Sang (en estat efervescent)
BARCELONAQue les degeneracions edulcorades del romanticisme mal entès han fet molt de mal a les ànimes impressionables del jovent és una cosa que se sap des de Madame Bovary, com a mínim. I precisament perquè se sap que la recepta no falla per insípids que siguin els ingredients, cent cinquanta anys després de la tràgica mort d'Emma encara s'escriuen novel·les que busquen commoure amb la trama d'un amor impossible que acaba vencent obstacles increïbles. De vegades, no només aconsegueixen commoure, sinó que creen veritables fenòmens de masses, com és el cas de la saga Crepuscle, d'Stephanie Meyer, que estrena avui la quarta pel·lícula, La saga Crepúsculo: Amanecer. Parte 1, basada en la primera part del quart llibre i en què es promet terror, sexe i embaràs.
Meyer no es moca amb mitja màniga: ha venut 40 milions de llibres i l'han traduïda a trenta-set llengües, entre les quals hi ha el català, i només la nit de l'estrena de la primera pel·lícula (el 2008) va recaptar set milions de dòlars a Estats Units. Sembla que el compte corrent podria consolar-la quan la crítica no la tracta del tot bé, que ja és més del que poden dir la majoria d'escriptors.
A la preestrena a Barcelona de la pel·lícula ahir hi van venir els dos protagonistes masculins, Robert Pattinson i Taylor Lautner, i durant hores i hores una munió d'adolescents embogides van reunir-se davant el Centre de Convencions Internacional de Barcelona per tenir una mica més a prop els dos homes que representen un vampir i un home llop enamorats de la mateixa mortal, la Bella. Va ser intel·ligent per part de l'organització no portar Kristen Stewart. Les fans, amb una majoria devastadora de noies d'entre tretze i setze anys, potser no haurien pogut reprimir els impulsos de menjar-se-la viva.
Entre les joves n'hi havia que estaven acampades davant el Fòrum des de la matinada de dimecres i moltes més havien arribat durant les primeres hores de la tarda d'ahir. Les més assenyades, amb apunts per aprofitar l'espera; les més teatrals, amb crits, llàgrimes i desmais cada cop que es movia un fotògraf. Per a la majoria, l'estona que Pattinson i Lautner es van deixar veure va ser una gran decepció: només en van poder gaudir les que s'havien obert camí fins a les primeres files. Allà, qualsevol especialista en didàctica hauria confirmat que l'aprenentatge és el que es fa de manera significativa: els cartells estaven escrits en un anglès impecable.
Ahir, dos homes de carn i ossos van servir de símbol de tot el que es desitja i es pot tenir, ni que sigui de lluny, un moment. Van fer brillar els ulls de la passió adolescent. Així que visca Meyer, visca Pattinson, i Lautner. Perquè a tots ens calen ídols, ni que siguin com aquests.
