Els contes breus han anat de boca en boca des que els humans es comuniquen entre si. El conte literari i el seu germà petit, el microconte, tal com els entenem avui, s’estableixen els segles XIX i XX però tenen múltiples avantpassats. Des de les faules d’animals de Grècia i Roma en què els més desvalguts sempre surten malparats i que, sense pretensions d’alta cultura, van aconseguir els seus propis clàssics, fins a les vides de sants i màrtirs, passant pels irreverents epigrames del poeta romà d’origen hispà Marcial. Els textos breus de Marcial –La Magrana en va fer un recull sota el títol d'Epigrames– van tenir un gran èxit a l’antiga Roma: els seus llibres es podien comprar a Viena i a Britània. La llista dels besavis i rebesàvies del conte modern és molt més llarga: sàtires de tota mena, fins i tot jurídiques, com el Testamentum Porcelli, Les mil i una nits, Calila e Dimna... Però arribats al segle XX és difícil discernir què és un relat o un conte breu i un microrelat. Tots poden tenir la mínima quantitat d'elements possibles i comparteixen el fet que no han de pretendre anunciar veritats universals ni informar. Tenen presentació, nus i desenllaç. Ara bé, els estudiosos no es poden d'acord a l'hora de plantejar l'extensió màxima d'un microrelat. Sigui com sigui, és difícil explicar l'un sense l'altre, perquè la valoració de la brevetat va lligada al conte modern.
I neix el conte modern
Un terreny apte per a l'experimentació
“El conte literari tal com l'entenem avui neix, creix i es divulga molt vinculat al desenvolupament de la premsa. Des que es consolida al segle XVIII en fomenta el cultiu –explica el professor de literatura catalana de la UB Jordi Marrugat–. A finals del segle XIX i principis del XX, amb la crisi del realisme i de la novel·la, com que la brevetat del conte el convertia en una forma molt dúctil i propícia per a l'experimentació, va ser un terreny molt apte per a les noves estètiques que responien a les noves concepcions de la realitat”. Els surrealistes es van llançar de ple a jugar amb les paraules i el doble sentit i a escriure relats brevíssims, que podrien considerar-se antecedents del microconte. És el cas d'André Breton, Guillaume Apollinaire i Jean Cocteau amb Opio-Diario de una desintoxicación (MCA).
Al segle XX, molts altres autors en van tenir prou amb un paràgraf per suggerir moltíssim. Petites faules de Franz Kafka (Comanegra) són múltiples finestres d'una mateixa realitat: expressen situacions concretes però tenen una dimensió al·legòrica. Ana Maria Shua, al seu llibre Como escribir un microrelato (Alba), cita també Crímenes ejemplares de Max Aub (Libros del Zorro Rojo), una col·lecció de 87 arguments per justificar un assassinat, els Cuentos breves extraordinarios de Borges (Losada), Les ciutats invisibles d’Italo Calvino (Labutxaca) i Falisficaciones de Marco Denevi (Thule Ediciones).
I, tot plegat, sense oblidar Augusto Monterroso (1921-2003), a qui Shua descriu com l’autor del microrelat més famós del món (es refereix a El dinosaure). L’autor d’origen hondureny descrivia així la seva “passió” pels relats breus: "La veritat és que l'escriptor de textos breus no anhela res més al món que escriure textos interminablement llargs, textos llargs en què la imaginació no hagi de treballar, en què fets, coses, animals i homes es creuin, es busquin o es defugin, visquin, convisquin, s'estimin o vessin lliurement la seva sang sense subjecció al punt i coma, al punt".
Articles en què parla la gent
Del realisme a la irreverència del Grup de Sabadell
“La literatura catalana compta amb alguns dels més grans innovadors i practicants del conte. Pel que fa al segle XIX, els contes de Narcís Oller són tot un emblema de la fixació realista i naturalista del gènere”, assenyala Marrugat. Les obres d’Emili Vilanova es publiquen paral·lelament a les d'Oller. Són innombrables els personatges que apareixen als seus articles quadre inspirats directament en els tipus populars d’una Barcelona menestral que es va extingint. “Vilanova i Robert Robert fan quadres de costums però tenen una cosa que és una delícia: se’ls acut que per retratar la vida de la gent el que han de fer és fer parlar la gent. Hi ha un gran verisme lingüístic”, destaca el poeta i editor Jordi Cornudella.
