Sergi Belbel: "No marxo d'un vaixell que s'enfonsa"

BarcelonaSergi Belbel feia les últimes caixes, ahir, al seu despatx del Teatre Nacional. Com que en l'última temporada ja ha cedit l'oficina de director al seu successor, Xavier Albertí, li ha sigut lleu. Diumenge acabarà les funcions de l'estripada Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach , on apareix d'actor autoparodiant-se, i tornarà a la seva vida civil després de set temporades comandant el TNC.

Tanques l'any més amarg?

Sense cap mena de dubte. Per molts motius, per la situació econòmica que s'ha creat i perquè això ha passat l'any que marxo. Tant de bo hagués sigut abans. Però bé, també penso que a partir d'ara es podrà fer una cosa nova i diferent. Per sort, el final ha anat millor del previst.

Va començar fatal, amb la malaltia i mort d'Anna Lizaran.

Encara no me n'he refet. Teníem tants projectes! ¿Com la mort se l'ha endut quan podia haver fet 10 anys de carrera en la plenitud? A vegades penso que l'he de trucar.

Marxes d'un vaixell que s'enfonsa?

No. Tinc la sensació de marxar d'un vaixell que s'està sacsejant. Però el naufragi no l'he vist ni a l'horitzó, perquè no pot ser. El TNC és un teatre jove que ha complert una funció, ha portat espectadors, ha dinamitzat la dramatúrgia catalana i ha de continuar. Remodelat? Aprimat? D'acord. Quin és l'escull principal? Que l'estructura és tan gran que xucla molt. Però és necessari.

Veient la caiguda general de taquilla, ¿potser és que el teatre no s'ha sabut fer prou necessari?

Però la gent no ha deixat de venir del tot. Mira Barcelona. Quan una cosa funciona, la gent s'ho manega per venir. Les entrades a 15 euros dels espectacles del T6 han sigut decisives per a l'èxit de les obres. Això fa 4 anys no ho notàvem, havíem aconseguit la fidelització de l'espectador. L'autocrítica l'hem de fer en relació a l'estructura, perquè l'activitat sempre a alguns agradarà i a altres no. Ja arquitectònicament respon a la grandeur i a les estructures del segle XIX i XX i no a la flexibilitat que necessitem ara. O ensorrem l'edifici o és així.

Això condiciona la programació.

Esclar. I entenc les crítiques que es poden fer. Però jo no n'he sabut més: llegint Agost veia que s'havia de fer a la Sala Gran, que, d'altra banda, és on s'ha fet en tots els teatres públics europeus. A mi hi ha teatre de minories que m'encanta. Però a la Sala Gran has de buscar teatre per a majories amb una mínima qualitat, que crec que és el que hem fet.

El pressupost ha anat caient en els últims anys, de 18 milions (2007) a 11 (2012). El públic, també, i molt: de 170.000 a 110.000 enguany.

Sempre hem fet l'activitat en relació al pressupost. Menys pressupost, menys espectacles. El 2007 vam fer 26 espectacles. El 2011, 14. Però la ràtio d'ocupació no ha baixat tant. Tenim infraestructura per fer 40 espectacles per temporada -i en podríem fer de molt variats-, però el pressupost no dóna. S'està aprimant l'estructura de fa 2 o 3 anys, però la factura de la llum no baixa.

¿El teatre és un sector més feble del que imaginàvem?

Feble no, fràgil. És que també depenem del consum. Quan et diuen "Ho fas tot per omplir" et sents malament, però és que si no vénen em dedico a una altra cosa! No concebo un teatre sense espectadors igual que no concebo un teatre a la cerca del públic costi el que costi.

¿Et vas sentir sol a l'hora de prendre la decisió de tancar la Sala Tallers?

No. La decisió la compartia amb la gerent. No vaig pensar que hi faltés el conseller al costat, vaig pensar que és un peatge que has de passar. Me n'havia de fer responsable. I no tinc cap rancor per ningú.

De què et sents més satisfet?

Sobretot m'enduc a la maleta els 39 espectacles en 10 anys del T6 [projecte d'impuls de la dramatúrgia]. Hi ha hagut fracassos estrepitosos i superèxits històrics, però l'expansió dels dramaturgs catalans vius i joves és el que em fa feliç.

I què és el que no has pogut fer?

Des del 2008 hem fet minvar els projectes internacionals. I és una pèrdua. Estic content de la feina de cara endins i poc content de la feina de cara enfora, l'exportació i la importació. És el dèficit de la meva etapa.

Què tens ganes de fer ara?

Recuperar la privacitat, no tenir entrevistes ni reunions, i retrobar l'escriptor que he perdut pel camí. Tinc un projecte de tele i no m'he pogut resistir a fer dues direccions: dilluns començo a assajar El crèdit de Jordi Galceran per a La Villarroel i també faré Els dies feliços de Beckett al Lliure amb l'Emma Vilarasau.