. Tot i que abans ja havia protagonitzat espectacles com Non solum i 30/40 Livingstone, eren obres de creació, amb llargs períodes de gestació i sense un text tancat. “El que he fet aquí, només ho havia fet amb Els pastorets, de Folch i Torres”, afirmava, sorneguer, ahir.

L’origen de l’obra té a veure amb la professió de docent de Mayorga, que ensenyava matemàtiques en un institut. Un dia, corregint exàmens de fraccions, un dels alumnes li va deixar una nota que venia a dir que no havia estudiat perquè jugava al tenis, que era molt bo i que havia sortit al Marca, i que quan fos un campió ho celebrarien junts. El professor el va suspendre, però el noi havia aconseguit captar la seva atenció. És el mateix que fa El chico de la última fila quan el professor, que interpreta Sergi López, demana una redacció a classe. Un noi que mai no havia aixecat la veu (Guillem Barbosa) resulta ser un narrador extraordinari. Provinent d’una classe social marginal, el seu propòsit és esbudellar una família de classe mitjana i per això aprofita les visites a casa d’un company de classe, on va amb l’excusa d’ensenyar-li matemàtiques.

El professor, seduït per la història, es veurà immers en el dilema moral d’instigar l’alumne a seguir escrivint o bé d’aturar-lo, perquè es va aproximant perillosament a la mare de l’amic per seduir-la. El que no està clar és si tot el que explica en els seus textos passa a la realitat o només són fabulacions de la seva imaginació. “És una història d’aventures, com Robin Hood -diu Andrés Lima-. És per disfrutar veient-la. Té perill i té misteri”. Per això Míriam Iscla diu que l’espectador s’ha de deixar portar pel component lúdic de l’espectacle.

“Assistim al naixement d’un escriptor i veiem què li passa pel cap. I per tant l’obra també va sobre el lector i sobre què ens imaginem quan llegim”, explica Andrés Lima, que abans ja havia treballat amb Juan Mayorga amb obres de la factoria Animalario com Hamelin, Alejandro y Ana i Penumbra. De fet, l’obra aconsegueix el difícil exercici de parlar de la imaginació posant en escena com funciona aquesta imaginació i com constitueix una part fonamental de les nostres vides, perquè en el fons són relats del que creiem que vivim. “El que ens passa pel cap, la nostra memòria, la nostra imaginació, pot ser tant o més important que el que estem vivint -diu Mayorga-. Cadascú té un món de somnis, il·lusions i malsons”.

Per a l’autor, El chico de la última fila ha tingut èxit perquè entra en dos espais que són “llocs de trobada i de conflicte”, com són la llar i l’escola. Mayorga diu que l’obra parla de la “transmissió” entre una generació i una altra, entre mestres i deixebles, entre pares i fills. “El fet de voler educar és motiu de conflictivitat”, afirma l’autor madrileny, ferm defensor de la idea de Walter Benjamin que l’escola no ha de ser un espai de domini d’una generació sobre una altra sinó un lloc de trobada de dues generacions. És obvi que això és el que li va passar a ell -avui un dels millors dramaturg espanyols, guardonat amb dos Premios Nacionales i diversos Max- respecte a Josep Maria Benet i Jornet, perquè ahir es va emocionar quan li dedicava la funció: “Al meu mestre, a qui trobo molt a faltar”.