El segle XX vist a través dels ulls de tres ossos

BarcelonaAlgú, en un departament de premsa, va pensar que seria una gran idea fer la promoció d’un llibre sobre ossos en un zoo i així fotografiar l’autora davant un os. A l’hora de la veritat, és hivern i l’os bru del Zoo de Barcelona dormisqueja plàcidament sobre una branca, mig amagat i d’esquena als visitants, així que Yoko Tawada s’acaba fotografiant amb els pingüins de Humboldt que saltironegen a prop. Després confessarà que creu que els animals haurien de ser lliures però no pot evitar que li encantin els zoos: “A les ciutats gairebé no hi ha animals. I si no els veiem ni els coneixem podem oblidar com són d’importants”.

L’autora japonesa publica Memorias de una osa polar a Anagrama, una novel·la que segueix la història de tres generacions d’una família d’ossos polars a través de la qual contemplem les grans convulsions ideològiques del segle XX. Tawada humanitza els ossos i els fa parlar però no deixen de ser animals. L’ossa més gran, per exemple, treballa en un circ soviètic fent acrobàcies, però es retira per una lesió i escriu unes memòries que tenen un èxit brutal. Quan el règim comunista li gira l’esquena no té més remei que exiliar-se. “En la tradició europea no hi ha gaires històries d’animals, només en la literatura infantil -explica Tawada-. Una de les poques excepcions és Kafka, que m’agrada molt. Però la meva novel·la és realista. No és una faula com les d’Isop: els ossos no són al·legories de res, sinó personatges de ple dret”.

Tawada compara el recurs narratiu amb la novel·la gràfica Maus d’Art Spiegelman. “Allà els jueus són ratolins i els nazis gats. I Spiegelman ho fa perquè són personatges tan estereotipats que convertir-los en animals permet oferir una nova perspectiva. A mi em passa el mateix. Ja hi ha molts llibres que parlen de socialisme, capitalisme i de la història d’Europa. Fer-ho a través de tres generacions d’ossos ho fa una mica més interessant”.

El Zoo de Berlín i Michael Jackson

La filla de l’ossa escriptora de bestsellers es convertirà en ballarina a l’Alemanya de l’Est i el seu net, el Knut, serà una de les grans atraccions del Zoo de Berlín. El Knut va existir en la vida real i Tawada el va arribar a conèixer. “No era un animal especial per a mi, però funcionava com a símbol ecològic i em permetia parlar de la fricció entre socialisme i capitalisme”, explica. Per a Tawada no hi ha moltes diferències entre animals i humans. “La més gran és que els animals no maten si no és per menjar o protegir-se -diu-. En el regne animal no hi ha guerres ni psicòpates”.

Un dels personatges del llibre és el Michael, un home que visita el Knut al zoo. Tawada confirma que es tracta de Michael Jackson. “Com la mare i l’àvia del Knut, que van ser artistes obligades a practicar des de petites, Michael Jackson no va tenir infància i va ser una persona infeliç -apunta-. Això em permetia reflexionar sobre la relació entre l’art i la pràctica: quan el Knut fa coses impròpies d’un os per agradar al públic del zoo, ¿fa realment el que vol o se sent obligat a fer-ho?” I en un to més murri, afegeix que havia llegit que els ossos polars abans eren més al sud i eren vegetarians, però que amb el temps es van fer carnívors i van perdre el color. “Igual que Michael Jackson!”, exclama. I tot seguit recupera el posat seriós.