Sebastià Perelló: Feliç dins la biblioteca

La novel·la Veus al ras, publicada el 2016 per Club Editor, li va valdre a Sebastià Perelló (Costitx, 1963) el Premi de la Crítica Catalana i és, potser, ara com ara, el màxim exponent de l’escriptura exigent i meticulosa d’aquest autor. Ell mateix afirma que concep la feina d’escriure com “un treball de marqueteria”, una labor extremadament pacient que no es pot conformar mai amb les solucions de compromís i que assumeix l’obligació d’elaborar el llenguatge fins a trobar les expressions més depurades, els ritmes més adequats, les modulacions més precises. Aquesta disposició gairebé artesanal i aquesta voluntat de perfecció (que no de construcció d’un estil, com explica a l’entrevista) es troben també a la resta de la seva obra, tant en prosa com en vers. Es va donar a conèixer l’any 2000 amb el llibre de relats Exercicis de desaparició, publicat per Di7 Editorial, al qual va seguir una altra col·lecció de narrativa breu, Mans plegades, publicat per Empúries l’any 2004. La seva primera novel·la, abans de Veus al ras, va ser Pèls i senyals (Empúries, 2008). I és autor també de quatre llibres de poesia: La set, publicat per l’editorial El Gall l’any 2007, i Percaceries, Talls d’ombra i Amb la maror, apareguts tots tres sota el segell de Lleonard Muntaner Editor els anys 2010, 2012 i 2017, respectivament.

És capaç d’imaginar-se la seva vida sense l’escriptura, però no sense la lectura, i declara que, per a ell, llegir és la tercera cosa més important, tot just després de respirar i menjar. Una necessitat bàsica. Per això subscriu sense matisos una dita de Jorge Luis Borges: “ Que otros se jacten de los libros que han escrito; yo me enorgullezco de los que he leído ”. I per això una manera de començar a conversar-hi pot ser preguntar-li com va ser que va accedir a la literatura, i com es va convertir en escriptor.

-La veritat és que em vaig passar molt de temps esforçant-me més per no escriure que per escriure -reflexiona, assegut a la sala d’estar de casa seva a Palma. Va ser quan em vaig adonar que m’exigia gairebé més esforç no fer-ho que fer-ho, que em vaig decidir i m’hi vaig posar, però molt lentament. Ja era relativament gran quan vaig publicar el meu primer llibre, als trenta-i-bastants. De més jove també havia escrit: poemes, relats i altres textos. Però tot aquest material el vaig destruir, o gairebé tot.

-Abans va ser la lectura.

-Sí, necessàriament. No entenc com es pot pretendre escriure sense llegir. Llegir i estar entre llibres: aquesta és una manera d’anar més enllà de tu mateix, d’entendre que el teu ego tampoc no és tan important. No tenc cap obsessió amb l’estil propi, o amb el que se sol anomenar originalitat, que em semblen mites sense gaire fonament.

-La lectura és un aprenentatge, una formació.

-Però no et sabria dir en quin moment vaig començar a llegir, ni com, ni què. En algun moment de la meva infància, però no el tinc fitxat amb exactitud. A casa no hi havia llibres, de manera que devia ser sobretot a l’escola. Vaig estudiar a la Porciúncula, com en Guillem Frontera [riu], però a la meva època ja era diferent. Ja no era un seminari, per exemple, però sí que era un internat, i això és important: pensa que hi vaig estar des del deu als catorze anys, fins a segon de BUP, uns anys decisius en la formació d’una persona. Ara bé, ja no hi trobaves cap atmosfera de repressió, sinó més aviat el contrari: anaven a la seducció, a fer-te la bona, per dir-ho així. Hi havia missa els dijous però era d’assistència voluntària, i fèiem activitats, vaig conèixer per primera vegada la serra de Tramuntana amb les excursions que fèiem amb ells. Eren catalanistes i ja ens posaven nota de català, tot i que no encara no comptava per a la nota final, i la música que ens posaven com a diana als matins era de Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Bach... Ja era un franciscanisme alternatiu, més amable, més de capellà ‘progre’. I també hi havia una bona biblioteca sense cap tipus de censura, de manera que allà hi vaig llegir moltes coses. Ells procuraven col·locar el seu missatge, per descomptat, però ho feien d’una manera gens traumàtica. En el fons això estava bé perquè aprenies a anar viu, a practicar una certa desconfiança del discurs, a llegir dues vegades.

-Abans deies que no creus en segons quins mites sobre l’escriptura.

-Com el del geni, per exemple, el segle XX ja va produir, sobretot, caricatures de la genialitat. Picasso segurament degué esser el darrer geni, però és una cosa que no em fa cap curiositat, perquè implica una manera de viure que no m’interessa. De la mateixa manera, no sabria què respondre quan pregunten allò de quin llibre et voldries endur a una illa deserta: no vull llibres a una illa deserta, ni llibres de capçalera, a mi que em deixin estar dins una biblioteca.

-Res de vaques sagrades.

