Sabia quina era ‘la foto’

Historiadora de la fotografiaD’acord o no amb el paper que li va imposar la societat en un temps de dictadura, la Juanita, com se la coneixia, va fer ús de tot allò que hauria limitat la seva capacitat creativa i professional per impulsar-se com a fotògrafa, única llavors en la seva espècie. Si altres patien les limitacions d’una societat patriarcal repressora, Joana Biarnés va ignorar els impediments i va fer-li la promesa al seu pare d’ascendir a la professió masculina per antonomàsia: reportera de futbol.

No es va haver de mimetitzar: sempre va vestir bé, bé com manaven les normes de bona conducta. Coqueta, aprofitant la seva bellesa i el seu estil, s’obria pas entre els homes per poder aconseguir els millors reportatges i fer retrats en 'close-up' de personatges pràcticament inaccessibles –va ser d’ella, per exemple, el retrat d’un Polanski abatut per la pena després de la mort de la seva dona–. Es lamentava que en els últims temps la volguessin classificar per una sola gesta, com va ser retratar els Beatles fent-se passar per una fan, quan el seu treball havia sigut més llarg i sostingut en el temps. També més subtil i penetrant. Però el seu caràcter alegre i vital la feia passar per reportera divertida i irreflexiva, quan, de fet, no ho era: sempre tenia opinió, explicava les fotografies i es posicionava davant els fets.

De molt joveneta, arribada a Madrid per treballar al diari 'Pueblo', va aprendre l’ofici de reportera al costat de Campúa, l’admiració del qual es va guanyar per la seva capacitat d’entendre on era la foto. Però és que ja venia apresa des de Terrassa, on el seu interès per la fotografia l’havia adreçat al Casino de Comercio, on es va integrar al petit grup d’inquiets que es movien en temes de la realitat allunyats dels concursos. Les sortides amb Ramon Masats van ser la seva autèntica escola. La Joana seguia de reüll tot el que el jove reporter fotografiava com a assaig i, llesta com era, a la tècnica apresa a casa amb el seu pare hi va afegir un ingredient essencial: l’emoció.

Molts dels seus col·legues fotògrafs no van tenir com ella carnet de premsa. La Joana va ser una professional integrada i per això va haver de desenvolupar el seu treball en la correcció del que se li demanava. Entrada ja la democràcia, va voler anar més enllà i posar en pràctica l’anhel humanitari i de denúncia que se li havia negat. Comptava amb els recursos de llenguatge i també amb els contactes per fer-lo possible. Però la premsa llavors buscava sensacionalisme i li va vetar l’oportunitat.

Cansada d’alimentar el paper cuixé de banalitats, va penjar les càmeres en un gest d’honestedat i es va traslladar a Eivissa, on va obrir Ca na Joana per gaudir de la seva segona habilitat, que tanta relació té amb la fotografia: la cuina. És allà on la va recuperar Colita, que la buscava des de feia temps per encapçalar amb el seu nom la llista de fotoperiodistes catalanes. Ara gaudia amb il·lusió d’una segona oportunitat de mostrar el seu arxiu sense prejudicis. El seu nom de dona ja és imprescindible per entendre la història del reporterisme.