Sanjosex: "Hem de ser valents, no ens queda cap més opció'

BarcelonaUna de les coses més estranyes de la pandèmia és la disbauxa cognitiva fruit d'escoltar cançons enregistrades abans de la quarantena però publicades en ple confinament. N'hi ha que transmeten l'alegria amb què van ser gravades, i tanmateix apareixen en un context dominat per la preocupació i la incertesa. És el que passa amb les del disc Dos somnis (Bankrobber, 2020) de Sanjosex. Sis anys després de l'àlbum Festival (2014), i amb el joiós parèntesi del projecte Càntut amb Carles Belda, Carles Sanjosé (la Bisbal d'Empordà, 1977) torna a l'actualitat discogràfica amb mitja dotzena de cançons de celebració de la vida i l'amor familiar bastides amb companys de luxe com ara Bikimel, Xarim Aresté, Miquel Sospedra, Pep Mula i Eduard Font. Enmig de l'oratge emprenyador de la incertesa, la música torna a fer la seva màgia. En parlem per telèfon.

On estàs passant el confinament?

A la Bisbal, a casa amb la dona i els dos fills, un de 10 mesos i un de 5 anys. És molt intens perquè tant ella com jo treballem online, i ella, a més, treballa en temes laborals, així que imagina't. Ara bé, també hi ha coses bones, perquè els nens estan molt bé amb els pares i molt contents en general. Potser el gran ho nota més, n'és més conscient. És molt intens, sí, però ens adaptem a la situació i fem el que podem.

Vau sortir diumenge a passejar amb els nens?

Sí. S'ha d'aprofitar. També hi havia nens que en un primer moment no volien sortir, per una mena de por. Després, quan començaven a córrer, molt contents, això sí.

Treballes des de casa fent feina d'arquitecte.

Sí, treballo d'arquitecte amb un despatx i després tres dies amb un ajuntament, i tot ho puc fer des de casa.

Com a arquitecte, el confinament t'ha fet entendre d'una manera diferent casa teva?

El que he vist és que tenim molta sort perquè vivim en un pis que és una planta baixa amb jardinet. El que passa és que els pisos no estan fets perquè un hi estigui confinat, sinó perquè hi passis unes hores al dia i prou. Però crec que les coses que ha de tenir un pis ara són les que ja necessitava abans del coronavirus: que els toqui el sol i que la superfície sigui l'adequada per a la gent que hi viu, que la distribució estigui ben feta. Els problemes que hi havia abans són els mateixos d'ara. Tenir un pis que no rep la llum del sol era dolent abans i ho és ara, el que passa és que ara encara és més problemàtic. Ara es noten més les mancances que ja tenia l'arquitectura.

Quan vas enregistrar les cançons del disc?

Entre l'agost i el novembre de l'any passat, en diverses tandes. I les mescles les vam acabar al febrer. Ha sigut tot molt tranquil.

El disc que has publicat, amb només sis cançons, és tal com l'havies pensat l'any passat?

No, no. Quan estava gravant les cançons no sabia què publicaria, i fins i tot em reservava l'opció de gravar alguns temes tot sol. Però finalment va anar agafant força la idea de publicar menys cançons i que el disc fos més temàtic, que s'entengués més com un disc global, que és una cosa que no havia fet mai. Jo era més de fer discos més eclèctics, i ara he fet un disc més d'un tema concret, que és molt important: la parella, la relació amb la societat... En aquesta situació de confinament, fent feina a casa i amb els nens, potser no era el millor moment per treure el disc, perquè he de fer entrevistes i et demanen coses per fer en streaming i tot això està costant una mica. Però al final deia: de què va la meva música? Va de comunicació, de proposar coses, així que sí, és el millor moment per publicar el disc i és el que toca.

El titules Dos somnis, que és una manera poètica d'estalviar-te titular-lo Dos somnisLa família

[Riu.] Sí, però al final intentes que el títol tingui a veure amb les cançons. No és un tractat sobre la família ni un assaig, i estava bé titular-lo Dos somnis i a la portada posar-hi un cel estrellat perquè té a veure amb el que diu el disc. Potser en aquest títol i aquesta portada els falta la cosa més costumista, però com que sempre hi és en la meva música, volia contrastar-ho. És un disc proper i que alhora mira més enllà amb molt pocs elements. Potser és el disc del qual estic més content, perquè és molt coherent.

