Anna Guitart: “Els qui salven els índexs de lectura són els adolescents i les dones”
Periodista cultural, premi Pere Rodeja de divulgació literària
De molt petita ja volia ser periodista. Va veure la Rana Gustavo, a la tele, que deia que era “el reportero más dicharachero” i va preguntar: “Què és ser reporter?” De cop, va descobrir que volia fer allò, parlar amb gent. Anna Guitart (Barcelona, 1976) va llicenciar-se en comunicació audiovisual a la UPF, va treballar cinc anys a La República de Joan Barril, va fer un documental, va fer de guionista a concursos i..., de cop, es va quedar sense feina, una temporada llarga. I aleshores una carambola, a la porta d’un concert, li va canviar el destí. Es va trobar un amic que treballava al Via llibre al 33. Sabia que ella era molt lectora, i li va dir que els faltava algú. I fins avui. Sembla l’inici d’una novel·la però és no-ficció.
A Twitter et presentes dient: “Llegeixo i faig entrevistes. Tinc la millor feina del món”. Per què és la millor del món?
— Perquè m’agrada fer coses que faig en la meva esfera privada. En les meves hores llegeixo molt. I que les hores de feina també les pugui omplir llegint és, per a mi, un privilegi. I, a més, llegeixes un llibre i t’encantaria parlar-ne amb l’autor... i jo ho puc fer.
De petita, devoraves molts libres?
— Sí. Era molt lectora.
I ara quants en llegeixes al mes?
— Ara que estic gravant programa, en llegeixo quatre mínim. El de la persona que entrevisto i els tres de les recomanacions. Si no gravo, potser un parell menys.
Quin percentatge t’agraden?
— Un percentatge molt alt perquè tinc la sort que puc triar bastant perquè ningú em diu què he de llegir. És veritat que intento triar coses variades, perquè si només triés el que m’agrada a mi...
Però a priori no ho saps, si t’agradarà.
— No, no ho sé, però sí que miro referències. Llegir vol molt de temps i no puc gastar massa estona en llibres que no tinguin alguna garantia que estaran bé.
¿Reivindiques el dret a deixar un llibre a mitges?
— Absolutament. He començat a fer-ho fa poc, per això. Potser fa deu anys. Fins llavors em semblava que s’havien d’acabar.
Com notes que un llibre t’agrada? Al cor, al cap, és una sensació corporal?
— Poden ser moltes d’aquestes coses. A vegades estic llegint i el llenguatge em sembla tan brutal que tinc la sensació que tinc bellesa entre les mans. I t’arriba com a l’estómac i sembla gairebé que t’elevis. A vegades un llibre m’agrada molt perquè la història que m’està explicant no tinc ni idea de com me l’han explicat. Altres cops, m’emociono.
¿Digues dos llibres que, recentment, t’hagin captivat?
— Em va agradar molt Contra la nostàlgia de la Maria Canellas, que és una primera novel·la que ha publicat Angle. I una altra autora d’aquí és l’Ada Castells, que ha fet una novel·la, Solastàlgia, que m’ha impressionat.
¿Només recomanes coses que t’agraden?
— No. A vegades coses que no m’agraden tant, les recomano perquè hi veig un interès que va més enllà del meu gust personal.
¿La diferència entre un prescriptor i un crític rau en silenciar allò que no t’agrada?
— No sé si rau en això, però jo no tinc l’obligació de parlar d’allò que no m’agrada. A un crític li donen un llibre i n’ha de donar l’opinió sincera. Jo tinc uns determinats espais, que no són gaires, i parlar malament d’un llibre em sembla una pèrdua de minuts absurda. Quan començo a llegir un llibre i considero que no m’agrada, directament no en parlo. Tinc la sort que puc triar.
El jurat t’ha concedit el premi Rodeja “pels anys que fa que Anna Guitart treballa a favor de la literatura, per la seva difusió, la seva promoció del gust per la lectura amb gràcia i amenitat”. Aquests són els teus secrets?
