Sebastião Salgado: “Ja no em preocupa si la meva espècie s’extingeix”

Barcelona“Jo m’expresso a través de la fotografia”, afirma el fotògraf brasiler Sebastião Salgado (Aimorés, Minas Gerais, 1944). Antic membre de la prestigiosa agència Magnum i reconegut el 1998 amb el premi Príncep d’Astúries de les arts, des del 1996 ha desenvolupat una desena de projectes monumentals amb els quals ha retratat el món des de perspectives socials com el treball, els refugiats i la guerra. Avui obre les portes al CaixaForum de Barcelona l’exposició de la seva última gran obra, Gènesi. Al llarg de la seva carrera, Salgado ha viatjat a més de cent països i ha sigut testimoni directe de fets tan terribles com el genocidi ruandès. Així i tot, l’artista afirma que ha sigut més perillós endinsar-se en llocs on la naturalesa encara roman intacta per immortalitzar-los a Gènesi.

A les seves memòries, De mi tierra a la Tierra (La Fábrica Editorial), afirma que la seva formació d’economista el va ajudar a convertir “el plaer de l’instant” de la fotografia en “un projecte a llarg termini”.

L’economia em va ajudar molt a situar-me històricament, m’ha donat capacitat d’anàlisi. Vaig estudiar economia política, macroeconomia, finances públiques. En el fons, sociologia quantificada. També vaig estudiar una mica de geopolítica. Aquesta base em va ajudar molt a tenir capacitat de síntesi, a poder arribar a una realitat i poder relacionar fets i a comprendre-la en un temps relativament curt. Em vaig convertir en fotògraf perquè m’encantava la fotografia, però al començament no sabia quin tipus de fotografia podria fer. Vaig intentar fer fotografia esportiva, de paisatge, nus, i un dia em vaig trobar fent fotografia social. Esclar, jo venia d’una formació social, d’un país subdesenvolupat amb una història molt d’activista, i jo mateix vaig ser militant marxista.

Ha insistit a dir que vostè no és un fotoperiodista ni un voyeur. ¿El preocupa la lectura que el públic pugui fer de les seves imatges?

No necessàriament, però sí que em preocupa que la gent vagi a veure o no les meves exposicions. Les meves fotografies transmeten el que vaig sentir en el moment de fer-les. He tingut moltes crítiques perquè faig fotografies boniques, molt ben compostes. Però la meva composició és només meva: la llum de les meves fotografies la porto amb mi des de la infantesa. La fotografia és un llenguatge estètic, sí, però més que això és un llenguatge com un altre. Els crítics, des del moment en què passes a ser una persona de referència, de vegades els tens a favor i de vegades en contra. Vaig aprendre que he de conviure amb això, i ja està.

Amb Gènesi sembla que reivindica el retorn a l’origen, la recuperació d’uns valors essencials. Aquest missatge és especialment oportú en un panorama tan convuls com l’actual. ¿Se sent còmode si es qualifica la seva obra de política?

Tots som polítics, tot el que fem és profundament polític. El cinema i la fotografia són un mirall de la societat, no són més que això. Vaig començar el projecte Gènesi i vaig decidir reforestar la hisenda del meu pare, que estava completament devastada, a través de la nostra fundació, O Instituto Terra. Perquè avui també es parla de la natura, no per cap militància ecològica. Tot això no és casual, pertany a un afany evolucionista del qual tots formem part. Per què Al Gore va abandonar la política i es va convertir en un activista contra l’escalfament global? Són coses que eleven la societat a canviar el seu posicionament i el lloc des d’on es prenen les decisions.

Quan parla de la seva fotografia, subratlla la importància que tenen les organitzacions humanitàries amb les quals col·labora, com Metges Sense Fronteres, l’ACNUR i l’Unicef, perquè l’ajuden a conèixer les diferents realitats que ha de fotografiar. També ha dit que amb una imatge no n’hi ha prou per canviar res, però sí que pot obrir la consciència dels espectadors.

La fotografia forma part d’un moviment, d’un sistema d’informació. Vam fer un llibre titulat Terra, sobre els camperols sense terra del Brasil, que va tenir un gran impacte informatiu sobre el moviment arreu del món. Però el que era important no eren les fotografies, sinó l’acció i el sistema de comunicació del moviment, que eren molt forts. El llibre va tenir un text de José Saramago; Chico Buarque va compondre unes músiques i uns poemes increïbles, i la Lélia, la meva dona, va crear un manifest i un kit d’exposició amb el qual vam fer dues mil mostres arreu del món. Les fotografies només han sigut una part d’aquest moviment. Vivim en una societat a la qual li agrada molt crear herois, i un és el fotògraf. Però les meves fotografies són molt poc heroiques. Aquesta exposició mateixa [ Gènesi ] només representa un 5% del temps que vaig dedicar a viatjar i fer les fotografies. L’altre 95% del temps és d’altres: del director artístic, del laboratori, dels museus... Vuit anys de viatges només representen el 5% de la feina. I si penso en el temps de fer fotografies que hi ha aquí, diria que vaig treballar de mitjana la 250a part d’un segon per fer una fotografia. Si ho multipliques per les 245 fotografies que hi ha a la mostra, el resultat és un segon, no més. Quan dispares, la fotografia ja hi és, ja té el seu poder, ja té a dins la meva història, el que estic retratant, tot.

L’any 2000 va publicar dos llibres: Èxodes i Retrats dels nens de l’èxode. Ha explicat que durant aquells anys es va posar malalt, arran de la crueltat humana que havia vist. En canvi, a Gènesi, la natura té un paper protagonista. Quina és la lliçó més important que ha après mentre realitzava aquest projecte?

Gènesi m’ha ensenyat que totes les espècies tenen la mateixa importància. No només les animals, sinó també les vegetals i les minerals, perquè les muntanyes no són un paisatge mort, estan vives. Les que donen a la Guaiana Francesa tenien 12.000 metres i ara mateix en tenen una mitjana de 3.000. Eren tan massisses que a mesura que s’escurçaven pujava el nivell del sòl. Si tenim la capacitat de comprendre els milers d’anys del planeta, nosaltres, que som un animal que viu molt poc temps, veurem que tot això està viu i que en formem part. Això ho he descobert amb Gènesi. Ja no em preocupa si la meva espècie desapareix, perquè va arribar a la Terra abans-d’ahir. Fa un milió d’anys no existia. Els dinosaures, que havien viscut 150 milions d’anys, van desaparèixer fa 100 milions d’anys. Si desapareix la meva espècie, o una espècia de formiga o de balena, en el fons és més o menys la mateixa cosa. Formem part d’un moviment més ampli, planetari, de l’evolució. Crec en la intel·ligència i la racionalitat de l’evolució.

L’art de Salgado vist per Wim Wenders

A més del llibre memòries, els admiradors de l’obra de Sebastião Salgado tenen una nova oportunitat per treure el cap a la cuina del seu art i a la seva vida. El cineasta Wim Wenders i Juliano Salgado, el fill gran del fotògraf, s’han capbussat en tota la seva obra i el van acompanyar durant els viatges de Gènesi per rodar el documental La sal de la Tierra. Es va poder veure en les edicions passades dels festivals de Canes i de Sant Sebastià i arriba als cinemes el dia 31 d’octubre. A més de parlar de fotografia, el documental també explica una altra història: la del ferm compromís ecològic de Salgado i la seva dona, Lélia, un pilar tant en la vida com en la trajectòria professional de l’artista.