Juan José Lahuerta: “La Sagrada Família es va construir contra la Barcelona proletària i revolucionària”

El Museu Nacional d’Art de Catalunya acaba d’inaugurar una gran exposició dedicada a Antoni Gaudí que té com a comissari l’arquitecte i historiador Juan José Lahuerta (Barcelona, 1954), actual director de la Càtedra Gaudí. Ha estat més de 25 anys estudiant l’arquitecte, a qui ja va dedicar una de les grans exposicions de l’Any Gaudí del 2002, i és autor, entre d’altres, del llibre Fuego y cenizas (Tenov), prefiguració d’aquesta exposició, titulada també Foc i cendres, que vol marcar un abans i un després en l’estudi de l’obra, la vida i el context de Gaudí.

Esther Vera: Antoni Gaudí és una persona que crèiem que coneixíem, però pel que diu és un personatge realment bastant desconegut.

— Sí, és un personatge molt desconegut, perquè ja durant la seva vida es va anar construint al seu voltant un mite, que és el mite del geni, el mite del sant, el mite del personatge capaç de treure tota la seva obra només del seu cap, sense cap connexió amb el món exterior, ni amb el local ni amb l’internacional. I, després, a partir de la seva mort, totes aquestes construccions mítiques han anat augmentant fins que en els últims decennis Gaudí s’ha convertit bàsicament en un bibelot, en un objecte d’explotació turística. Així, a poc a poc, la seva vida, la seva obra i el que va ser la seva època, també el que va ser la Barcelona d’aquell moment, han quedat sepultats a sota d’aquest mite.

EV: ¿L’exposició aconseguirà trencar aquest tòpic o és massa fort, ja?

— El tòpic és molt fort, però, de totes maneres, crec que hem d’intentar rescatar Gaudí d’aquesta alienació que ha patit al llarg del temps. I rescatar-lo significa conèixer de veritat no només el que és l’obra de Gaudí, sinó el que és la nostra pròpia història.

EV: Un dels grans llocs comuns és la seva originalitat, com si tot li vingués com un art o una ciència infusa. En canvi, Gaudí copiava.

— Sí, sí, Gaudí, com tots els grans artistes i com tots els grans arquitectes, copiava per aprendre. La base, de fet, de l’art occidental és la imitatio. Gaudí, durant la seva carrera, va viure en un ambient intel·lectual molt intens, que era el de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i en general el d’una ciutat en plena transformació. Va viure, a més a més, a través dels llibres, a través de les fotografies, a través de tot tipus de contactes, un món de transformació del que entenem per l’arquitectura, pel disseny i per l’art a tot Europa. Però que Gaudí estigués en relació directa amb el que passava al món i no amagat ni tancat al seu estudi no és un demèrit. Tot el contrari.

Catalina Serra: Un altre dels mites clàssics de Gaudí és el de la seva inspiració en la natura i la tradició familiar de calderers. En l’exposició queda clar que els seus coneixements eren tècnics i eren científics. On ho va aprendre?

— Aquesta és una qüestió clau, perquè gran part del mite de Gaudí com un geni aïllat es basa en la idea que quan ell era petit era un nen malaltís i, per tant, es passava el dia mirant les conformacions dels troncs dels arbres i les flors i els insectes, i d’aquí va sortir tota la seva relació amb la natura, però això era un tema comú a tota la cultura intel·lectual del seu moment. I també s’insisteix molt en el fet que forma part d’una saga de calderers, però ell va ser el primer de la seva família, en tot cas, que no va ser-ho. Gaudí va ser un intel·lectual. És a dir, ell va estudiar arquitectura i quan algú ho feia a la Barcelona del 1878 tard o d’hora es convertiria en un membre de les elits rectores de la ciutat, com ell va ser finalment. De manera que tots aquests mites, que són tòpics de les vides d’artistes, serveixen per construir un personatge, però no per explicar-lo.

CS: Mirem el seu context històric a Barcelona. Com era Gaudí, posem per cas, el 1921? Què li passava a aquell home de 69 anys, i què li havia passat en aquell moment?

