El Sant Jordi balla amb l’èpica folk de Mumford & Sons

BarcelonaHi ha dues maneres de prendre’s un retard i una cua de més d’una hora quan pagues 70 euros per entrar a un concert: bé o malament. Aquest dissabte la gent va començar ballant -amb el fil musical que va seleccionar algun fan de la Motown en què van sonar The Ronettes, Frank Wilson i Marvin Gaye-, però deu cançons després començaven a sentir-se xiulets. Amb 40 minuts de retard respecte a l’hora anunciada van aparèixer a l’escenari, situat al mig de la pista, els britànics Mumford & Sons, reis del folk èpic amb tocs de country desmanegat i vocació ompleestadis. Per si algú s’ha perdut amb l’etiqueta: diuen que fan música d’arrel però s’assemblen més als Coldplay que als Avett Brothers. El que ningú negarà és la connexió dels londinencs amb un públic que va omplir fins a la bandera el Palau Sant Jordi en la segona visita al pavelló olímpic després que l’estrenessin el 2013.

A diferència d’aquella vegada, que presentaven el seu innegable gran èxit discogràfic ( Babel, del qual van vendre vuit milions de discos), ara tenien dos objectius diferents: ensenyar que des de llavors no han parat d’evolucionar -primer amb un apropament electrònic amb Wilder mind i ara amb l’intimisme menys èpic de Delta- i mantenir contenta la parròquia que van aconseguir amb els seus primers èxits. El pont que uneix totes dues etapes podria ser l’obertura d’ahir, Guiding light, el senzill més popular de l’últim disc. Convertits en una banda que va arribar a sumar nou músics en escena, tots homes, els britànics van trobar-se còmodes en un escenari on els músics no es miren els uns als altres però que permet mobilitat i interacció constant. Entre això i la catàrtica Little lion man tenien el públic suant des de la segona cançó.

Banjo com a marca

Mumford & Sons van fer el seu agost particular a principis d’aquesta dècada, quan van encertar la tecla que no van trobar altres companys de generació com Noah and the Whale, que no arribarien al nivell d’èxit del grup que lidera Marcus Mumford. La seva fórmula incloïa un banjo com a marca de la casa i tornades corals i memoritzables. I això és el que segueixen fent millor deu anys després. Amb cançons antigues com Holland Road i The cave (del seu debut) o Ditmas, amb Mumford corrent per la graderia del Sant Jordi, despertaven una massa que mutava quan entomaven temes del nou àlbum. Va passar amb Beloved, en què recordaven uns Arcade Fire poc inspirats, i també amb un intranscendent final amb Picture you -d’aires R&B- i la fallida Darkness visible, que aspiraria a aparèixer en una versió sèrie B de Drive.

Després d’un repartiment força equitatiu de discos, els londinencs, que van expressar-se en català i van felicitar el Barça per la Lliga, van fer uns generosos bisos, on van incloure el seu èxit més popular: I will wait. Mentre els aguantin les cançons antigues ells aniran fent.