— Suposo que els anys et porten a tenir més gràcia. Hi ha una voluntat en com expliques les coses. Hi havia gent que parlava sobre llibres i et volia deixar fora. Trobo que és un error perquè si el que vols explicar és que tu en saps molt més que els que et volen escoltar, al final no els estàs motivant a voler saber més. Al contrari, els estàs desmotivant i pràcticament els estàs tractant d’imbècils. Hi ha un cert elitisme, a vegades.
A mi em pregunten: “¿Es pot viure d’escriure?” A tu et pregunto, ¿es pot viure de prescriure?
— Si treballes de dilluns a diumenge sí. Has d’agafar moltes feines. El periodisme cultural, no només la prescripció, és bastant precari. És una feina que demana moltes hores i estic a quatre llocs diferents.
Et podem llegir a l’ARA, estàs a El matí de Catalunya Ràdio, et veiem al Tot es mou, però ¿on és el teu programa Tot el temps del món? Està congelat?
— Està congelat, sí. En fem 15 a l’any i tot just ara estem començant a descongelar-lo perquè n'hem començat a gravar la cinquena temporada i aquest dijous 16 de març, a tres quarts d’onze, comencem a emetre de nou.
Per què només en feu 15 a l’any?
— Això ho hauries de preguntar als responsables de TV3. Jo porto bastants anys demanant que el programa es faci des del setembre i cobreixi pràcticament fins a l’estiu. Jo hi estic disposada i estaria encantada d’allargar aquest programa.
Et demanen audiències o se te’n fot?
— L’altre dia em van dir: “Amb qui comencem aquest any, per l’audiència...?” Em va fer somriure. També és un programa que no l’han cuidat massa en aquest sentit. Mira l’horari que teníem l’any passat. Esperar que ara faci audiències i, a més, en un canal que, ja em sap greu, però és el canal 33... Estrenem dijous i teniu uns dies per buscar-lo al comandament. És un canal que per a mi era de referència cultural. Em semblava molt potent i jo crec que, pel que sigui, s’ha anat perdent. Les audiències s’han deixat perdre.
Quantes vegades t’ha passat d’entrevistar un autor i que t’agradi molt més la seva obra que ell?
— Alguna. Hanif Kureishi quan va arribar va ser molt desagradable. Pel que sigui, estava de molt mal humor i va ser brusc. Al final es va anar sentint còmode, va veure que no érem tontos i vam acabar bé, i ell content. Sí que hi va haver un moment que vaig pensar: “Crec que el seguiré llegint però no sé si el voldré tornar a entrevistar”.
I al revés, ¿algú que t’hagi fascinat en persona molt més que la seva obra?
— Em va fascinar Houellebecq. No és un dels meus escriptors preferits i, de fet, va ser la primera entrevista que vaig fer en pantalla i estava una mica acollonida perquè és tot un personatge. Va ser absolutament encantador. Em va ajudar quan li vaig dir que era el meu debut televisiu.
Pel que dius, la quantitat d’ego d’un autor no depèn del nombre de llibres venuts.
— No. De fet, moltes vegades quan han estat bordes, o m’han demanat coses poc agradablement, no són grans figures.
Com valores el moment actual de la literatura catalana?
— Ara estem en un bon moment. De fet, quan es va donar el premi Òmnium, que aquest any va guanyar l’Alzamora amb una novel·la extraordinària, Ràbia, el Xavier Antich ho va destacar. I vaig pensar que tenia raó. Tots vam tenir la sensació que teníem una cultura literària sòlida i vaig pensar que podem estar contents de les coses bones que s’estan fent.
I en aquest principi de segle XXI, com veus la literatura mundial?
— Crec que es publica molt i que es publica una mica per sobre de les nostres possibilitats lectores. També a nivell català. Tinc la sensació que es publica moltíssim i que algunes coses potser no caldria. Però, esclar, qui decideix què es publica què no? I més ara que tothom vol escriure i tothom vol publicar.