— El 1921, és a dir, fa just cent anys, Gaudí estava al final de la seva carrera. Això és una cosa, diguem-ne, que està clara, i que ell també ho devia saber perquè feia ja pràcticament deu anys, potser més, fins i tot, que només es dedicava a la Sagrada Família. I estava també al final de la seva vida, cosa que m’imagino que ell no sabia encara, però s’ho podia imaginar perquè ja començava a tenir una edat. Fa ja uns quants anys, tres o quatre, que Eusebi Güell ha mort, com molts dels seus amics i companys. Per altra banda, és el moment en què ell està cada vegada més intensament ficat en el projecte de la Sagrada Família. En aquell moment la seva imatge no es pot separar del creixement del temple. I des de molts punts de vista -polític, social, etc.- en aquella Barcelona tan convulsa i violenta, la Sagrada Família era una peça bàsica de la restauració, diguem-ne, de l’Església i també dels projectes de la burgesia.

CS: Va ser l’Església més ultramuntana la que va impulsar la Sagrada Família i ell sempre va estar rodejat d’aquesta Església més a l’antiga i més lligada als poderosos. ¿Com se’n podia dir la catedral dels pobres? ¿Quina relació tenia Gaudí amb els pobres i amb aquell moviment obrer que sorgia a Barcelona per part de gent que es revoltava per l’explotació brutal que patien?

— Bé, la relació era contrària. És a dir, la Sagrada Família es construeix en contra de tot això. Comença quan, als anys setanta del segle XIX, un grup de persones s’organitzen com a Associació de Devots de Sant Josep, i, en perfecta sintonia amb el que passa a tot Europa, veuen la situació general com a una mena de fi del món. El Sacré Coeur de París, que és el gran model de la Sagrada Família, es construeix després de la Comuna. Amb aquests temples expiatoris el que es redimeix és el pecat de la lluita de classes. I es construeixen en contra, evidentment, d’un poble organitzat com a poble revolucionari i proletari.

CS: Tot això ho té present, Gaudí?

— Ho té clar des del principi. Ell entra a la Sagrada Família el 1883, molt al principi, i, a poc a poc, la Sagrada Família es va convertir en el centre de tota la seva obra. De fet, el seu obrador és a la Sagrada Família i tot ho fa des d’allà. Això determina una espècie de vasos comunicants decisius: tota la seva obra està identificada amb el taller i amb l’Església.

EV: Però el temple té més suports.

— Sí, el promouen els grups ultramuntans, però després la Sagrada Família és adoptada per l’Església catalana, i, també, per una part important de la burgesia barcelonina a través, per exemple, dels grans líders, per dir-ho així, del noucentisme. Eugeni d’Ors, el 1906, escriu una glossa en què parla d’Enllà, el llibre de poemes de Joan Maragall, i diu que Catalunya és un poble que ha de suportar a la seva esquena dos pesos molt grans: un és la poesia de Maragall, l’altre és la Sagrada Família. I Folch i Torres, en un escrit del 1904-1905, diu que la Sagrada Família s’assembla més a un temple grec que a una catedral gòtica. Sembla delirant, però el que intenta amb aquesta comparació és integrar al seu ideari aquesta peça que no es pot ja treure del paisatge físic i mental de la ciutat, en una política que, evidentment, prové de dalt i és la que enfronta la burgesia i l’Església amb el proletariat organitzat. Llavors, des del primer moment, a la Sagrada Família hi ha senyals d’aquesta relació amb una Barcelona que, com diu Maragall, tenia els carrers pastats de sang. És a dir, és un edifici que fins i tot en la manera com creix, hiperornamentat, al mateix temps que es cremen esglésies a la ciutat -en una mena de compensació de la iconoclàstia revolucionària-, està construïda en tots els seus detalls i aspectes contra la Barcelona proletària i revolucionària.

CS: Gaudí era també nacionalista, molt catalanista, i això també és una base de la seva obra. Però aquesta reivindicació de la Sagrada Família es manté durant el franquisme. ¿Com pot ser que el mateix Gaudí catalanista sigui tan reivindicat per un franquisme anticatalanista?

