Boris Groys: "Rússia no ha entès que ja només és un estat nacional, i no un imperi"

BarcelonaBoris Groys va néixer a Berlín Oriental el 1947 i va esdevenir un membre destacat dels cercles d’intel·lectuals i artistes no oficials sota el règim soviètic. El 1981 es va veure forçat a emigrar a la República Federal d’Alemanya, i avui és professor distingit global d'estudis russos i eslaus a la Universitat de Nova York, convertit en un dels filòsofs i teòrics de l’art més brillants i respectats del món, una mena de Zizek de l’art. L’entrevistem aprofitant la publicació en català de Filosofia de la cura (Arcàdia), amb traducció de David Cuscó.

Què és el que no acaba de rutllar en la nostra relació amb la cura?

— Quan parlem del nostre cos ho solem fer en el context sexual o polític, que són els que estan de moda avui, però jo crec que la relació primària amb el cos és la mèdica. No en parlem amb la importància que mereix perquè és una relació que no és nostra, que no podem controlar. Sabem que la relació amb el nostre fetge és molt més important que la resta de les nostres relacions, que en depenen. Però, al mateix temps, no podem establir cap relació directa amb el cos i ens veiem obligats a delegar-la al sistema mèdic. El fet fonamental de la societat contemporània és que la relació amb el nostre cos que hauria de ser la més important i íntima, està totalment alienada.

La pandèmia va tocar alguna cosa d’això.

— Amb la pandèmia la gent va començar a reaccionar, fins i tot violentament, contra aquesta alienació. Una alienació que semblava personal, com la que experimentem quan anem a l'hospital i els metges ens diuen el que hem de fer, vam veure que també tenia dimensions polítiques. Però com pot ser que la gent estigui en contra de la cura? Doncs perquè la noció de cura està dividida internament. Quan parlem de cura, parlem del manteniment de les funcions del nostre cos, però també de la cura per les nostres ambicions i pel nostre estil de vida. El llibre intenta mostrar que aquesta ambivalència es pot intentar equilibrar, però mai es pot resoldre del tot.

Diu que no vol posicionar-se, però quan escriu sobre la cura d’un mateix la fa sonar molt més atractiva que la cura.

— Esclar! La cura d’un mateix és el que jo puc fer, i la cura és el que jo no puc fer, i sempre és més interessant el que puc fer. Amb la cura d’un mateix practiquem una mena de crítica institucional. Els hospitals, els museus, les presons i fins i tot internet són institucions que tenen cura de nosaltres, però això ens irrita, perquè ens posen obstacles quan desitgem tenir cura de nosaltres mateixos i perseguir els nostres somnis. Al mateix temps, de manera inconscient, confiem en aquestes institucions justament quan més creiem que som més lliures. Nietzsche escriu Així parlà Zaratustra per proclamar l’alliberament de les convencions socials, però confia que el seu llibre serà publicat per editorials, estudiat a les universitats i conservat en biblioteques. La nostra relació amb la cura és fatídica, ens ve imposada pels altres i no la podem controlar. Podem imaginar que les institucions de cura desapareixeran en el futur, que els criteris canviaran o que una catàstrofe ens deixarà sense electricitat ni internet. Depenem de la cura, però mai ens en podem refiar del tot.

És un gran expert en art i l’altre llibre en català que tenim seu és La lògica de la col·lecció(Arcàdia). ¿L’ambició per aconseguir que la posteritat tingui cura de nosaltres no és només cosa d’artistes i filòsofs excèntrics?

— A la societat contemporània pràcticament tothom està obligat a crear una presentació per als altres a través d’internet i les xarxes socials. Moltes coses depenen de com el nostre cos apareix a l’espai públic, i tots ens preocupem pels mobles, l’apartament, la roba. Les estratègies de presentació d’un mateix s’han democratitzat i tots hi estem involucrats. I això fa que tots ens comencem a preguntar per la finitud. Avui tothom sap que, quan et mors, els teus comptes d’internet romanen. Quan cerques a Google, d’entrada no saps si el que t’apareix ho ha fet algú viu o mort. Abans la gent normal escrivia cartes per a destinataris concrets i només els artistes i filòsofs escrivien per al món sencer, però avui tothom escriu per al món sencer. Avui tothom vol tenir cura de la seva imatge més enllà del temps i l’espai de la pròpia vida.

Diu que les obres d’art de les quals tenen cura els museus poden inspirar canvis polítics.

— El problema de l’art als museus i exposicions és que apareix descontextualitzat, peces tretes del biòtop on van emergir, posades en un espai neutral on el sentit original es perd. És la pèrdua d’aura que teoritzava Walter Benjamin. Davant d’això es poden fer dues coses: una és sortir del museu cap al món i construir una mena de context total, com el futurisme, el constructivisme i altres pulsions avantguardistes. L’altra cosa que pots fer és intentar dur tant context com puguis dins del museu. Això és el que fa Duchamp, i la proliferació d’instal·lacions, vídeos, textos i documentacions en els museus contemporanis. Cal triar entre totalitat i pèrdua d’autenticitat, i tota forma d’art navega entre aquests dos perills. I és justament això el que fa que l’art sigui intrínsecament polític, perquè cada obra d’art és un gest, una acció o una decisió en aquest camp que va més enllà del món de l’art. Aquesta política de l’art té un correlat en la política social. En alguns casos l’art demana acció directa en el món. En altres casos l’art invoca la memòria de revolucions passades que poden inspirar el present, perquè els museus guarden coses noves, radicals, trencadores, crítiques. L’art sempre navega entre aquests dos eixos fonamentalment polítics.

Com que ha escrit molt sobre la relació entre les avantguardes russes i la revolució, he de preguntar-li per la guerra d’Ucraïna.

— Jo vaig marxar el 81 de la Unió Soviètica i no vaig arribar mai a ser ciutadà rus. Des d’aquesta gran distància, penso que la dissolució dels imperis sempre porta a aquest tipus de guerres. Hi havia un sentiment estrany en el moment de la dissolució de l’URSS perquè semblava molt pacífica. Però ara veiem que només va ser pacífica perquè van quedar molts problemes per resoldre. S’han perdut 30 anys culturalment i políticament. El gran problema és que ni el govern ni la població de Rússia han entès que ja només són un estat nacional, i no un imperi. La guerra sembla una bogeria, impossible de racionalitzar, fins que veiem que aquesta bogeria ve del malentès de la posició que Rússia creu que ocupa en el món postcomunsita i la que ocupa realment, on només és un estat entre tants altres. Jo només espero que després d’aquesta guerra ho acabin entenent.

¿Creu que l’esperança per un retorn d’alguna cosa semblant a un comunisme internacional està perduda?

— No està perduda de cap de les maneres. Després del final de la Guerra Freda tothom parlava de democràcia i liberalisme. Ara veiem que el que ha emergit són diferents formes de desigualtat i el govern per part de minories exitoses. Tots els països líders del món presenten desigualtats extremes i governs oligàrquics. I això vol dir que els conflictes socials i polítics s’esmolaran. Per definició, aquests conflictes no es poden resoldre amb el sistema liberal burgès, perquè depenen d’una classe mitjana que està desapareixent. Aquesta situació és la mateixa en la qual Marx va escriure els seus primers textos, i durà a nous intents de resoldre aquests problemes. Calen formes de regulació estatal que donin a les masses una oportunitat de sobreviure en aquesta societat de competició i desigualtats extremes. És inevitable.