Sant Sebastià treu a la llum els ‘talps’ del franquisme
Ovació per a ‘La trinchera infinita’, amb un gran Antonio de la Torre
Enviat especial a Sant SebastiàUn dia més, el Festival de Sant Sebastià viu immers en la Guerra Civil. Si dissabte era Mientras dure la guerra el film que explorava amb esperit conciliador el conflicte bèl·lic des de la doble òptica d’Unamuno i el general Franco, diumenge va prendre el relleu guerracivilista una pel·lícula més rigorosa i humil, La trinchera infinita, en què un immens Antonio de la Torre interpreta un fugitiu del franquisme que va viure amagat a casa seva durant tota la Guerra Civil i bona part de la dictadura, ocult darrere una paret falsa i amb la por de ser descobert pels veïns rossegant-li a poc a poc la vida. Un personatge de ficció, sí, però inspirat en molts casos reals, els anomenats talps, que es van escapar de la mort segura per convertir-se en morts en vida, espectres sense present ni futur.
La primera mitja hora de La trinchera infinita és el millor que han rodat Jon Garaño, Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga, el trio responsable (amb petites variacions en la formació) de Loreak i Handia : la visita dels soldats nacionals al poble de l’Higinio per netejar-lo de rojos està filmat amb un nervi notable gràcies a un treball de càmera molt físic i un De la Torre prodigiós. Als directors els ha provat el canvi d’aires -és la primera pel·lícula que no filmen al País Basc-, ja que han abandonat aquella contenció afectada dels seus films anteriors en favor d’un estil sobri i sensorial que captura la claustrofòbia d’un home emparedat a casa seva, sempre a l’aguait d’una visita inesperada, d’un soroll imprevist. Els ulls de De la Torre, sovint l’únic que veiem d’ell en la foscor de l’amagatall, són un espectacle interpretatiu de primer ordre. Explicar la pel·lícula sempre des del seu punt de vista és una decisió arriscada dels directors, exigent amb l’espectador, però també encertada.
Belén Cuesta, un esglaó per sota
Però La trinchera infinita no és només la història de l’Higinio, sinó també de la Rosa, la seva dona, tan víctima i presonera de la situació com ell. El seu cos fins i tot acaba sent objecte dels cops i les tortures que els soldats no poden infligir a l’Higinio, una violència que culmina en una escena de sexe colpidora i catàrtica, el millor moment en la pel·lícula d’una Belén Cuesta que en la resta del metratge està sempre un esglaó per sota de De la Torre. A través de l’evolució del matrimoni, la pel·lícula explora també la cultura de la por que es va instal·lar en la societat durant el franquisme, centrant-se en la humanitat i la psicologia dels personatges i el desgast físic i emocional de la captivitat. Així, la història amplifica la sensació de tota aquella gent que, per sobreviure al franquisme, va acabar renunciant a una part important d’ells mateixos, negant-se la identitat per continuar existint. “No hi ets com a home ni com a pare ni com a marit -li diu la dona a l’Higinio en un moment donat-. Qui ets, tu?”
És fàcil passar per alt la caiguda d’interès que pateix el film en la segona meitat i el desenllaç dilatat, massa escorat al sentimentalisme. Al cap i al fi, el principal atribut de La trinchera infinita és, més enllà de servir d’exercici necessari de memòria històrica, mostrar els extrems de resistència i desgast als quals podem arribar. “Si agafes qualsevol verb del castellà i hi afegeixes temps, el resultat és tortura -reflexionava ahir De la Torre-. Jo això ho vaig aprendre interpretant un altre presoner, Pepe Mujica [a La noche de 12 años ]. Però, com deia ell, de les pitjors circumstàncies pot sorgir la mel. Hi ha una cosa prodigiosa i és que, malgrat tots els horrors, la vida continua”.
Nina Hoss i el perill del perfeccionisme
Diva per excel·lència del cinema d’autor alemany d’aquesta dècada, Nina Hoss posa el seu rostre gèlid i fascinant al servei del drama psicològic The audition, en què interpreta una professora de violí amb una fixació per un alumne prometedor però insegur. A poc a poc el film anirà pelant capes del personatge i descobrirem que ella mateixa és un pou d’inseguretats, des de la taula on seure al restaurant fins a l’home a qui estimar.
El personatge de Hoss és víctima del seu propi perfeccionisme, d’una exigència que el seu fill li retorna en forma de retret silenciós. Sense arribar als extrems de La pianista o La professora de parvulari, la pel·lícula funciona molt bé com a estudi de l’obsessió i fa un retrat de personatge prou complex i subtil, tot i que la foscor hanekiana del desenllaç descol·loqui una mica. Hoss, a més, es posiciona com a primera candidata seriosa al premi a la millor actriu.