— Bé, jo crec que amb Gaudí, que és un personatge, és a dir, ja no és Gaudí ni és l’obra de Gaudí, sinó un personatge que es diu Gaudí, les manipulacions que s’han fet després de la seva mort i també després de la Guerra Civil són infinites. Podríem parlar, per exemple, de com de Gaudí s’han retallat alguns elements -les xemeneies de La Pedrera, els ferros de les baranes, el trencadís...- per reinventar un Gaudí que és el precursor de totes les avantguardes, d’Arp, de Calder, de Miró i de qui sigui. De la mateixa manera, als anys trenta i, després, evidentment, durant el franquisme, a Gaudí li netegen, literalment, el seu catalanisme. No és tan difícil quan es tenen els mitjans per fer-ho i per això el netegen de catalanisme igual que quan se’l recupera com un gran precursor de les avantguardes li netegen el seu ultracatolicisme i el seu ultrareaccionarisme des del punt de vista ideològic. Per altra banda, no ho veig estrany, perquè s’ha de pensar que la burgesia i l’Església per a la qual Gaudí treballava són les que el 1939 van guanyar la guerra.

EV: A part de l’Església, parlem dels altres clients de Gaudí. Va tenir, abans del 1921, una relació molt rica i alhora molt tempestuosa amb aquests burgesos.

— Sí, és clar, Gaudí va tenir una immensa sort o, al revés, la van tenir els seus clients. Són coses d’aquestes que passen de tant en tant a la història perquè l’obra de Gaudí, evidentment, va ser possible, en primer lloc, perquè ell era capaç de proposar-la i de portar-la a terme, que no era tan fàcil, però també perquè hi havia un client com Eusebi Güell que feia possible la creació d’aquesta obra. I tots dos estan determinant el gran model d’una burgesia barcelonina aristocratitzant i, per tant, el gust i el que fan molts altres a la ciutat. La relació de Gaudí amb Güell s’ha d’emmirallar en d’altres i, bàsicament, la que sempre surt a col·lació és la de Wagner amb Lluís de Baviera. La idea ja no és la d’un gran patró que té al seu abast el treball de grans artistes; del que es tracta és del fet que hi ha grans patrons que donen absoluta llibertat als seus artistes, i això és molt diferent. Wagner fa el que vol i Gaudí fa el que vol. I el prestigi del seu patró rau en l’excentricitat que ell permet al seu artista.

EV: I això afecta els altres clients?

— El personatge Gaudí d’aquests moments de final del segle XIX i principis del segle XX té una arrel perfectament establerta i molt clara en la bohèmia. Els artistes bohemis han de viure d’un mercat que és molt luxós, que és el de l’art, i dels seus grans clients, que són grans burgesos que es poden permetre comprar aquestes obres, però, al mateix temps, el prestigi que cau en aquests artistes i en els seus clients està basat en aquesta espècie de pràctica de la llibertat per sobre de tot; l’artista és el que insulta el públic, el que critica la burgesia, el que diu que tot és adotzenat i que ell, en canvi, porta una vida més autèntica, el que baixa a l’infern com Crist va fer-ho a rescatar les ànimes... Tot és part de la llegenda de l’artista bohemi. Finalment, l’artista bohemi es caracteritza per una cosa, i és que és ell qui imposa el gust als seus clients i no al revés. Aquest és l’últim pas, el pas més enllà, definitiu, d’aquesta ideologia de la llibertat de l’artista.

CS: Gaudí era pobre? Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch eren arquitectes com ell i els veiem com a senyors amb diners, burgesos que feien, que decidien, que tenien càrrecs polítics o administratius. D’ell, que va fer moltes obres, també, tenim la visió que ni va voler ser polític, ni va entrar en res que fos administració, i, a més a més, donava una imatge de pobresa que no s’entén. No li pagaven? Què passava?

— No, no, Gaudí no era gens pobre. A veure, hi ha una qüestió que és molt important i és que, en la manera d’intervenir en la societat de la seva època, Gaudí escull un altre camí molt diferent del de Domènech o el de Puig. Puig, per exemple, forma part de la modernitat d’una Barcelona-Catalunya amb un partit polític, com és la Lliga, modern i que està conformat per primera vegada en la història d’Espanya pels quadres d’intel·lectuals, dels quals els arquitectes formen part. Els arquitectes són importants perquè s’ha de pensar, i d’això no ens n’adonem, que quan Gaudí acaba la carrera, el 1878, Barcelona és una taula rasa, no hi ha res. S’han enderrocat les muralles i està tot per construir.

