Sabina, Serrat i un Mediterrani “molt cabrejat”

Barcelona"De Serrat me’n separen dues coses: la meva enveja i el seu talent”. La frase, dita per Sabina al Palau Sant Jordi, compensa per si sola un guió tirant a fàcil que demostra un cop més, això sí, que els dos cantants se saben riure d'ells mateixos. En aquesta tercera gira conjunta fan bromes sobre les xacres de l’edat (76 anys el del Poble-sec, 70 el d’Úbeda), però alhora s’ho fan venir bé per reivindicar un pobre mar que estem matant mentre hi deixem morir gent.

Joaquín Sabina ens explica que al matí ha anat a la Barceloneta a veure el Mediterrani mític del seu amic i l’ha trobat “molt cabrejat”. Dotze peces després, Joan Manuel Serrat entonarà el visionari Plany al mar i farà emmudir les 15.400 persones que omplen el recinte. Sembla mentida que en el seu ventre es fes la vida, canta ell. Sembla mentida que aquesta cançó tingui trenta anys llargs, penso jo. Ara que el mar ens ha tornat tanta merda, Serrat ens regala també el clàssic Mediterráneo i rescata un altre clam ecologista tristament profètic: Pare.

L’espectacle, amb el duo protagonista acompanyat per deu músics de primera, dura tres hores i no estalvia recursos tècnics dels que justifiquen el preu de l’entrada, tot i que el principal encert rau en la tria de cançons. Quines cançons, per favor. Que dos monstres de la música, autors d’algunes de les millors lletres de la història, comparteixin temes clau de les respectives trajectòries amb tanta complicitat és una mena de miracle que els que en som fans no agrairem mai prou. És reconfortant trobar-los en força bona forma, donant-ho tot com si encara haguessin de demostrar alguna cosa i unint en un mateix espai-temps sensibilitat i alegria de viure.

Així que s’enceta la vetllada amb Esta noche contigo, oblido els insults que m’han plogut a Twitter per haver comentat que aniria a aquest concert (sí, havent-me gratat la butxaca; sí, havent-hi convidat els meus pares) i em disposo a assaborir-lo amb la guàrdia abaixada. En català sonaran Cançó de matinada, Barcelona i jo, Me’n vaig a peu, les ja esmentades Plany al mar i Pare i la imprescindible Paraules d’amor, gràcies a la qual Sabina va aprendre “una mica de català” (l’idioma en què Serrat s’adreça en tot moment al públic de la seva ciutat, per si calgués aclarir-ho).

"En Comala comprendí que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver", conclou Sabina a la preciosíssima Peces de ciudad. L’escolto mentre em dic que he sigut feliç en uns quants concerts serratsabineros i que, sens dubte, desobeiré el consell: si a l’actual No hay dos sin tres s’hi afegís un quart xou conjunt, em faltaria temps per tornar a veure en acció aquest parell.