Santi Vila: “Incrementar en 50 milions el pressupost seria insòlit”

BarcelonaSanti Vila va arribar a la conselleria de Cultura des de Territori i Sostenibilitat i, pel camí, ha perdut un zero en el pressupost que té per gestionar: a Cultura disposa de 240 milions, un mínim històric que s’ha compromès a incrementar. Aquest diumenge va anar al Liceu amb el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, i dilluns va visitar el MNAC i les pintures murals de Sixena que estan en litigi amb l’Aragó.

El primer que va demanar al ministre de Cultura en funcions és que compleixi els seus compromisos pressupostaris amb les institucions catalanes. Hi confia?

A curt termini no, perquè el ministre de Cultura és un home que en cultura política espanyola és saliente. Quan una persona està en aquesta posició té un cert punt de confort, perquè tot el que li plantegem li sembla molt i molt raonable, i molt i molt oportú.

Catalunya té competències exclusives, però no les acompanya el pressupost per poder-les exercir. Com s’ho farà?

Si en alguna cosa Catalunya ja és un país independent és en matèria cultural. El Govern que presideix Carles Puigdemont crec que ha d’estar en condicions d’exhibir que la cultura és concebuda com una pota més de la societat del benestar, i això vol dir recursos i compromís.

El seu objectiu número 1 és aconseguir més pressupost, passar de 241 a 298 milions, això és un 24% més del que gestiona ara. ¿Aquest punt el va pactar per acceptar la conselleria de Cultura?

No parlaria de pactar-ho, perquè un ciutadà que se sent patriota, si el conviden a formar part d’un govern, només ha de dir: “Disposa”. Tenir pressupost depèn d’unes complicitats parlamentàries que no sempre són tan fiables com voldríem. Però sí que en el moment d’acceptar la conselleria vaig dir: “¿Quin missatge enviaríem a la societat catalana, si ara que estem a l’avantsala de la constitució d’un estat propi no som capaços de caminar cap a models que tenen un pressupost en polítiques culturals com a mínim d’un 1%, ja no dic del 2%, que és el que tenen els països més avançats?” Aquest increment d’uns 50 milions fins a l’1% seria insòlit en la història de Catalunya i del catalanisme.

I Oriol Junqueras li va dir que sí?

Només n’he parlat amb el president.

I el president li va dir que sí?

Lògicament té aquesta complicitat, però suposo que ha d’administrar totes les sensibilitats.

Vostè ha dit que la capitalitat de Barcelona està en hores baixes.

Hem de tornar a estar en condicions de projectar la ciutat vinculada a projectes que realment excel·leixen, i que aporten valor. Les grans institucions culturals de capçalera han d’anar al davant. No ens podem equivocar, aquí. El millor aliat que té Catalunya per projectar al món la seva creativitat o el seu talent es diu Barcelona. Hem d’exercir un lideratge a la Mediterrània, i el nomenament de Manuel Forcano al davant de l’Institut Ramon Llull va en aquesta direcció.

I ara no ho fa? O ho fa malament?

No. Seria injust. Crec que ho ha de fer més. Per raons que són òbvies i conegudes, la ciutat de Barcelona ha perdut pistonada aquest any. Necessita un govern municipal més fort i un pla de treball més previsible i sistemàtic.

Com es fa per aconseguir que Barcelona estigui en el circuit internacional de la cultura?

Per exemple, la setmana passada a la fira Arco a Madrid vam anunciar que volem promoure un nou esdeveniment anual a Barcelona que faci possible posar en diàleg l’herència, la tradició, amb creadors d’avui que en facin la relectura. No serà una fira: ha de tenir un cert component comercial, però també acadèmic i creatiu. Volem reposicionar Barcelona. La cultura catalana sobretot ha d’estar vinculada a la innovació i la creativitat, sent plenament conscients que som hereus d’una tradició forta, en alguns punts la millor del món. Aquest any podrem veure un diàleg entre Picasso i el Romànic: anem bé.

¿No va notar cert escepticisme en el sector artístic quan ho va anunciar? Ja s’ha promès altres vegades...

És comprensible després d’un seguit d’intents frustrats i quan els pressupostos de Cultura s’han castigat tant durant tants anys. Com es pot combatre? No amb paraules, amb fets. L’any 2017 això ha de ser una realitat i a 5 anys vista hem d’haver posicionat aquest esdeveniment. Les polítiques de llarg termini també requereixen una cosa, que lamentablement no sé si estem en condicions d’assegurar ara, que és una certa continuïtat institucional, estabilitat. No pot ser que contínuament els departaments canviïn.

No és la millor legislatura, doncs.

Hem de ser capaços de combinar el curt i el mitjà termini, ja no dic el llarg, perquè nosaltres o els que vinguin es trobin els mecanismes activats. Crec que aquest serà un primer any de postcrisi i això serà determinant a nivell pressupostari.

Què li sembla la reorientació del Born que pretén l’Ajuntament?