I tothom hi té dret.
— Absolutament. Una vegada la Leticia Sabater va fer un tuit dient que feia una novel·la. Era l’agost i jo estava desesperada. I vaig fer un tuit dient: “Mare meva, la que ens faltava!” No saps com se’m van tirar a sobre, tota la cavalleria: “Qui ets tu per dir qui pot publicar?” O sigui que jo això ja ho he après. I si la Leticia Sabater ven més que un altre autor d’aquí… doncs, escolteu, millor per ella.
Tant llegir, no pot ser que no escriguis. Per quan la novel·la d’Anna Guitart?
— Jo escric, però de moment només per a mi.
I què escrius?
— Les coses que m’agradaria explicar o que sento que sabria explicar, més que no pas una història. Si tu em dius: “¿Tens una novel·la i els personatges?” No ho tinc. A vegades veig coses que me les apunto i penso que poden ser una escena, o un sentiment que té moltes coses darrere. A partir d’aquí vaig escrivint. Jo això ho escric al correu, i tinc tot de correus que es diuen “per escriure”. Realment escric molt, però no he trobat encara el moment de posar-m’hi. A més, també penso que ara no estaria bé que publiqués un llibre perquè estic en un lloc privilegiat, on vaig parlant dels llibres dels altres i llavors, parlar dels altres amb un llibre al mercat se’m faria una mica estrany.
Després d’aquesta entrevista, tindràs cua d’editors que et voldran publicar.
— De fet ja la tinc. Començaré fent una cosa infantil, això ho tinc claríssim.
Per tant, la notícia és: Anna Guitart començarà a publicar.
— Sí, perquè la història infantil sí que la tinc i m’agradaria que algun dia el meu fill la llegís i que no tingués 27 anys. O sigui que tampoc puc tardar gaire.
El premi Pere Rodeja també va ser per a la Sílvia i el Gerard de la llibreria Saltamartí de Badalona. ¿Els llibreters continuen sent els grans prescriptors?
— Per a mi, sí.
Tot i que les xarxes socials i Twitter estenen la taca d’oli molt més ràpidament.
— Sí, però els llibreters també són a Twitter. I cada vegada més. Els veig molt a Instagram, també. I això m’agrada. A mi em continua agradant anar a una llibreria i que els llibreters em coneguin els gustos. Estic pensant en la Neus de La Central, per exemple. Connectem molt i a vegades em diu: “Ep! Aquest llibre m’ha agradat molt, però a tu no t’agradarà”. Això em sembla meravellós i que duri per molts anys. ¿T’imagines una ciutat que no tingués llibreries? A mi em provoca una tristesa…
Per què els clubs de lectura de Catalunya, bàsicament, un 95%…
— Són dones?
…són dones?
— Entre les lectores també hi ha més dones. Fa un parell de setmanes van sortir les dades que deien que qui salva els índexs de lectura són els adolescents i les dones. Malgrat que nosaltres estem amb aquesta tossuderia de dir que els adolescents no llegeixen –potser no llegeixen el que nosaltres volem que llegeixin–, però quan llegeixen, llegeixen. I això és important. I les dones també fan que la mitjana no estigui malament.
Per què l’ebook no ha tingut èxit?
— Conec molta gent que fa servir l’ebook i em sembla molt pràctic. Quan vas de viatge, per exemple. Jo segueixo portant set novel·les i en canvi els meus amics van amb una bosseta mini.
El paper et sembla imbatible?
— El paper em sembla que és un dels millors invents. O sigui, el llibre per a mi és un invent perfecte. És molt difícil de superar un llibre. Són bonics.
I l’audiollibre?
Els audiollibres tenen molt recorregut. Cada vegada es fan millor. Les dades diuen que la gent gran llegeix força, però hi ha un moment que deixa de llegir i algú em deia que era, potser, per un tema de salut a la vista. Imagina’t, si tu has estat lector i tens els audiollibres... Ara s’estan fent d’una qualitat que no cal esperar a ser gran.