Salvar la “polla” de Miguel de Cervantes

Barcelona“A la majoria de països llatinoamericans, una polla és una inofensiva aposta hípica o esportiva, mentre que a Espanya és un obscè vulgarisme que defineix l’òrgan genital masculí, tal com admet la Reial Acadèmia Espanyola des del 1985 en la dinovena edició del seu diccionari”. Així comença La polla de Cervantes, un dels erudits i alhora hilarants assajos de Fernando Iwasaki (Lima, 1961) inclosos a Las palabras primas (Páginas de Espuma, 2018), on l’escriptor resident a Sevilla des del 1985 aplega una vintena de textos que reflexionen sobre aspectes lingüístics de la llengua castellana.

A La polla de Cervantes convida els lectors a viatjar fins a l’Espanya de principis del segle XVII i, tot resseguint les mencions als jocs de cartes en diverses de les obres de l’autor del Quixot, descobreix que, a l’època, una polla eren els diners que els jugadors apostaven a l’anomenat “ juego del hombre ”, en aquells moments el joc de cartes més popular. D’aquí van néixer expressions, sempre relacionades amb els naips, com “ una polla como una olla ” o “ polla corrida, triunfo en mesa ”. Gràcies a aquests indicis, Iwasaki arriba a la conclusió que l’ús contemporani de la paraula no prové ni de l’etimologia llatina ni de l’anglosaxona.

No és cap ocell, per tant, el que va acabar designant una part dels genitals masculins, sinó les apostes del joc de cartes. “ Una polla en España solo es - por culpa del juego del hombre - lo que se mete, se corre y se saca en el sentido más genital de la expresión ”, conclou l’autor amb un sentit de l’humor que abunda en bona part dels textos del seu últim llibre.

Amb Las palabras primas, Iwasaki ha guanyat la novena edició del premi Màlaga d’assaig, dotat amb 6.000 euros. “Tot i que a primer cop d’ull pot semblar que no és un guardó gaire conegut, si mires els guanyadors d’anteriors ocasions són força coneguts: hi ha Remedios Zafra, Vicente Luis Mora, David Roas i l’enyorat Ignacio Padilla -explica l’editor, Juan Casamayor-. Tots ells escriuen assajos molt oberts i híbrids, que s’aproximen literàriament a temes molt variats”. Iwasaki és un autor prolífic i versàtil que ha publicat llibres de cròniques, de relats, novel·les i assajos. De fet, segons recorda Casamayor sense que l’autor el senti, el volum de microrelats Ajuar funerario és, amb 62.000 exemplars venuts, el títol de més èxit de l’editorial madrilenya.

La patata de Francis Drake

“Vaig venir a Espanya el 1985 per investigar a l’Arxiu General d’Índies, on em vaig adonar que l’Imperi Espanyol era real gràcies a l’enorme quantitat de documentació que havia generat -diu-. Quan vaig decidir que em quedava i vaig començar a publicar, els meus amics peruans pensaven que publicar a Espanya era sinònim de vendre molt. Ara n’hi ha que publiquen en editorials grans i jo segueixo en llocs més modestos”. El doble origen d’Iwasaki li permet mirar-se amb sagacitat les variants de la llengua castellana i gràcies a això pot explicar que patata és un anglicisme: “Espanya va descobrir Amèrica, però la papa, que és tal com anomenem la patata al meu país, la van acabar portant els francesos a principis del segleXIX, i es va adaptar el potato anglès, perquè aquest aliment va arribar al Regne Unit a finals del segleXVI gràcies al pirata Francis Drake”. Entre les curiositats que Iwasaki cita al llibre hi ha les dues mencions a la patata en obres de Shakespeare: apareix a la comèdia Les alegres casades de Windsor i a la tragèdia Troilos i Crèssida.

¿Hi ha alguna cosa que agermani els 500 milions de parlants de la llengua castellana? “Sens dubte. L’ús del concepte d’ hortera -respon amb murrieria-. A tots els països llatinoamericans té el seu equivalent, com ara siútico, cholo, lobo, gu achaco i pavoso. En altres llocs com Itàlia, per exemple, no existeix una paraula com hortera, tot i que tenen personatges que hi casen a la perfecció, com ara Berlusconi”.