Sean Baker: “En la vida dels pobres també hi ha alegria i rialles”

BarcelonaEn la recent visita de Sean Baker a Madrid tothom li deia que havia de veure Estiu 1993. És lògic, perquè la seva nova pel·lícula The Florida Project, que avui arriba als cinemes, és l’Estiu 1993 nord-americà: una visió pura i sense adulterar de la infància que contempla el dia a dia d’un motel de Florida habitat per famílies de classe baixa a través dels ulls d’una nena de sis anys, la Mooney, trapella i plena d’energia. Amb una nominació a l’Oscar -per l’entranyable manetes que interpreta Willem Dafoe-, The Florida project és la sensació indie de l’any i el seu director el millor hereu del realisme poètic i compromès de Cassavetes.

La majoria de retrats sobre les penúries de la classe baixa són en clau tràgica, subratllant els patiments dels personatges. The Florida Project, en canvi, transmet la joia i l’entusiasme dels protagonistes.

Seria deshonest no mostrar que en la vida dels pobres també hi ha alegria i rialles, fins i tot en els moments més difícils. Això és el que ens fa humans, que fem servir l’humor per tirar endavant. Quan tens sis anys, a més, les realitats de la vida se t’escapen. Comences a adonar-te d’algunes coses però filtrades a través de la imaginació i el sentit de la meravella.

A Tangerine, el teu film anterior, les protagonistes eren prostitutes transsexuals, uns personatges que no havia vist mai retratats al cinema. Al teu nou film retrates la pobresa extrema que conviu amb els símbols capitalistes. ¿El teu objectiu sempre és fer visible l’invisible?

Les meves pel·lícules són, en part, respostes al que trobo a faltar en el cinema. La societat encara vol que s’expliquin històries només sobre un cert tipus de persones. El cinema no és gaire divers pel que fa als tipus de personatges. Això ha fet invisibles certes subcultures en les pel·lícules. A mi m’agrada veure més diversitat davant la càmera. I també al darrere, per descomptat.

Les interpretacions dels nens són brillants. Com les vas aconseguir?

Primer de tot, vam fer un càsting local perquè els accents fossin correctes i ells se sentissin més còmodes. Tots els nens eren de la zona d’Orlando. Cal prendre’s el temps que calgui per trobar els nens amb la personalitat adequada, però també han de ser entusiastes perquè no s’avorreixin i perdin el focus. Ara, no importa que tinguin una situació vital semblant a la dels personatges. La Brooklyn, que interpreta la Mooney, té una situació familiar molt diferent de la del seu personatge. Però també vam obrir el càsting als nens del motel i, de fet, un dels nens de la pel·lícula, el Christopher, hi va viure una temporada.

El motel ple de famílies pobres als marges de Disney World funciona com una metàfora poderosa. Com el vas descobrir?

Va ser gràcies al meu coguionista, Chris Bergoch, que em va enviar articles sobre la situació de Kissimmee, una zona de Florida on moltes famílies sense recursos malviuen en motels decadents i atrotinats. Però és important assenyalar que el problema és nacional: la pel·lícula es podria haver ambientat en qualsevol altre lloc dels Estats Units.

¿Disney hauria de fer alguna cosa per aquestes persones?

No vull assenyalar ningú perquè és un problema global. Tots en som responsables. Seria meravellós que empreses privades com Disney hi donessin un cop de mà, però tothom ho hauria de fer.

Hi ha una escena en què la mare de la Mooney es gasta tots els diners que té en bagatel·les. Són víctimes del capitalisme en tots els sentits possibles.

Mai han tingut l’oportunitat de tenir les coses que anuncien a les tanques publicitàries que veuen davant el seu motel. Viuen en un món en què el consumisme és la mesura de la felicitat, un món ple de contrastos i contradiccions. Nosaltres el veiem a través dels ulls dels nens i sembla un parc d’atraccions. Per això, quan dos turistes brasilers arriben al motel per error i s’adonen que estan en un hotel per a pobres ens estan representant a nosaltres, el món exterior, la gent que viatgem als grans centres turístics però que mai entrem en contacte amb els marges.

Willem Defoe està increïble. ¿És difícil fer encaixar una estrella de Hollywood amb tot d’actors no professionals?

No, perquè el Willem és el tipus d’actor que es vol fondre amb l’escena. La majoria d’estrelles voldrien ser el focus constantment, però ell no vol ser la celebritat que tothom es mira. I és l’home més pacient i amable.

S’ha fet un tip d’interpretar psicòpates però aquí és una mena d’àngel protector dels nens.

Tinc molt presents els seus treballs dels 80, Platoon i Crema Mississipi, en què els seus personatges eren la brúixola moral de la història. Els anys 90 i els 2000 va interpretar sobretot malvats, però jo sabia que podria fer un paper com el del Bobby, perquè és un actor terriblement versàtil.

La clau és evitar els estereotips?

Sí. Les pel·lícules sobre la infància tendeixen al melodrama. Personatges com el de la mare, que té tants problemes, sovint són santificats, però el públic no connecta amb algú sense defectes i elevat a un pedestal. No reflecteix la realitat. Les persones com ella s’han de mostrar tal com són, difícils i complexes, perquè així som els éssers humans.