Sant Sebastià beneeix el nou 'thriller' espanyol

Sant SebastiàArran de l’èxit d’Enrique Urbizu amb No habrá paz para los malvados sembla haver-se consolidat en el cinema espanyol un nou model de thriller policíac que en realitat no ve a substituir cap fórmula prèvia. Des que va ser abandonat als 60, el cinema criminal només ha donat obres de franctiradors que van per lliure, ja sigui el Garci d’ El crack, el Chavarrías de Susanna o el mateix Urbizo a Caja 507. Però amb l’estrena a Sant Sebastià de Que Dios nos perdone ja són massa les coincidències per no apuntar una fórmula més o menys compartida: protagonistes amb grans clarobscurs morals, realisme brut de peu de carrer i posada en escena amb influència del thriller nord-americà dels 70. El nou policíac espanyol té ritme, atmosfera, personatges amb carisma i sobretot protagonisme de la localització: Sevilla a Grupo 7, les maresmes del Guadalquivir a La isla mínima i el Madrid del tòrrid estiu del 2011 a Que Dios nos perdone : un Madrid que, amb l’agitació del 15-M encara en l’ambient, va rebre la visita del papa Benet i la inevitable invasió de pelegrins cristians.

En aquest escenari a punt d’esclatar, Rodrigo Sorogoyen situa la potent història de dos policies que persegueixen un assassí i violador en sèrie d’ancianes que podria recordar el de la sèrie Nit i dia. Roberto Álamo interpreta el detectiu violent i incontrolable, un paio visceral que es complementa amb el seu brillant però introvertit company (Antonio de la Torre), a qui acomplexa el seu tartamudeig. Una mica a l’estil de Seven, Que Dios nos perdone s’estructura a partir de la descoberta dels cadàvers de les víctimes i la investigació que va tancant el cercle al voltant del culpable, i deixa també espai per a la vida privada dels personatges. Sorogoyen té nervi a l’hora de dirigir, tot i que comet excessos innecessaris de posada en escena, no sap com resoldre la trama criminal i tira de clixés de thriller psicològic a l’hora de construir el personatge de l’assassí en un tercer acte irregular. Però ni que sigui per la força de la interpretació d’Álamo i la cruesa amb què retrata Madrid, Que Dios nos perdone es mereix el lloc a la secció oficial del festival. Tant de bo que, a més, serveixi d’exemple per a alguns productors catalans que, amb l’ull posat en el mercat internacional, sembla que volen amagar on passen les històries. Barcelona, que als 50 va ser un escenari per excel·lència del cinema criminal, mereix reconciliar-se amb el thriller.

La revelació de 'Lady Macbeth'

Un debutant William Oldroyd va donar la primera sorpresa de la competició amb Lady Macbeth, que tot i el títol no té res de shakespearià i sí molt de relat d’ amour fou amb reflexió de propina sobre les relacions de poder entre classes socials. Ambientada en l’Anglaterra rural del segle XIX, la protagonista és una noia a qui acaben de casar amb un noble que no vol saber res d’ella, ni dins ni fora del llit. La noia trobarà consol embolicant-se amb un dels treballadors del marit, un home de classe baixa amb qui inicia una relació clandestina i apassionada. Podria ser una variació de L’amant de Lady Chatterley, però la història camina inevitablement cap al terreny del noir i la tragèdia, amb dosis d’humor negre i una direcció seca i contundent. Ja tenim, doncs, una candidata a revelació del festival.