A les cançons hi ha imatges que es poden interpretar en clau pandèmia, com “ara el món és de cristall i el perill ens glaça”, “cuidant-nos entre veïns”, “les idees que ara ens marquen el camí aniran quedant enrere”... En realitat reflecteixen situacions que venen de molt abans, però que el confinament està accentuant?

Sí, i tant. Hi ha una frase de pagès que diu: “Quan l'ovella ha de ser per al llop, ella mateixa se n'hi va”. Ja es veia venir, no el coronavirus, però sí cap on anava el món, amb països tan endeutats i on els governants que sorgeixen són tan populistes, inevitablement populistes perquè la gent està alterada per una cosa o per una altra, i cada vegada és més difícil tenir un projecte comú. Al final he fet un disc parlant del meu entorn més proper, de les esperances d'aquest entorn. I com passa a Les estrelles, de la inevitabilitat: no podem fer res davant d'un món que et supera totalment, però gaudim del moment i del nostre cos, com diu la cançó. No té res a veure amb el coronavirus, però el coronavirus és un afegit més: plou sobre mullat.

Musicalment t'has divertit com mai, sobretot en el diàleg de guitarres amb Xarim Aresté?

Sí, m'ho he passat molt bé. També m'ho vaig passar molt bé fent Festival, perquè treballar amb el Quimi Portet va ser molt divertit. I Dos somnis crec que és el disc en què he pogut combinat millor el tempo, adaptar-me a les situacions i acceptar com venia. Sí, m'ho he passat molt bé, no puc dir que no. N'estic satisfet.

L'experiència del projecte Càntut és evident a la cançó Els gegants

Pot ser, n'aprens de tot, però no ho tinc analitzat. Sí que algunes manies se te'n van, i apliques coses com canvis d'accent que en la música tradicional s'accepten bastant bé. Si ets poeta no vols canviar l'accent d'una paraula, només faltaria, però si fas música a vegades no passa res, sempre que s'entengui el que dius. És evident que el Càntut m'ha influït.

A la cançó La revolució

Estic d'acord amb la crítica que plantejava la Hannah Arendt, i en algunes entrevistes que he fet aquests dies he destacat massa el fet que el que val ara són les coses de tota la vida, coses molt bàsiques que funcionen perquè no funciona gairebé res més. He destacat molt aquest aspecte, però ens hem de reinventar totalment, és supernecessari: hem d'escoltar i estar actius i presents. No vull caure en l'error que descriu la Hannah Arendt. Em sembla que hem d'actuar. Fins i tot amb coses com aquest disc, i treure'l ara segurament no era el més adequat, però em sembla que sí que era pertinent. Hem d'actuar i ser valents, no ens queda cap més opció.

Com valores l'experiència Cançons per a la Gent Gran de Cançons per a la Gent Granla Residència Zoilo Feliu de la Bisbal

Molt bé, crec que tenen més de quaranta cançons. N'estic molt content. És una cosa que va sorgir d'una manera molt curiosa. Havia fet una cançó per a l'Hospital Trueta de Girona, perquè hi treballa una amiga de la infància que és metge. M'ho va demanar ella, era al principi del confinament i tothom estava molt actiu. Vaig fer un vídeo i va estar molt bé. Al cap d'uns dies la meva sogra em va demanar de fer alguna cosa per a la gent del geriàtric. Xerrant-ho amb l'Ajuntament se'ns va acudir gravar uns vídeos tocant cançons que puguin conèixer els avis. I ha anat molt bé, i hi han participat molts músics. No podem anar a fer concerts, però els avis cada dia van al menjador i trien les cançons que volen escoltar. És boníssim.

Com t'imagines el primer concert després del confinament?

Primer algú l'hauria de programar... No ho sé. És complicat. No sé quan es podran fer concerts. I m'emprenya perquè aquest disc està molt tocat amb el grup. És difícil d'afrontar.