El conte va tenir un paper especialment important durant el Modernisme. “La manca d'un mercat literari català del llibre parcialment compensada per l'existència de diaris i revistes en un moment en què la forma novel·lística buscava una sortida a la crisi per la qual passava, va propiciar la pràctica del conte de narradors tan extraordinaris com Raimon Casellas, Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Víctor Català i Prudenci Bertrana –diu Marrugat–. Tot seguit, la prevenció noucentista contra el gènere novel·lístic, però alhora la consciència de la necessitat dels gèneres narratius, va propiciar un altre dels més grans llibres de contes de la literatura catalana: La creació d'Eva i altres contes de Josep Carner (Edicions 62)”.
El poeta i escriptor va començar a escriure relats curts als diaris: “El lector esperava trobar articles de política. Carner va publicar una sèrie de contes, que combinaven ficcionalitat i realitat, a propòsit de la Setmana Tràgica, i va fer parlar alguns dels actors dels esdeveniments”, assenyala el professor de literatura catalana contemporània de la UAB Pep Sanz Datzira. Entre els anys 20 i 30 del segle passat, els membres de la Colla de Sabadell van renovar el gènere a partir del joc paròdic amb les convencions literàries.
Era un projecte col·lectiu i entre la desena de membres hi havia el novel·lista Francesc Trabal (1899-1957), el poeta, dramaturg i traductor Joan Oliver (1899-1986) i el poeta, crític i periodista Joan Prat (1904-1971), que signava amb el pseudònim d’Armand Obiols. La Colla de Sabadell perseguia la modernització de la societat però no amb textos tremendistes sinó carregats d'ironia. Van fundar l'editorial La Mirada, que el 1925 va començar el seu camí amb L'any que ve (Quaderns Crema): "Es presenta com un llibre d'acudits gràfics de Trabal i petits diàlegs però amb molta intenció i un rerefons discursiu important, perquè parodia formes de la narrativa tradicional", destaca Datzira.
Són petits però pensen
Pere Calders, el primer autor català "conscient"
Tant Trabal com Oliver van destacar també en l'art d'explicar contes. A partir d'aquí, el panorama narratiu es va diversificar molt. "Va ser el moment de l'aparició dels grans contistes que van seguir la línia de Carner i el Grup de Sabadell, com és el cas de Pere Calders i Mercè Rodoreda; i dels que van connectar més aviat amb alguns aspectes del conte modernista, com Salvador Espriu i Lluís Ferran de Pol", diu Marrugat.
Rodoreda va excel·lir en els contes: "La seva capacitat d'observació i la seva destresa són una meravella", destaca Cornudella. Quan pràcticament ningú parlava dels camps de concentració, Rodoreda va escriure Nit i boira i el va publicar per primera vegada el juny del 1947 a La Nostra Revista de Mèxic: formava part d’una sèrie unitària de contes sobre l’exili. Joaquim Amat-Piniella és un altre escriptor de relats breus que va viure i descriure l'infern dels camps nazis a La fam, recollit a Retaule en gris (Club Editor). Jesús Moncada i Ramon Vinyes també van cultivar el gènere.
De tots ells, el que més es va acostar al que ara es coneix com a microrelat va ser Pere Calders. "Es pot dir que el va introduir com a forma autoconscient i de pràctica continuada", afegeix Marrugat. Al recull que en va publicar Comanegra amb el títol Contes portàtils, l'escriptor Borja Bagunyà, al pròleg, descriu així aquests nanocontes de Calders: "Es tracta de sabers oberts, contradictoris, paradoxals, que exploren les interrupcions (lògiques ontològiques) que desfan la trama del que entenem per realitat i l'acosten a l'aforisme o a l'acudit filosòfic". I afegeix: "Els contes de Calders converteixen la narració en l’assaig d’una hipòtesi o d’una solució provisional; ras i curt, pensen". I no podem acomiadar-nos del segle XX sense esmentar un altre dels grans renovadors del gènere del conte –juntament amb Empar Moliner i Sergi Pàmies–, Quim Monzó: "No podrem dir mai prou la importància que té", assegura Cornudella.
![Franz Kafka, un autor d’extrems La disputa judicial per un llegat literari de gran valor](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
