El seient d’Artur, a l’alçada justa per estimar Caledònia

LondresCal distància i/o alçada per tenir una certa perspectiva sobre el que sigui, un mateix o allò de què escrivim o de què parlem. Situar-se per sobre dels esdeveniments, veure la desfilada des del niu de l’àguila, amb l’objectivitat que demanava l’Edward H. Carr, mestre d’historiadors, a qui de tant en tant rellegeixo per no oblidar que un dia vaig ser universitari i jove.

Durant els dies previs a la celebració del referèndum d’independència d’Escòcia, aviat farà cinc anys, rumiava que al Regne Unit li convenia una sacsejada de dalt a baix -ara també- per abandonar per sempre la malaltissa prepotència que pateix, i que el populisme del Brexit ha esperonat encara més entre sectors socials prou diversos. Potser així, creia, cauria de l’alçada en què s’ha instal·lat històricament: si fa no fa, els 51,59 metres de la columna de Nelson, la que es troba a Trafalgar Square. Homenatge a l’heroi caigut, el monument també és símbol d’una de les formes com el país es veia i es vol veure a si mateix, com si continués sent la potència hegemònica que va ser durant tres llargs segles.

L’aventura independentista escocesa ja saben com va acabar: amb la dimissió d’Alex Salmond, que no va convèncer prou conciutadans per votar per la secessió. I només el futur dirà si els intents amb què ara amenaça la seva substituta, la cap de govern Nicola Sturgeon, són foc d’encenalls o desafiaments més seriosos.

Dos dies després del plebiscit, la tarda del 20 de setembre del 2014, amb la feina enllestida i la maleta endreçada, a punt de tornar a Londres, vaig fer el que tothom que visiti Edimburg ha de fer inexcusablement almenys un cop a la vida. Pujar a l’Arthur’s Seat, el seient d’Artur, que potser és el del rei -perquè la llegenda diu que allà dalt hi havia Camelot- o potser no: el nom podria ser només una derivació d’unes paraules en gaèlic que traduïdes significarien, més o menys, l’alçada de les fletxes.

Turonet o muntanya, des del seient d’Artur es pot admirar no només la ciutat vella -la Royal Mile- sinó també els altres sis pujols que envolten Edimburg i el paisatge que hi ha més enllà. El meu indret preferit és el llarg passeig marítim de Portobello, que s’intueix, amb l’aigua paorosa al davant i una platja de sorra del color de l’argila cuita quan el sol la toca al capvespre.

El dia més popular per pujar a l’Arthur’s Seat és el l’1 de maig -primavera, no pas estiu, però tant és-. Una altra llegenda suggereix que les jovenetes que vulguin cultivar la seva bellesa han de fer el sacrifici de llevar-se d’hora, o de no dormir gens, per arribar a temps al cim i rentar-se la cara amb la rosada d’aquella matinada. No deu ser veritat, òbviament, i desconec l’origen de la tradició. I, tot i l’evident connotació masclista, el sacrifici de la dona per agradar a l’home mereix ser esmentat. Però és a l’estiu quan els aconsello de pujar-hi. L’espectacular entorn ho és encara més amb bona visibilitat i quan el paisatge està esquitxat de bruc i de flors silvestres.

Hi vaig pujar admirant la natura i escoltant contínuament la cançó Caledonia, de Dougie MacLean, una bellíssima balada d’amor a Escòcia - Caledònia és el nom que donaven els romans a les terres més al nord del mur d’Adrià- i una reflexió sobre tot allò que la vida ens dona i ens pren. N’hi ha diferents versions a YouTube. La que més m’agrada, una en què actuen una magnífica colla de cantants i músics escocesos: Dougie MacLean & Guests.

Havia dut sabates per passejar-me pel Parlament de Holyrood, el d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, però no pas botes per anar al Parc de Holyrood, on hi ha l’Arthur’s Seat, un antic volcà extingit. Vaig relliscar més d’una vegada, perquè al matí havia caigut un bon xàfec. Però res greu, ni tan sols un ensurt, encara que en algun tram el caminet voreja precipicis pels quals és millor no rodolar. Vaig fer el cim sense problemes, vaig veure la posta de sol des de dalt i vaig deixar algun testimoni a Twitter. Quan vaig tornar a la ciutat ja s’havia fet fosc.

Escòcia no era independent, però els pubs de la Royal Mile, també The World’s End, estaven tan animats com de costum un dissabte a la nit. El nom del pub té l’arrel en la batalla que els escocesos van perdre contra els anglesos a Flodden (1513). Edimburg es va convertir llavors en ciutat emmurallada, i les portes que formaven part del mur eren a tocar d’on hi ha l’establiment. El que hi havia més enllà era, en efecte, la fi del món per als habitants de l’urbs medieval.

Una pinta a The World’s End és el final idoni per a l’excursió a l’Arthur’s Seat, la millor alçada i distància per estimar i cantar a Caledònia. A la columna de Nelson no s’hi pot pujar. Però quan imagino què es deu veure i què es vol veure des de dalt, no m’agrada gens ni mica.