Samuel Aranda connecta amb les arrels de la seva mirada al Palau Solterra

BarcelonaLa batalla d’Urquinaona, el temporal Glòria, els concerts de Rosalía al Palau Sant Jordi i els estralls del coronavirus, amb els carrers buits i els viatgers del metro amb mascareta: el reporter Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1979) resumeix la vida a Catalunya dels últims mesos amb aquestes imatges aclaparadores, i una cinquantena més, en una exposició al Palau Solterra, el museu de fotografia de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí. La mostra, titulada Territori, es pot visitar fins al 22 de novembre i està centrada en tres llocs importants de la seva biografia: Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on va néixer, Barcelona i l’Empordà. “La pandèmia va explotar gairebé al final del projecte, perquè ja estàvem maquetant el catàleg, tenint reunions curatorials i pensant en el projecte expositiu”, recorda Samuel Aranda.

“Primer vam haver de posposar la inauguració i la impressió del catàleg, perquè la inauguració estava prevista per a finals de maig, i també vam haver de replantejar el projecte perquè no tenia sentit exposar el que teníem sense incloure el que està passant”, explica Aranda. Tot i així, el covid apareix amb una mirada més subtil que estrictament periodística. “No he posat cap de les fotografies de dins els hospitals, com les que vaig fer per a The New York Times, ni de funerals, sinó que les fotografies són insinuatives”.

Precisament, en aquest projecte Aranda ha volgut explorar nous registres. “Després d’haver vist exposicions dels grans mestres, de Xavier Miserachs i Francesc Català Roca, amb imatges dels anys 60 i 70, crec que la fotografia contemporània que estem fent és molt conceptual i molt moderna però trobava a faltar una mica de documentalisme, pensant en què ensenyarem a la gent d’aquí a 50 anys quan vulguem ensenyar com vivíem, com vestíem, com menjàvem o com eren les nostres cases”. Tot i així, assegura que és “massa caòtic” per fer un guió i que ha sigut un treball compulsiu. Entre altres llocs que apareixen a l’exposició hi ha les vistes des del balcó de la casa de la mare a Sant Adrià de Besòs i de la del pare a Santa Coloma; el far de Sant Pol de Mar, perquè hi anava a la platja de petit; l’institut d’on el van expulsar, amics… També hi surt una boda gitana, perquè un dia que volia fer fotografies d’urbanisme al Poblenou es va trobar uns coneguts de la Mina de feia temps i es va quedar amb ells fins a les quatre de la matinada. “Per molt que facis un guió, a vegades t’has de deixar portar per les casualitats”, diu Aranda.

Però les fotografies no tenen títol, i són els espectadors qui han de plantejar-se què representen. “La gent primer es mira la fotografia i després la cartel·la per saber què és i marxar a casa sense dubtes, i volia jugar amb el límit, que interpretessin la imatge però sense dir-los què és. La gent fa interpretacions maques –assegura–. És la primera vegada que he perdut la por a fer una feina més artística, si és que es pot dir així. Als fotoperiodistes ens fa molta por creuar aquestes línies. No sé si tenim enveja o ens ho mirem amb distància, i fins i tot està mal vist dir que qualsevol fotògraf digui que és artista. Jo no ho dic, però he deixat que les línies fossin una mica més flexibles”.

Un altre dels trets destacats del projecte és que Aranda ha treballat amb càmeres que l’obliguen a tenir un marge d’error i a no ser tan “exacte” i “correcte” com quan té un encàrrec editorial. “La idea de perfecció no m’agrada gens”, diu. Això es tradueix en el fet que les polaroids que hi ha exposades dins unes capses de vidre no estan acabades de fixar i la llum les anirà deteriorant fins que desapareguin. I en altres fotografies analògiques hi ha dobles exposicions, com una on apareixen la fotògrafa Carme Secanella i els seus fills a la vora d’un riu. “És un error de la càmera, que arrossega malament el rodet, i una foto de cada 30 en munta dues. M’agradava molt perquè no podia seleccionar quan ho feia, era una segona revisió de la feina quan arribava al laboratori i em mirava la fulla de contactes.

Les "barreres emocionals" dels reporters

Samuel Aranda ha cobert diferents conflictes internacionals i el 2012 va guanyar el premi World Press Photo a la millor fotografia de l’any per la imatge d’un noi ferit durant les revoltes del Iemen en braços de la mare, com si fos una Pietat del segle XXI. Tot i que Catalunya és un lloc més segur i que coneix molt bé, Territori no ha sigut un projecte inofensiu, perquè no funcionen “les barreres emocionals” que un reporter es crea per poder suportar la duresa de les situacions on es troba. “Aquestes barreres emocionals no volen dir que les coses no t’afectin –precisa Aranda–. Un dels primers llocs on vaig anar quan va començar la pandèmia va ser Can Ruti, i quan era a l'UCI, dues infermeres totes tapades van començar a cridar el meu nom. Eren companyes meves de classe de la primària i jo no les havia reconegut. Ens vam posar a parlar i va ser molt emotiu”.

Encara que pugui semblar estrany, aquí Aranda no va tenir els moment de pau que sí que va trobar quan, per exemple, es va instal·lar a casa de la mare després de viure un any al Iemen i ella el va cuidar. Durant la pandèmia ell va tenir cura de la mare. “Treballava 15 hores per a The New York Times i després li anava a portar la compra, mantenint les distàncies i tots dos tapats”, explica.

L’origen del projecte Territori es remunta a una proposta d’Aranda a la Fundació Vila Casas. Com que des de The New York Times li havien demanat que es quedés aquí per cobrir les protestes contra la sentència dels líders independentistes, va presentar un projecte més ampli a la Vila Casas. “Volia documentar què estava passant d’una manera més personal –explica–, sense la pressió de la fotografia periodística. Els vaig fer la proposta i a Antoni Vila Casas li va agradar molt. És la primera vegada de la meva vida que fotografio amb total llibertat. Una de les coses que em sorprèn de la Fundació, a diferència d’altres per a les quals havia fet fotografies abans, és que m’han permès treballar tots els formats que vaig demanar i per primera vegada han desmuntat les set sales de la col·lecció permanent per instal·lar-hi l’exposició; he tingut una llibertat absoluta”.

Per a Glòria Bosch, directora artística de la Fundació Vila Casas fins fa pocs mesos i directora del projecte juntament amb Aranda, un element cabdal ha sigut “l’atzar” del que anava succeint i el fotògraf capturava. I a l’hora de muntar l’exposició, han jugat amb “les contraposicions” entre imatges, com la part humana de la revolta de la batalla d’Urquinaona i la natural del temporal Glòria. L’encàrrec a Samuel Aranda és l’altra cara d’un altre que la fundació va fer fa gairebé 20 anys. “Quan vam inaugurar els Espais Volart, Antoni Vila Casas va fer un encàrrec a Frank Horvat, que representa un artista de fora que va venir aquí, i el cas d’Aranda és molt diferent, perquè connecta amb les seves pròpies arrels”.

Les fotografies d'Aranda de la Model que hi ha a la mostra enllacen amb una altra exposició sobre la memòria històrica en cartell al Palau Solterra, Sota la llum del mar, d’Espe Pons. La temporada d’estiu en aquest museu inclou una tercera mostra, Good taste is overrated [El bon gust està sobrevalorat], d’Alejandro Monge, sobre el valor dels diners en la societat contemporània.