La salsa feminista de Las Karamba

Barcelona"Soc immigrant, soc dona i soc llatina", diu la veneçolana Ahyvin Bruno, la cantant del grup Las Karamba. En la seva veu ressona la història de la salsa i del son cubà, ingredients fonamentals en una banda creada a Barcelona i formada per dones de Veneçuela, Cuba, Panamà, Colòmbia i Catalunya, i que el 19 de març actua a La Mirona de Salt dins del Black Music Festival. Ahyvin, nascuda a Caracas el 1992, va arribar a la capital catalana amb la seva germana Ahylin. A més de viure el dia a dia en una ciutat nova, tenien el propòsit de fer música. "De compartir música entre dones", precisa Ahyvin. Aleshores van conèixer Paula Grande i Meritxell Neddermann, i a poc a poc va anar agafant cos un grup de set dones, "amb violí". "Al principi fèiem versions de Celia Cruz i Gloria Estefan, però a mesura que compartíem experiències i anhels vam començar a crear temes propis que parlen d'igualtat de gènere i de trencar estereotips. El que volíem era fer música llatina ballable amb lletres reivindicatives i explicant vivències pròpies", recorda Ahyvin, que també va col·laborar en el disc de nadales de Judit i Meritxell Neddermann.

Va ser un temps d'entrades i sortides, i ara Las Karamba és un sextet "amb flauta". A més de les germanes Bruno, hi ha la baixista Liviet Ojeda, la percussionista Rita Baulida, la teclista Nati Arizu i la flautista Angie Obin. "A totes ens fascina la salsa. L'Angie és més jazz, ve de Nova York i va estudiar a Berklee, però s'està contagiant del color de Llatinoamèrica. Al cap i a la fi, és de Panamà. Però també ens agrada aquest punt més jazz", diu Ahyvin.

El disc de debut de Las Karamba, Camino así (Guspira, 2021), reflecteix conscientment la història del grup: hi ha quatre cançons amb la formació antiga i quatre amb la nova. També hi ha una declaració d'intencions, el poema Presentes de la guatemalenca Guisela López, que elles han convertit en cançó. "Fent les coses juntes som més fortes. Compartint vivències entre nosaltres, i recordant tot el que han hagut de viure les nostres mares i àvies en un món tan masclista, hem vist que tenim uns recorregut similars. A més, menys la Rita, que és de Celrà, totes som immigrants que lluitem en una ciutat que no és la nostra ciutat natal. Tot això ho volíem reflectir a les cançons i de sobte vam topar amb el poema de la Guisela: necessitàvem posar-li música perquè ens representa. Som això, som dones", explica Ahyvin sobre un poema que parla de dones "convocades per un somni", que han arribat d'arreu, "unes tristes, unes altres alegres, algunes trencades", i que "proclamant la sobirania" dels seus cossos defensen "la llibertat" de les seves passes. Sororitat a través d'una música alegre. "Saps què passa amb la salsa? Que no pares de ballar. I el missatge, encara que t'estigui parlant d'una cosa molt dura, t'arriba millor si pots ballar", assegura la cantant de Las Karamba. "Hem de seguir treballant, que la igualtat de gènere està regular", com canta en el pregó del txa-txa-txa Margarita.

Referents com Celia Cruz, Ismael Miranda i Óscar D'León

En comptes d'amarar-se del reggaeton hegemònic en la seva generació, Ahyvin i les seves companyes lliguen amb tradicions cubanes i salseres. "A Llatinoamèrica el reggaeton és necessari a les festes i els festivals. I aquí també. De fet, està dominant el món i hi ha tot d'artistes importants com Rosalía i Nathy Peluso que fan reggaeton quan abans no en feien. A nosaltres ens agrada més que la música sigui més orgànica, tot i que mai no es pot dir d'aquesta aigua no en beuré", diu una vocalista que té referents "indubtables" com Celia Cruz i Omara Portuondo, i que reivindica dones sovint oblidades com Isolina Carrillo, la compositora del bolero Dos gardenias. "També m'agraden molt Óscar D'León, Alain Pérez i Benny Moré, que tenia una tècnica vocal espectacular", diu. A més, la seva manera de cantar també reflecteix l'herència familiar: "Quan era petita el meu pare posava molta música d'Ismael Miranda, José Alberto el Canario i Andy Montañez, cantants de veu gruixuda i potent que m'encanten". Curiosa de mena, Ahyvin declara també el seu amor per la mescla –"Soc filla de negre i de blanca, la mescla ho és tot", diu– i per això el grup combina amb naturalitat la salsa i el hip-hop a cançons com Basta ya i fins i tot incorpora una base de trap a No sabe nah, tot i que el pòsit és eminentment salser.

Barcelona hi afegeix un element més en aquesta mescla: la possibilitat de tirar endavant un projecte com Las Karamba. "Barcelona és supercosmopolita. Hi pots trobar des d'una banda de funk fins a una de música irlandesa, i això a Veneçuela no passa. Allà hi ha un folklore propi, el joropo, la música llanera, i després hi ha la salsa com a bon referent. També hi ha pop i jazz, però de manera molt puntual. En canvi, a Barcelona hi ha infinitat de gèneres, gent d'arreu mesclada. Barcelona és la mare de Las Karamba, i podem fer el que fem perquè som aquí. Potser a qualsevol dels nostres països no hauria sigut possible. Bé, també podem pensar que crear una banda de música cubana aquí és més especial i exòtic i et dona més visibilitat que si fóssim a Cuba, per exemple. A Cuba seríem un gat més...", conclou Ahyvin.