-No, la fascinació em fa tirar enrere. Fascinació i feixisme són mots etimològicament emparentats, tots dos venen del llatí fascis, que era un feix, un manat de qualque cosa, que tenia a veure amb embruixaments i encantaments. Res, res! No sóc gens de fer altars i altarets, com no siguin els altars de Toni Catany, que són profans. Crec, això sí, en aquells autors que t’acompanyen sempre, als quals tornes en diferents moments de la vida. No crec en les devocions, però sí en els entusiasmes; ara bé, un entusiasme amb les portes obertes. Quan ets dins una biblioteca, trescar és molt important.

-Què et diu l’expressió ‘escriptor i poeta’?

-No l’he entesa mai! És que tot va junt, i vas d’una cosa a l’altra de manera molt intuïtiva: poesia, prosa, llegir, fer crítica... No és que tinguis una disposició especial per fer una cosa o l’altra, sinó que senzillament et poses a disposició, t’obres a escriure i després la intuïció et du a donar-li al text la forma que creus que convé més. Tampoc no sóc un escriptor monàstic, d’aquests que necessiten recloure’s per escriure. No em molesta la gent, al contrari, i mentre escric puny el mòbil, o faig coses damunt un tros de paper... Escriure no és una feina tan misteriosa. De vegades és feixuga, això sí, és lenta, requereix molta paciència. I de vegades va bé, i altres vegades no tant. Però això és tot.

-En alguna ocasió has dit que abans d’escriure Veus al ras vares patir un avortament.

-Sí, una novel·la siamesa: eren dues però formaven un sol cos, un sol text. Em vaig trobar que separades no funcionaven, però juntes tampoc. Va ser una mala experiència, però no he renunciat mai a acabar-la. La tenc conservada en formol i, de fet, de tant en tant n’agaf bocins per al llibre que escric ara.

-Però Veus al ras ja no hi va tenir res a veure.

-No, Veus al ras va sortir d’una imatge, una dona que em trobava cada matí quan sortia de casa i que parlava tota sola davant el frontis de l’ajuntament de Palma. M’hi vaig acostar alguna vegada a escoltar-la, fins i tot li vaig fer alguna foto. El que deia era incoherent, però es veia que parlava amb algú. Lourdes Durán en va escriure fins i tot un article molt bonic al Diario de Mallorca. Després va desaparèixer, però a mi, això, una persona parlant tota sola en un espai públic amb algú absent, em va semblar una metàfora extraordinàriament contemporània. I d’aquí va sorgir la novel·la, que és un solo, un ‘des-monòleg’, una dona que escriu i, escrivint, posa veu a una altra persona que no hi és. L’escriptura va ser marqueteria, com fer un mosaic, per a mi escriure és anar posant pecetes petites. Parla sobre l’espera, que és una gran manera d’estar en el món, i sobre el narcisisme contemporani. De fet, un mite molt proper seria el de Narcís i Eco. No té èpica, més aviat és com un àlbum de fotos, però un àlbum molt pelat, perquè la vaig plomar molt, la novel·la. Crec que, de fet, la pròpia vida de cadascun de nosaltres és un àlbum de poques anècdotes, acabes essent com una antologia de tu mateix. Volia escriure sobre això, que és com una contramoneda de la contemporaneïtat, aquella pobresa d’experiència de què parlava Benjamin. I em va agradar molt publicar-la a Club Editor amb na Maria Bohigas, que és una editora com a l’antiga: va venir i es va estar amb mi tres dies aquí, a casa, comentant i revisant la novel·la plegats, pàgina per pàgina.

-La novel·la anterior, Pèls i senyals, presenta una figura també molt potent, la d’un falconer de l’aeroport.

-És que el que jo volia era fer una novel·la sobre l’aeroport, però no una crònica, sinó partint de la idea de l’aeroport vist com la nova catedral insular. M’entusiasmen les pistes, aquella superposició d’asfalt damunt l’hort de Palma, que és Sant Jordi. I la zona de la costa a prop de l’aeroport, que és molt salvatge, també molt gai, i que concentra elements com els jaciments arqueològics o el Carnatge, que era on s’abocaven els residus de l’escorxador, les vísceres, tot el que sobrava. Sempre dic que Mallorca és un gran laboratori, aquí passen abans coses que després passen a altres llocs del món. La figura del falconer no deixa de ser un homenatge, que, de fet, surt explícit, a Félix Rodríguez de la Fuente i la seva Operación Baharí.

-A la teva poesia hi és recurrent el tema de la pèrdua. Hi ha un poema de Percaceries que du una cita d’Elisabeth Bishop que es refereix a l’art de perdre, the art of losing.

-Crec que som en bona part allò que perdem, esqueixos d’allò que se’n va i que deixam de ser, però que en l’absència es fa més potent. La meva poesia funciona per decantació, es basa sovint en allò que sobra i passa a ser marginal, però adquireix la força dels sediments que corren amb l’aigua, una torrentada. O com l’iceberg, la part que mostra i l’altra part, molt més gran, que no veus.

-Has fet menció d’un nou projecte.

-És un tríptic, tres històries que cronològicament van des de la Guerra Civil fins a la contemporaneïtat. Són independents entre elles, però tenen elements, diguem, subterranis que les trunyellen. La idea és que siguin tres nouvelles llargues, d’entre vuitanta i cent vint pàgines cadascuna, però he de veure com les muntaré, perquè en la que passa en l’actualitat tendesc a allargar-me més. Al final, de què acabes parlant? Acabes parlant d’allò que passa.