S'apaga la veu de 'la nena' de Les Dones del 36

Barcelona.A finals del gener del 1939, Josefina Piquet, amb només 5 anys, va emprendre el camí de l'exili. "Recordo la mà de la meva mare. Una mà que m'estrenyia i em feia mal. I molts anys, molts anys després, un dia quan l'hi preguntava em deia: «Tenia tanta por que t'escapessis, nena, tanta por de perdre't, que jo per això t'agafava tan fort»", explicava no fa gaire Josefina Piquet a un grup d'infants al Museu d'Història de Catalunya.

A Josefina Piquet tothom la coneixia com la nena de Les Dones del 36. Era la més petita d'una associació de dones que el 1997, 58 anys després del final de la Guerra Civil, van començar a poder verbalitzar el que els havia passat: els càstigs als camps de concentració, l'exili, les humiliacions, les presons, la clandestinitat... La mitjana d'edat d'aquesta associació rondava els 80 anys. Però eren incansables. Acudien a qualsevol lloc de Catalunya per explicar el seu testimoni. Ho feien en parelles. No fallaven mai. Piquet, aleshores, en tenia 63.

Activa fins al final

"Era l'ànima del grup. No parava mai. Era molt forta i molt valenta", explica l'escriptora Isabel Olesti, que va recollir el testimoni de Piquet a Nou dones i una guerra: Les Dones del 36 (Edicions 62). Piquet va visitar una infinitat d'instituts, escoles, museus, universitats i congressos de psiquiatria, i va explicar la seva història: els bombardejos, l'exili, el rebuig dels altres nens a l'escola francesa, el silenci...

Diumenge es va apagar la seva veu. Deixa, però, el seu testimoni en vídeos, articles, llibres i sobretot en el record de milers d'infants i adolescents. Va estar activa fins a l'últim moment. "A l'hospital sempre demanava si podia escapar-se, ni que fos només unes hores, per anar a fer una xerrada o per acabar un arxiu que estava preparant sobre Les Dones del 36 -recorda la seva filla Marta-. Era una dona guerrera. Tenia molta energia. Mai rondinava", afegeix.

Piquet va viure de ben petita un fet tràgic que la va canviar per sempre i que va silenciar durant molt de temps. Quan fugia cap a l'exili amb la seva mare, va quedar atrapada a Figueres. No van tenir temps d'arribar al refugi, quan els avions feixistes van començar a escopir bombes. Ella i la seva mare es van protegir en un pati. Una de les bombes va derruir l'habitatge, i la Josefina va quedar sepultada sota la runa. Una porta caiguda va amortir les pedres i li va salvar la vida. La van rescatar dos homes que havien sentit els seus crits d'auxili.

"Vam passar a peu els Pirineus. Era el febrer del 39, un hivern molt dur aquell any. Vam haver de fer nit per aquells camins plens de neu, amb aquella manta. També recordo com encara venien els avions alemanys; ens perseguien. ¿Vosaltres enteneu per què encara havien de venir a perseguir, a metrallar, tota aquella gent que anàvem fugint cap a l'exili?", explicava a un grup d'infants bocabadats al Museu d'Història de Catalunya.

L'exili i el rebuig

França tampoc va ser fàcil. A l'escola va aprendre una nova expressió: espagnole de merde . Només una nena, la Françoise, va ser amable amb ella. Ja de gran -tenia més de 60 anys- la Josefina tornaria a França. Ho faria per poder recuperar un passat que havia mig amagat en algun racó de la memòria. I fins i tot localitzaria la Françoise. Les dues recuperarien l'amistat. "A França ho va passar força malament. La meva àvia [la mare de la Josefina] treballava setze hores cada dia en un restaurant. El meu avi era amb els maquis. Eren exiliats pobres", recorda la Marta.

La Josefina no va poder parlar de la seva història fins que no va conèixer Les Dones del 36. "Les va conèixer en una xerrada i va ser com si s'encengués una guspira. Va veure que, com ella, havien passat per una situació molt dura. La van acollir i li van donar forces. Va veure que el que li havia passat no era només un trauma, sinó que podria ajudar a recuperar la memòria històrica", relata la Marta.

Després la Josefina ja va ser imparable. "Crec que si s'oferia sempre per fer xerrades -era molt bona comunicadora i parlava des del cor- era pel que rebia de la gent. I perquè volia que tot el que va passar durant la guerra ho sàpigues tothom. No volia que callés ningú", conclou la Marta.