Satisfets per força

BarcelonaVaig anar al cinema sol perquè res no em distragués, i quan vaig veure el rètol que diu Lucasfilm Ltd. vaig respirar fondo, conscient que em disposava a repetir per novè cop un cerimonial que he respectat durant quatre dècades, que forma part de mi i que m'uneix invisiblement, com la Força, amb una lògia formada per milions de membres de diverses generacions i cultures. El 1977 va ser el meu pare qui em va dur a veure Star Wars, que en aquella època es deia La guerra de las galaxias (i els cavallers es deien jedi i no jedai, com ara). Hi vaig anar a contracor, hauria volgut anar a veure La batalla de Midway, que s’estrenava en aquelles dates, perquè als setanta les pelis de marcianus (que és com en dèiem) eren nyaps plens de monstres de goma, efectes especials de pa sucat amb oli i herois en skijama.

Però quan es van apagar els llums, va aparèixer per la part superior de la pantalla un destructor imperial perseguint la nau de la princesa Leia, i vaig quedar congelat en carbonita com Han Solo a L'Imperi contraataca, segona pel·li de la saga (possiblement la millor, sobretot perquè és l'única en què George Lucas va tenir l’amabilitat de cedir les regnes del guió). He assistit lleialment a les nou estrenes de les nou pel·lícules de la saga, enamorat des del primer dia d’aquest univers, fins al punt de perdonar-li totes les febleses, els diàlegs de fulletó, els enutjosos ossets de peluix a El retorn del Jedi, la decepció de la segona trilogia –que va fer exclamar al Sheldon de Big Bang theory: “Si fem una marató de Star Wars, comencem per l’Episodi IV, vull que George Lucas em decebi en l’ordre correcte”– i, per compensar, vaig gaudir de l’inoblidable duel d’espases làser en un mar de lava al final de l’Episodi III. Després es va anunciar que hi hauria nova trilogia, que veuríem la senectut de Luke, Han i Leia, els veritables herois, els enyorats; i la nova esperança que va suposar el fet que aquesta última trilogia estigués a les mans d’un indiscutible com J.J. Abrams.

L'última trilogia ha tingut l'al·licient del retorn a l’estètica del passat amb les possibilitats tècniques del present; ha empoderat els personatges femenins, i ens ha descobert un dolent a l’alçada de Darth Vader, un malvat de mirada tendra que, a sobre, és un actor de primera. L'última entrega, a més, ens ha permès acomiadar-nos de tots els personatges de la saga, cosa que s’agraeix però enfarfega una mica la trama.

No puc dir gaire cosa més de L'ascens de Skywalker sense fer espòilers, però em limitaré a dir que no és la meva favorita de la saga, ni tan sols de la trilogia, però suposa un digne final i potser un prometedor inici. El que més m’ha agradat és com, més enllà de la descoberta de planetes, espècimens i droides nous de trinca, i d’escenes trepidants administrades amb traça, l’últim episodi de Star Wars és un dels que millor expliquen el significat de la Força i el rerefons profundament humà, gairebé terrenal, que s’amaga en aquesta dialèctica del conflicte o l’equilibri entre el bé i el mal, l’odi i l’amor, la vida i la mort. Els que vam quedar fascinats amb la primera escena de la primera pel·lícula quan teníem 12 anys, doncs, no teníem altra opció que sortir del cinema satisfets per força, perquè la Força, efectivament, ens ha acompanyat sempre; perquè la Força fa pel·lícules bones i no tan bones, està present en el talent dels creadors de la saga, en el menyspreu dels crítics, i en l’entusiasme o la decepció de cadascun dels espectadors.