Els secrets de la presó del Cànem

BarcelonaEn el seu exili a la Itàlia de Mussolini, Carlos Godó va rebre un missatge força clar de l'aleshores cònsol general d'Espanya, José Muñoz Vargas. No era un home ben vist pel general Franco. El seu diari, La Vanguardia , havia acollit intel·lectuals catalans i espanyols que no eren afins a la ideologia del nou règim. L'encomiava a col·laborar estretament amb les noves autoritats: " Le sugiero poner en manos del General todo cuanto posee ", ordenava Muñoz Vargas. I Godó, que era un home pragmàtic, va obeir. El magatzem que hi havia al carrer Llacuna del Poblenou, el Cànem, es convertiria així en un centre de detenció per a homes.

A la revista L'Avenç , l'historiador Jaume Busqué i el periodista Lluís Bursó publiquen una sèrie de tres articles en què desvelen molts dels secrets que guardava el Cànem, la presó provisional de Franco. Els Godó van obrir la fàbrica del Cànem del Poblenou a l'inici de la dècada del 1880. Després dels fets de la Setmana Tràgica, el 1910 van decidir cedir un dels edificis a la Guàrdia Civil i, fins i tot, com revela L'Avenç, es van oferir a afegir-hi un pis. La situació de la caserna de la Guàrdia Civil era estratègica: es podien vigilar les instal·lacions industrials dels Godó i controlar-ne tots els accessos i l'entrada i sortida dels treballadors. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, al Cànem hi treballaven 1.600 obrers, sobretot dones i nens.

30 centímetres per dormir

Amb la Guerra Civil la fàbrica va passar a ser dels obrers i va canviar de nom: Societat Obrera Filadora de Jute, empresa col·lectivitzada. L'experiència va durar molt poc. Quan Franco va entrar a Barcelona Carlos Godó va recuperar la fàbrica i la va cedir gratuïtament i sense cap contrapartida a Franco. També va lliurar 25.000 pessetes a l'Ajuntament de Barcelona. El Cànem es va convertir en una presó annexa a la Model, on ja no hi cabia ni un pres més, i va funcionar des del març del 1939 fins al 23 de març del 1942.

Les condicions de la presó eren deplorables. Des de dins de la nau de la fàbrica els presos podien sentir els trets de les execucions que hi havia a la platja del Camp de la Bota. El 1941 a la nau hi malvivien 920 homes. Cada pres tenia trenta centímetres d'amplada per dormir. No podien ni arronsar les cames. L'aire era irrespirable. Hi havia agressions brutals.

La vida dels presos no valia gaire. Les normes internes prohibien treure el cap per les finestres enreixades. En una altra presó provisional, la de Sant Elies, oberta fins al 1942, van disparar un tret al cap a Jaume Torres. El seu crim va ser mirar al carrer des d'una finestra.

Busqué i Bursó analitzen molts dels sumaris i procediments judicials dels condemnats. "Tots els procediments militars tenen una lògica perversa, són una cursa d'obstacles, en què l'acusat, tot i els avals i certificats que la família pogués recollir, no tenia cap possibilitat de rebatre les acusacions falses o demostrar la seva innocència", relaten. "Totes les sentències estaven dictades abans del judici", conclouen.

La presó va deixar de funcionar el 1942 i els presos van ser traslladats a la Model. El 1967, segons un expedient que han localitzat Busqué i Bursó, els Godó es van vendre la fàbrica a l'Estat per 5.600.000 pessetes. L'edifici va ser enderrocat.