El sentit de l’humor de Pedro Zarraluki es torna “melancòlic”

BarcelonaL’escriptor barceloní Pedro Zarraluki no té gaire pressa per publicar. Han passat sis anys entre la seva última novel·la, Todo eso que tanto nos gusta, i el nou llibre de contes, Te espero dentro, que marca un nou camí en la seva narrativa breu, fins ara dominada per un sentit de l’humor eficaç i literari. “El to d’aquest volum de contes és de celebració de la vida tot i les adversitats que pateixen els personatges -explica l’autor-. Hi ha una evolució molt clara entre l’humor que trobem a Historia del silencio, publicat ara fa 20 anys, i el de Te espero dentro. Ara el lector hi trobarà un sentit de l’humor melancòlic. Continuo escrivint frases que em semblen còmiques, però hi haurà lectors a qui no els faran tanta gràcia com a mi. Vist de fora, fins i tot el drama més espantós pot ser divertit. El meu sentit de l’humor actual toca de peus a terra”. Al primer dels contes, Con los ojos cerrados, un home divorciat torna a casa de l’exdona el dia que trenca aigües. Ella diu, en un moment d’histèria, que “no parirà res si no es depila abans”. L’home es queda unes hores a casa perquè l’exdona i la parella actual han de fer servir el vell Ford Escort amb què ha arribat. Passejant-se per la seva antiga llar, espai familiar i alhora desconegut, el protagonista descobreix que l’antiga parella guarda cintes porno en un calaix de la seva habitació. Després de fer un cop de cap es troba la filla adolescent despullada al sofà en plena acció amb el nòvio. El rerefons del conte, però, és la recuperació momentània de la paternitat perduda.

Començar de zero onze vegades

“ Te espero dentro és un llibre que no arriba a les 200 pàgines però que m’ha portat molta feina -admet Zarraluki-. L’esforç de construcció dels personatges i de les situacions és paral·lel al d’una novel·la, però a diferència de la novel·la -on vas tirant milles- quan acabes un conte has de tornar a començar de zero”. Després de llegir el recull se li ha de donar la raó: les narracions tenen un ritme perfecte, i els personatges que el lector hi troba estan treballats amb la meticulositat justa, amb prou detalls per fer-los atractius i alhora deixar-ne aspectes a l’ombra. Els girs narratius que sovintegen al final són sorprenents i alhora lògics.

Zarraluki se’n surt en totes les situacions que planteja, sigui narrant un dia a la vida d’una noia que treballa al telèfon de l’esperança i que pateix un desordre alimentari ( En espera del milagro ), sigui evocant el retorn d’un capatàs a la factoria balenera desapareguda ( Teoría del saltamontes ), explicant el despertar sexual de dos bessons a la Gelida de finals dels 60 ( Yo sé que están buscando a un loco ) o acostant-se a una jove que decideix canviar de vida després d’una vetllada a base de pizza, cervesa i sexe oral ( La niña vuelve ).

“De vegades em fixo en un dia especialment significatiu de les vides dels personatges, aquell en què es dóna un cruixit on tot canvia -recorda-. A l’hora de prendre decisions estem molt sols”.

La ficció de Zarraluki s’ha anat fent menys metaliterària, amb els anys. “Abans reflexionava sobre el fet d’escriure. A mesura que m’he anat fent gran, m’he tornat més realista”, diu l’autor, que a Te espero dentro parteix d’elements del món que l’envolta i els condensa en peces d’entre deu i vint pàgines. El contacte amb la realitat és una constant. També les relacions sexuals. “He volgut defugir l’erotisme a l’hora de descriure les escenes -explica-. Busco narrar-les amb naturalitat, aplicant-hi la teoria txekhoviana de «dir el que fan». En cap cas jutjo els personatges. No m’agraden els autors que són intrusius”.