Qui s'amaga darrere dels pseudònims catalans

BarcelonaUna de les dèries de l'escriptor Albert Manent (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2011) és recollir expressions dialectals i onomàstiques d'àmbits específics i de zones molt concretes, encara que s'utilitzin poc -o sobretot perquè s'utilitzen poc, ja que un dels seus objectius és que en quedi constància escrita-. Com a resultat d'aquesta recerca, Manent té publicades unes quantes obres que complementen la seva producció literària més noble . Per exemple, és autor d'una pila d'opuscles sobre els noms populars de núvols, boires i vents de moltes comarques del país. Durant prop de quaranta anys, Albert Manent ha anat fent la feina de formiga de recollir pseudònims d'escriptors i periodistes catalans, residents a Catalunya i a fora, i els ha anat apuntant en una llibreta.

Fa uns anys va decidir que la recerca tenia prou cos per esdevenir un diccionari. Perquè tingués un caràcter exhaustiu -per bé que és impossible d'assolir l'exhaustivitat total- va demanar suport a l'escriptor i editor Josep Poca, amb qui signa el Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració (Pagès Editors), que acaba de publicar-se. Aquesta magna obra recull 7.500 pseudònims utilitzats a Catalunya i també per catalans que han emigrat -el nucli principal dels quals correspon a exiliats del final de la Guerra Civil a Mèxic i a França-. Manent i Poca han buscat pacientment pseudònims de tots els temps: en podem trobar fins i tot del segle XII (com ara Arnali Catelli, el que feia servir Arnau Cadell, l'escultor dels magnífics capitells del claustre romànic de Sant Cugat del Vallès), però la major part pertanyen als segles XX i XXI.

"El Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l'emigració aplega fonamentalment pseudònims d'escriptors i periodistes, però també firmes d'historietistes, de dibuixants de còmic i de pintors, i noms artístics de cantants, mags, humoristes, actors, directors i productors de cinema, teatre i televisió, i d'alguns personatges de la faràndula i de l'anomenat món friqui de l'espectacle, i algun alter ego o àlies de personatges radiofònics i televisius que s'han fet tan populars que la gent només els identifica amb aquest fals nom -detalla l'escriptor-. Hi hem inclòs alguns pseudònims col·lectius d'escriptors com el d'Ofèlia Dracs i els Germans Miranda, i també acrònims i heterònims", resumeix Albert Manent, que ha fet servir també en algunes ocasions un pseudònim (Albert Aleixar, Albert de Castellvell, Desclot, Església i País, Fivaller, Jorge de Tamarit…).

Els motius pels quals s'han utilitzat i es continuen utilitzant pseudònims són d'allò més variats: "Per amagar la personalitat en èpoques de règims totalitaris, durant el franquisme, per exemple; per evitar represàlies; per no voler donar-se a conèixer en obres molt crítiques; per juguesques literàries; per evitar un mateix protagonisme en revistes en què la major part d'articles són d'un mateix autor... ", diu Josep Poca.

"També n'han fet servir força escriptors en traduccions, articles periodístics, novel·les roses, eròtiques i detectivesques, contes infantils... per mantenir el seu nom en la literatura seriosa , o bé per caprici, per motius estètics, per amagar-se faceciosament o també per «no ser massa abassegador», com em va dir Josep Carner", afegeix Albert Manent. El fals nom, finalment, és un bon recurs per firmar obres col·lectives. Ja ha passat a la història el fet que les dones publiquessin amb nom d'home perquè estava més "ben vist": el cas més conegut és el de Caterina Albert, àlies Víctor Català.

De pseudònims avui dia se'n continuen usant. La temptació de fer-se passar per un altre o d'amagar-se continua rondant en algun moment o altre pel cap de no pocs creadors. N'hi ha que subratllen, d'entre els avantatges que suposa que un llibre no porti el nom de l'autor, el fet que això obliga el lector a concentrar l'atenció només en l'obra. Així, per exemple, l'escriptor basc Bernardo Atxaga (Joseba Irazu) ha revelat que quan tenia 18 anys ja firmava amb pseudònim -"Era molt romàntic", ha dit-, entre altres motius perquè li feia il·lusió publicar un article i que després el comentessin els seus amics sense saber que ell n'era l'autor.

L'edat d'or: les revistes satíriques

L'etapa d'or de la pseudonímia va ser durant les primeres quatre dècades del segle XX. La proliferació de revistes satíriques va popularitzar-ne l'ús. Força relats humorístics, dibuixos i caricatures eren firmats amb fals nom. Fins i tot, de vegades, el mateix pseudònim formava part de la facècia. L'escriptor Josep Blanch i Romaní firmava com a Josep Negre i Farigola, i el poeta i escriptor Joan Serra, com a Clara Dou.

Fins a tal extrem va arribar l'expansió de la pseudonímia que coneguts polítics actuaven en públic amb un altre nom -avui encara hi ha alguns polítics, pocs, que fan servir nom fals, però és el cas de Raimon Obiols, del PSC (Josep Maria Obiols)-. No és estrany, doncs, que el 1934 es publiqués el primer recull de pseudònims que es coneix ( Cinc-cents pseudònims catalans , de Joan Givanel i Mas). El 1951 Josep Rodergas i Calmell va publicar Els pseudònims usats a Catalunya , en què en va aplegar 3.800. Rodergas i Calmell, escriptor i bibliòfil, secretari de la Unió Catalanista, fundador i president de l'Orfeó Gracienc, va lliurar l'original a l'editor Millà. La censura franquista no va autoritzar l'obra, però l'editor la venia de sotamà. "El censor es va adonar que el llibre estava farcit de dades històriques que revelaven la vitalitat del moviment cultural catalanista. Avui el llibre de Rodergas és una raresa bibliogràfica imprescindible", assegura Albert Manent.

Manent i Poca han fet una feinada monumental, tot i que no s'aturen a revelar els perquès dels pseudònims. N'esmenten uns quants, de motius. Per exemple, expliquen que el pallasso Tortell Poltrona (Jaume Mateu) va adoptar el nom artístic inspirat per la seva antiga feina de repartidor de tortells a la pastisseria del poeta J.V. Foix, de Sarrià. També expliquen que el senyor Barragan (Josep Maria Rubio), publicista, actor i humorista, va rebatejar-se amb el nom d'una furgoneta de mudances que veia cada dia quan anava a la feina. Però hi ha molts més casos: Ramon Moix es feia dir Terenci Moix perquè li va entusiasmar el personatge interpretat per Terence Stamp a la pel·lícula Teorema de Pasolini; Miquel Muñoz va batejar-se com a Miquel Desclot fent referència al seu barri barceloní, el Clot. Una obra d'aquestes característiques, a més, no es pot donar mai per tancada. Per això els autors conviden a qui conegui un pseudònim que no surti al llibre a fer-ho saber a pseudonimscatalans@tinet.cat .