CS: Camp lliure per a l’especulació.

— Exacte. L’especulació que es fa amb l’Eixample és un dels grans moments d’acumulació de capital de la burgesia. Però la importància que els arquitectes tenen com a inventors d’un llenguatge sobre aquesta taula rasa és extraordinària, perquè tenen un paper en la política i en la conformació de la identificació de Catalunya amb ella mateixa.

CS:Ell no hi participa, però.

— Gaudí escull un camí diferent, que està bastant lligat a aquesta relació tan directa amb Eusebi Güell. És un burgès, el més ric, però té una ideologia aristocratitzant, que no és exactament la que encaixa amb la construcció d’un partit com ara la Lliga. I, de fet, a partir del 1902-1903, Güell és un personatge que comença a quedar marginat del que és el catalanisme més o menys actiu. Gaudí escull la intervenció en la societat a través d’aquest caràcter bohemi, a través de la creació d’una figura que intervé en la societat d’una manera transcendent, per sobre de tot això, per sobre del quotidià, per sobre del dia a dia. Però això no vol dir que fos pobre. Hi ha un mite al voltant de Gaudí sobretot construït a l’instant mateix de la seva mort, el 1926, però que ja venia de lluny, que és que Gaudí mor com un pobre, no és reconegut, passa tres dies en un llit de l’hospital sense que ningú s’adoni que és Gaudí, etc... A més a més, tres dies d’agonia. En fi, tot coincideix amb la imatge crística que es vol transmetre.

EV: Era fill d’artesans.

— Que van poder enviar el seu fill a estudiar a Barcelona. La promoció de Gaudí són quatre arquitectes, no en són tres mil com ara. Potser van fer algun sacrifici, però a més del taller també eren rendistes, com tanta gent en aquella època. Gaudí cobrava molts diners als seus clients. I, per exemple, el plet que guanya als Milà em sembla que era com de mig milió de pessetes d’aquells anys. Després, ell aquests diners els dona a la Sagrada Família, però no era una persona pobra. És més, Gaudí era un arquitecte caríssim, per això va tenir tan pocs clients. Caríssim en el sentit que segurament cobrava grans honoraris, i també perquè les seves obres costaven molts diners. És a dir, no qualsevol podia permetre’s un gaudí. Per això els Batlló i els Milà en volien un.

CS: Després del 2002, amb l’Any Gaudí, que va intentar fer una mena de rescat del Gaudí religiós per situar-lo en el terreny constructiu i tècnic, hi va haver un boom i ara és la marca turística de Barcelona. Serà més difícil salvar Gaudí dels turistes que Gaudí de l’Església?

— Bé, el Gaudí dels turistes té bastant a veure amb el de l’Església, perquè la Sagrada Família és el pilar central del Gaudí dels turistes. Però no, crec que la deformació del personatge,de l’obra, de la història, fins i tot de la mateixa ciutat de Barcelona, és ara més gran, evidentment, perquè els mitjans són més poderosos ara que no quan es deia que Gaudí era un sant o era un geni o era un precursor de Miró. Ara Gaudí és el pal de paller d’un negoci extraordinari, que és el del turisme a Barcelona.

EV: Què s’hi pot fer?

— Defensar-nos del turisme i, per tant, d’aquest Gaudí. Però això només es pot fer anant a buscar el Gaudí autèntic, que existeix, i crec que és bastant el que es pot veure en aquesta exposició. Aquest és un Gaudí que ens explica una història no mitificada, sinó una història plena de complexitats, de contradiccions, i, per cert, plena de violència; per tant, en la qual hi ha vencedors i vençuts. El Gaudí que es ven literalment a través del turisme és un Gaudí de llum i color, agradable, amable, de conte de fades. El Gaudí autèntic va viure una de les èpoques més violentes de la història d’aquesta ciutat, per no dir la més violenta, i ell no es va aïllar d’això, tot el contrari, hi va prendre part a favor d’uns i en contra dels altres.