Salvador Sobral, el cantant que es fa estimar

Paris, Lisboa és el primer disc d’estudi que publica Salvador Sobral després de: 1) guanyar Eurovisió amb la cançó menys eurovisiva de la història i 2) sobreviure a un trasplantament de cor i a una fama sobtada. La seva història és tan increïble que tots els mitjans el volen entrevistar. Ara està cansat de respondre a preguntes personals, però contesta amb el mateix entusiasme amb què sap transmetre la seva música. “Aló!”, crida amb un dels seus característics aguts. “Pots fer-me l’entrevista en català, si vols”, s’ofereix, i quedem que la pròxima la farem en portuguès.

Tinc una teoria sobre l’èxit de Salvador Sobral: tot ell es fa estimar. Ell i la seva música són indestriables i el públic l’estima sencer. És difícil d’explicar, però fàcil de veure quan actua: més enllà del control amb què fa anar les cordes vocals, un té la sensació que la música el posseeix, que veritablement està fent de mèdium. Sobral canta amb tot el cos. Recargolant els gestos i l’expressió facial, i modelant un somriure colossal que és com l’abraçada d’una marassa a un fillet. Ho tornarem a veure al Palau de la Música, el 17 de maig, dins del 20è Festival del Mil·lenni.

El títol del nou treball està inspirat en París, Texas, de Wim Wenders, la pel·lícula preferida de Sobral. “He estat entre París i Lisboa mentre pensava en el disc, a l’hora de compondre, de pensar en els arranjaments, de cantar-lo a casa... La meva dona és de París i la visitava constantment, per això tenia clar que volia posar les dues ciutats al títol”. Es refereix a l’actriu Jenna Thiam, amb qui s’ha casat fa uns mesos. “No hi trobaràs res de París, Texas a les cançons, l’única cosa que pot ser similar és que Wim Wenders és conegut pels seus colors i sento que el disc també té molts colors i moltes textures, i potser també l’exploració en els personatges, personatges que constantment s’estan buscant a ells mateixos, i al final el disc és també una recerca meva, de qui vull ser, què vull fer musicalment”, explica.

Paris, Lisboa comença amb una catarsi, la cançó 180, 181 (Catarse), que parla d’algú que està en coma durant tres mesos en un hospital, un personatge molt dramàtic que no és ell però que permet dobles lectures. “És com un procés de vomitar tota la ira que tenia dins per després continuar amb Presságio, el poema de Pessoa, i començar una etapa lliure, un renaixement de llum i d’alegria”.

Sobral també té una relació especial amb Barcelona. Després de viure un temps a Mallorca, va estudiar al Taller de Músics i, el 2014, va actuar al Sónar amb el grup Noko Woi. “És un grup intermitent, no toquem gaire, però hi som per durar”, assegura. Del Sónar a Eurovisió, passant pel món del jazz, que és el que més li agrada. “És el que m’obre totes les possibilitats musicals”, diu. És fan de Chet Baker, de Billie Holiday, de Sílvia Pérez Cruz i de la seva germana. Luísa Sobral és la compositora d’ Amar pelos dois, la cançó amb què va triomfar a Eurovisió, i també la veurem pròximament a Barcelona: l’11 d’abril, dins el Guitar BCN. “A casa escoltàvem molta música, sobretot gràcies al meu pare, que ens posava els Beatles, Fleetwood Mac, Simon & Garfunkel... Anàvem en cotxe fent les harmonies vocals”, recorda. S’oblida, potser, de citar Caetano Veloso, un dels seus herois, amb qui va cantar en el seu retorn als escenaris a l’última edició d’Eurovisió. A Jeff Buckley l’ha escoltat poc, tot i les semblances, sobretot quan canta en anglès. “M’ho diuen molt sovint”, reconeix.

Al nou treball hi col·laboren Luísa Sobral i António Zambujo, però també hi ha els versos de Pessoa, una versió del compositor de samba-canção Lupicínio Rodriguez i el so típic de Madeira, al single Anda estragar-me os planos. “Sí, li vam posar un rajão, que és un instrument que ve a ser el pare del cavaquinho, que és el pare de l’ukelele”. Entre els ingredients hi ha també una mica de saudade. “Sí, òbviament, la melancolia portuguesa sempre hi ha de ser present, és una cosa vital per a la música”, diu. I potser és això el que el fa tan especial, aquest entusiasme melangiós de qui no té por de mostrar-se vulnerable. Potser és precisament per això que es fa estimar.