Sant Sebastià es rendeix a 'Un monstre ve a veure'm'

Sant SebastiàQue la majoria de títols d’aquesta edició de Sant Sebastià ja s’hagin estrenat a Toronto fa cosa d’una setmana no hauria d’afectar la manera de veure les pel·lícules, però en el cas d’ Un monstre ve a veure’m, les cròniques que parlaven dels rius de llàgrimes que havia provocat al festival canadenc van provocar entre el públic un cert morbo i alguna reticència per veure fins a quin punt la pel·lícula emocionava el personal. Doncs bé, la resposta és sí. Un monstre ve a veure’m fa plorar. Toca una fibra que connecta amb un sentiment universal que ressona en qualsevol que hagi perdut un ésser estimat. Però que les llàgrimes siguin la màxima comunió possible entre obra i receptor ja és una altra història. Ho admet fins i tot Bayona, que és un mestre en els mecanisme narratius que activen el flux llagrimal. “L’emoció no és tan important. Jo ploro amb Masterchef -confessava ahir el director-. El que importa, per a mi, és el pòsit que deixa el film”.

A Un monstre ve a veure’m hi ha una evolució important respecte al cineasta de Lo imposible. No tant per la seva direcció, sempre maximalista i exuberant, sinó perquè el desplegament de recursos expressius és un altre. Alguns dels moments més intensos no tenen música i la paleta d’emocions amb què treballa és més complexa i ambigua. Ja no explica un conte de terror sobre la pèrdua ni una odissea de supervivència, sinó una història més simbòlica sobre el poder de la ficció per superar els pitjors tràngols i la necessitat d’acceptar les pròpies veritats, per incòmodes que siguin.

La història d’ Un monstre ve a veure’m s’organitza al voltant de les visites nocturnes que un monstre arbori -pastat al Groot de Guardians de la galàxia - li fa al Connor per explicar-li tres contes que, d’alguna manera, l’han d’ajudar a combatre l’angoixa que sent per la imminent mort de la seva mare. La pel·lícula viatja amb fluïdesa entre les diferents capes de ficció i realitat, i transita amb naturalitat per les extraordinàries animacions dels contes, la fantasia del monstre i el realisme quotidià del Connor, que per si no en té prou amb la malaltia de la mare i que la seva àvia se’l vulgui endur, també és objecte de pallisses a l’escola. El resultat, més que a un drama lacrimogen, s’assembla a un elogi del poder curatiu de la imaginació a l’estil d’ El laberinto del Fauno, i és el millor film de Bayona. Un conte terapèutic en què les llàgrimes són una anècdota.

Una actriu enfeinada

Mentre que als cinemes se la pot veure en un petit fragments del documental Eight days a week, ballant en un concert dels Beatles amb només 11 anys, Sigourney Weaver, que a Un monstre ve a veure’m interpreta l’àvia del Connor, va recollir ahir el premi Donostia d’un festival que ja va visitar el 1979 amb Alien. “El Jota [Bayona] està al nivell de David Fincher i altres grans directors amb qui he treballat -va elogiar -. Però té un talent molt únic i, en cert sentit, molt espanyol, honest i apassionat”. Bayona li va retornar el compliment: “És una perfeccionista, fins al punt de preocupar-se pel més petit detall del personatge, fins i tot el color de les ungles”.

Weaver, acostumada a interpretar personatges forts, va dir que “les dones són la cola que uneix el món” i es va mostrar “excitada” perquè els Estats Units estiguin a prop de tenir la seva primera presidenta. En contra del tòpic que no hi ha bons papers per a actrius de més de 40 anys, ella té més feina que mai. “Els homes tenen més personatges, però no necessàriament millors -va afirmar-. No envejo Russell Crowe. Avui, tant al cinema com a la vida real, hi ha moltes més oportunitats per a les dones. Sovint m’ofereixen un paper que abans hauria sigut per a homes. És un bon moment per a les dones”.