Barcelona“Està en joc la supervivència de les sales de concerts”, diu Carmen Zapata, gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (Asacc). No és la primera vegada que ho diu en els últims mesos, però sí que espera que sigui una de les últimes. És gairebé un prec que reflecteix el desgast acumulat davant una situació rocambolesca que manté amb la persiana abaixada bona part de les sales del país: de grans espais com Razzmatazz a locals amb aforaments mitjans com Salamandra i a d’altres de més petits com Jamboree i Lo Submarino. L’horitzó no és precisament esperançador, perquè si no poden reprendre l’activitat moltes hauran de deixar-ho estar. En una enquesta interna de l’Asacc, la majoria de sales confirmen que no sobreviuran més enllà de desembre. Com s’ha arribat a aquesta situació i què cal per evitar-ho?
El 28 de maig, tot just a l’inici del desconfinament, el Jamboree de Barcelona va reobrir amb el concert de Clarence Bekker. Era un gest simbòlic per a 30 espectadors asseguts amb el qual el club de la plaça Reial volia demostrar que la música en directe era possible. La situació epidemiològica acompanyava, tot i que en molts casos la reobertura de les sales no era viable a causa de la reducció d’aforaments. Zapata posa l’exemple de l’Apolo, que de més de 1.000 persones dretes hauria de passar a tot just 250 d'assegudes, pràcticament un quart de la capacitat, “però amb el 100% de les despeses”.
El cop va arribar el 31 de juliol, quan el Govern va fer efectiu el tancament de l’oci nocturn. La mesura va afectar de ple les sales de concerts, perquè la majoria funcionen amb llicència de sala de festes amb espectacle. L’Asacc va treballar amb els departaments d’Interior (de qui depenen les llicències), Salut i Cultura per consensuar un acord previ a la redacció amb el Procicat d’un pla sectorial de la música que de moment no s’ha concretat, a diferència del que ha passat amb les arts escèniques i el cinema, que sí que han pogut continuar amb l’activitat tot i les limitacions d’aforament.
Zapata denuncia la falta de coneixement del sector per part de l’Administració i reclama que el factor determinant per obrir no sigui la llicència sinó l’activitat. Com els auditoris, la Sala Barts, que té llicència de teatre, pot programar concerts, però a l’altra banda del Paral·lel, l’Apolo no pot obrir. La disparitat de llicències fa que tot i tenir la mateixa tipologia l’Heliogàbal pugui tenir programació i la Vol no, o que el jazz en directe soni a la Cocteleria Milano però no al Jamboree. “Va ser un error posar sota el mateix paraigua les sales de concerts i les sales de festa i de ball”, insisteix Zapata, que exigeix que el Govern esmeni l’error i faci valer “el document" que van consensuar i "en què es parlava d’activitat i no de llicència”.
Lluís Baulenas, el nou secretari general de Cultura nomenat fa quinze dies per la consellera Àngels Ponsa, espera que la situació es pugui desbloquejar “en funció de l’evolució” de la pandèmia, tot i que admet que “no és fàcil que es desbloquegi quan les reunions socials i familiars han hagut de passar de deu a sis persones”. Miquel Curanta, director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), assegura que estan “treballant amb les sales” per trobar una solució, tot i que “el Procicat ha advertit que el nivell de risc epidemiològic ha pujat”. Per a l’Asacc el centre del debat no és aquest. “Quina és la diferència de posar mil persones al teatre i 250 a l’Apolo?”, demana Zapata.
Reobrir amb el públic assegut seria un primer pas, si més no per mantenir l’activitat sota mínims. Tanmateix, des del punt de vista empresarial, els concerts en sala no es caracteritzen per la seva rendibilitat. De fet, el negoci depèn precisament de l’activitat postconcert. “Ja reivindicarem en el seu moment que les sales de concerts no són sostenibles sense la sessió de club”, diu Zapata. Ara com ara, el primer objectiu és la reobertura.
Pla de xoc, crèdits i desertització cultural
Les sales de concerts conformen una realitat heterogènia, i l’efecte de la pandèmia no és el mateix per a totes. N’hi ha algunes, com Razzmatazz, que poden resistir tancades fins a la primavera del 2021 renovant crèdits ICO. Però tot té un límit. L’Apolo, sense ingressos des del març, acumula una despesa de 800.000 euros, i a mesura que es baixa l’escala els problemes s’agreugen. És entre les sales mitjanes i petites on n’hi ha més d'amenaçades de tancament al desembre si abans no es redreça la situació. Tot plegat fa que l’Asacc treballi també per aconseguir un pla de xoc que rescati el sector, perquè fins i tot per a les sales més solvents l’horitzó és més aviat fosc.
És difícil prendre la decisió de seguir endeutant-se si no se sap quan es podrà reprendre l’activitat, i aquesta incertesa pot dur-ne molts a tirar la tovallola. Això tindria un doble efecte negatiu: per una banda, una dramàtica pèrdua de llocs de treball; per l’altra, la progressiva desertització cultural del país.