Els savis lligams de Joan Magrané amb la tradició
El conjunt Musica Reservata celebra el 30è aniversari estrenant una 'Missa' del compositor de Reus
Musica Reservata de Barcelona
Festival Grec: Palau de la Música. 19 de juliol del 2021
El conjunt Musica Reservata de Barcelona ja acumula trenta anys d’existència. Fidels al seu repertori habitual (la polifonia del segle XVI), culminen ara l’aniversari rodó amb la presència de la música contemporània. I ho han fet amb una obra de Joan Magrané, una Missa que en mans del músic de Reus esdevé un perfecte lligam amb la tradició polifònica europea, sense oblidar el compromís amb la modernitat.
Diguem-ho ja d’entrada: tota estrena d’una obra de Magrané mereix una celebració festiva. Perquè la música d’aquest compositor és d’una gran seriositat i d’un gran rigor ètic i estètic. I sempre reflecteix el llegat de la història que el precedeix. I és que el que fa gran l’obra de l’artista reusenc és la síntesi entre saviesa, humilitat i compromís. M’atreveixo a dir que aquesta Missa és una de les obres més madures de Magrané. Insisteixo que és fidel a la tradició, cosa que es confirma en les diferents parts que la integren, les pròpies de l’ordinari de la missa catòlica i d’acord amb les inflexions expressives que demana el text, com ara els canvis d’atmosfera a l’Et incarnatus est i l’Et resurexit del Credo. Unes parts, les pròpies de la missa, que es van situar entre la resta de les peces del programa, fragments del Càntic dels Càntics amb música de Lassus, Palestrina i Guerrero, entre altres.
Gran paper el de Musica Reservata de Barcelona, amb direcció de Pedro Teixeira. L’ambigua afinació dels compassos inicials de l’Osculetur me de Lassus aviat va donar pas a una interpretació compacta i segura, amb matisos i a la recerca de colors i textures polifòniques. Llàstima que el Petit Palau tingui una acústica massa seca per a aquest tipus d’obres: els finals, o fins i tot els jocs consonàntics en el Sanctus o l'Agnus Dei de la Missa de Magrané, demanen una mica més de reverberació per gaudir del sentit ple de totes les peces interpretades.
Ignoro si Magrané és creient o no. Però una ploma agnòstica com la que signa aquestes notes va creure, durant setanta minuts, en el paper transcendent de la música com a via per arribar al que és inefable.
