Ryusuke Hamaguchi, director de 'Drive my car', és el cineasta del moment

BarcelonaÉs el director del moment. Ryusuke Hamaguchi es va plantar a l'última Berlinale amb una de les pel·lícules més impressionants de la competició, la de tres històries La ruleta de la fortuna i la fantasia –cinquena millor pel·lícula del 2021 pels crítics de l'ARA– i sis mesos després va enlluernar el Festival de Canes amb les tres hores magistrals de Drive my car, adaptació d'un relat d'Haruki Murakami que va guanyar el Fipresci de la crítica i el premi al millor guió i que apunta a favorita a l'Oscar al millor film internacional. Estrenar dues pel·lícules en un sol any ja és excepcional, però que siguin obres tan madures, complexes i diferents és simplement extraordinari.

“La pandèmia hi ha tingut molt a veure perquè ens va obligar a canviar el calendari de rodatge –comentava el director a l'últim Festival de Sant Sebastià–. La ruleta de la fortuna i la fantasia es va començar a rodar primer, però la vaig acabar al mateix temps que Drive my car. Però no va ser tan complicat com sembla perquè en les dues pel·lícules hi ha molts elements en comú: converses en cotxes, el sexe, l'actuació... La cosa que m'ha sorprès molt és la bona rebuda que han tingut les dues pel·lícules: estava convençut que almenys una de les dues no agradaria”.

A Drive my car, que acaba d'arribar als cinemes, un famós actor i dramaturg accepta la proposta de dirigir una versió de L'oncle Vània de Txékhov. S'allotja a una hora amb cotxe de l'hotel per aprofitar el viatge i escoltar les cintes de l'obra que recitava per a ell la seva dona, morta dos anys abans. Però l'organització li imposa per motius de seguretat una xofer que el portarà cada dia de casa als assajos, i entre tots dos sorgeix una estranya intimitat puntuada per les paraules de l'autor rus. “El conte de Murakami feia una petita referència a L'oncle Vània, que jo havia llegit feia temps, i quan vaig tornar a llegir-la em vaig adonar que hi havia molts paral·lelismes entre Vània i el protagonista de Drive my car –explica Hamaguchi–. Txékhov té l'estranya capacitat d'alliberar la veritat de les persones. Les seves paraules descriuen els sentiments del Kafuku, les emocions amb què ha de viure i que ell no pot expressar”.

Torre de Babel teatral

El muntatge de L'oncle Vània que prepara el Kafuku trenca amb les convencions teatrals més elementals: uns actors reciten el text en xinès, uns altres en japonès i una actriu sordmuda en llenguatge de signes. “A poc a poc, les paraules troben el seu sentit –diu el director–. Òbviament, funciona com a metàfora, però el que resulta interessant del mètode és que, com que no entén les paraules, l'espectador s'ha de fixar molt en l'expressió corporal per entendre què diuen”. Els assajos de l'obra consisteixen en recitar el text una vegada i una altra, sense emoció, fins que s'inscriu en l'ànima dels actors. No és un mètode gaire diferent del que utilitza el mateix Hamaguchi: “És una manera de treballar que requereix molt de temps i una complicitat especial dels actors –explica–. Per això sempre busco actors intel·ligents que entenguin què vull fer”. Després del treball amb els actors, la feina del director consisteix simplement, diu, “en col·locar la càmera en la posició que millor capturi l'expressió de l'actor”. I no només l'expressió: “Quan els actors actuen, hi ha una cosa que no expressen amb paraules ni gestos. Pots dir-ne pensaments, vida interior o el seu secret. La qüestió és que també has de posar la càmera per captar-ho”.