Comprensible. El Born és un espai de memòria, i les nacions necessiten llocs de memòria, però un equipament cultural ha de ser contínuament interessant, i per tant ha d’actualitzar el seu discurs. L’aproximació que es va fer a l’entorn del 1714 va donar per fer el Tricentenari. Jo, amb ulls d’historiador, no m’hi sentia del tot còmode, però aquesta és una precisió més acadèmica que política. L’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya també ha quedat antiga.

Però han passat tres anys des de l’obertura del Born, no 20.

Això hauria de fer pensar els seus impulsors. Quan fas un discurs molt compromès des del punt de vista ideològic, ràpidament perd actualitat. Jo sóc partidari que els discursos de fons es vinculin sobretot als valors fundacionals de la república: el paper que juga la societat civil, una societat emprenedora, meritocràtica, que estimem la llibertat, que som integradors... Quan ens vinculem excessivament a circumstàncies de present, queda antic de seguida.

¿El 1714 és una circumstància de present?

Si alguna cosa hem fet bé, i dóna alguna opció que la independència sigui possible a Catalunya, i que la societat que volem construir no sigui una rèplica de la plaça de toros espanyola, és precisament deixar enrere un plantejament nacionalista -o si aquesta paraula pot resultar especialment pejorativa, un plantejament romàntic- i fer un nou discurs on la societat es justifica pels valors que la fan aglutinar. Són valors republicans, de llibertat, de fraternitat, de justícia. El que ens uneix és el projecte més que la tradició. Caldria fer discursos solvents, no oportunistes, que no siguin per a la parròquia. Si quedem atrapats en un determinat discurs nacionalista, mai aconseguirem el consens majoritari.

E n relació a crisis obertes. Hi ha els papers de Salamanca i hi ha el litigi pels béns i pintures del monestir de Sixena. El seu primer gest ha sigut cedir 53 objectes del MNAC. ¿És una estratègia perquè les pintures finalment no surtin del museu?

La base d’una bona estratègia és que no sigui excessivament pública. Hem heretat un conflicte i seria propi de gent progressista formar part de la solució. Penso honestament que per a les pintures de Sixena és bo que acordem que allà on millor poden estar exhibides és a Barcelona. Més de 700.000 persones visiten el MNAC cada any. No crec que qui estima les pintures de Sixena prefereixi arrencar-les i que es facin definitivament malbé abans que es quedin a Barcelona. Amb els objectes és diferent. ¿Com expliques al veïns de Sixena que tenim objectes de la parròquia a les reserves del MNAC? La cultura no hi entén, de límits administratius, i per tant el govern de l’Aragó i el de Catalunya ens hem de conjurar per protegir un patrimoni de la humanitat.

¿Tindrem biblioteca provincial? L’Ajuntament va pactar amb el ministeri desencallar-la i batejar-la com a Carmen Balcells.

El nom el veig molt bé i he fet saber a la ciutat que poden comptar amb el pressupost necessari per tirar endavant aquest equipament.

Sobre el Liceu. La reforma de la façana, que a vostè li agrada, ¿no amaga el debat veritable, que és el contingut del Liceu?

Totalment d’acord. Anem al contingut. El Liceu ha entrat en el camí de l’equilibri pressupostari però encara es genera un dèficit important que ens fa plantejar com aconseguim més públic i més implicació empresarial. Aquí és on més injusta és la comparació amb el Teatro Real de Madrid. Les autoritats espanyoles et diuen sorneguerament: “Vosaltres que sou abanderats de la societat liberal, i del mercat fort i de la gent culta i civilitzada... ¿Com és que no aconseguiu la mateixa proporció de mecenatge?” Home, perquè és molt diferent que el ministre de Cultura truqui a l’Íbex-35 o que ho faci el conseller de Cultura. Els trucarem a tots 35, però és evident que ara la plaça que els suposa el Teatro Real és més competitiva que l’aparador que els suposa el Liceu. I aquesta és feina nostra, ara. Les institucions de la Generalitat no ens retirarem. I estaria bé que l’estat espanyol hi fos més mentre hi hagi de ser.

¿Es va sentir ofès pel parenostre de la poeta Dolors Miquel?

Vaig trobar que era de mala educació, impropi d’un acte a l’Ajuntament. És més vell que l’anar a peu, això d’atacar l’Església. ¿És necessari insultar algú per exhibir i consolidar la posició de llibertat? Intentem excel·lir. A mi em va incomodar. Jo reivindico que l’art ha de ser lliure perquè ha de violentar, però en el terreny de les idees: que em facin pensar, que posin en crisi certeses que jo tinc. A mi no em va interrogar en res. La cultura passa un mal moment si la representa aquest poema.

¿Algun desig-projecció per al pròxim Sant Jordi?

Confirmarem la riquesa de la nostra cultura, perquè veurem com la cultura catalana pica l’ullet amb excel·lència a moltes literatures.