Sagarra, tal com raja al TNC

'La Rambla de les floristes'

TNC. 10 d'octubre

Sagarra tal com raja. Com si, salvant les grans distàncies tècniques i estètiques, fóssim al Poliorama el març del 1935, quan es va estrenar aquesta oda poètica a les floristes de la Rambla. Res a veure, doncs, amb la proposta sobre Santiago Rusiñol que Jordi Prat i Coll va portar al mateix escenari la temporada passada tot convertint la seva irònica obra, Els Jocs Florals de Canprosa, en una gran festa major que va ser molt celebrada pels espectadors.

Amb Sagarra el director és més seriós. Potser perquè subscriu les paraules de Xavier Albertí arran de l’estrena en què reivindicava una profunditat poc considerada en l’obra d’aquest autor. Si és que hi és, poc o res es manifesta en la posada en escena d’aquesta peça costumista i aires romàntics força sovintejada pels grups de teatre d’aficionats (de fet, el 2017 se’n va fer una funció en honor de les floristes al mateix Poliorama). Com tampoc vam saber ensumar les possibles ressonàncies del context polític del moment en què transcorre l’obra i l'actualitat, com es destaca en el programa de mà. No hi són a l’obra i tampoc en la proposta de Prat i Coll, que projecta una mirada nostàlgica sobre una Rambla que per a nosaltres té alguna cosa de natura morta malgrat la simpatia i l'enginy d'una protagonista a la qual Rosa Boladeras dota de tota la vida que manca en la resta d’inconsistents burgesos que la visiten com si fos la mestressa d’un bar de senyoretes d’aquells en què pagues la seva copa i t’escolten.

Meravellosa feina de l’actriu en una posada en escena respectuosa amb l’original, plàsticament estilitzada sense més afegits que uns quants deambulants simbòlics amb gàbies i pancartes i unes boniques cançons (Dani Espasa) amb les quals s’obre l’espectacle, que omplen els canvis dels entreactes i que el clouen amb una processó amb la qual sembla voler recordar els atemptats del 2017. Esplèndida direcció d’actors per a una proposta que no respon, però, a la pregunta: què ens aporta?