Rus, amazic, xinès o anglès: les altres llengües dels nostres escriptors

BarcelonaLa producció literària a Catalunya s’escriu amb més de dues llengües. Fa anys que els escriptors d’origen estranger han afegit profunditat i riquesa a la diversitat de veus que podem trobar en la nostra literatura. Ens obren finestres a altres mons, però també ens expliquen la nostra societat amb uns ulls nous, com feia amb Carrer Robadors el premi Goncourt Mathias Énard, establert aquí des de fa més de vint anys. Això no vol dir, però, que per a la majoria d’escriptors d’origen estranger sigui fàcil passar del quadern personal, on escriuen en la seva llengua d’origen, a les pàgines d’un llibre editat a Barcelona. I encara menys quan, sovint, és en la poesia el gènere on troben el refugi per expressar-se més íntimament.

Els escriptors que han estat víctimes de la migració forçada, i també els seus fills, estan travessats pel dol migratori, per un sentiment de desencaix, i inevitablement també ho està la seva obra, que connecta amb les literatures de la diàspora que —per fi— estan aconseguint altaveus arreu del món. Tant ells com els escriptors que han arribat aquí per motius culturals i personals tenen entre els seus referents escriptors marcats per l’aventura, el descobriment, l’enyorança, la marginació i la diferència, de Gertrude Stein a J.R.R. Tolkien i de Jack Kerouac a Ocean Vuong. 

Els escriptors expatriats no són arbres que han estat trasplantats: mantenen les arrels en la seva tradició literària i, en un grau o altre, n’estenen de noves a la cultura d’acollida. Des dels anys del boom llatinoamericà, a finals dels 60, en què Barcelona va ser epicentre de l’explosió de talent d’autors llatinoamericans, la ciutat manté la capacitat d’atracció, sobretot d'escriptors de llengua castellana (Juan Pablo Villalobos, Juan Tomás Ávila Laurel, Laura Restrepo, Rodrigo Fresán, etcètera). Avui el panorama d’autors vinguts de fora és molt més multicultural: els anglesos John Carlin i Matthew Tree, el palestí sirià Mohamad Bitari, l’amazic algerià Salem Zenia, l’alemanya Stefanie Kremser, els francòfons Virginie Despentes i Jonathan Littell, etcètera. Tots ells mantenen la llengua d’origen. D'altres, com Najat El Hachmi, Nadia Ghulam, Simona Skrabec, D. Sam Abrams o Pius Alibek s’han integrat en el sector editorial català, cosa que demostra la capacitat d’atracció de la literatura catalana.

Els set escriptors que hem entrevistat tenen un peu en cada tradició literària. En molts casos, s’han enamorat del català i a través de la llengua s’han vinculat encara més a aquest racó de mon on viuen. Però això no implica abandonar la seva llengua materna, en la qual segueixen creant. Cadascú ho fa de la seva manera, no hi ha un patró. Tota l’obra de Mathias Énard és en francès, però en canvi Agnès Agboton i Asmaa Aouattah són militants de llengües minoritzades i escriuen en gun i amazic respectivament, i també en català i castellà. Valerie Miles i Xènia Dyakonova escriuen i tradueixen en les seves dues llengües. I per a la jove Paloma Chen, filla d’immigrants xinesos, la fluïdesa en quatre idiomes es pot arribar a donar dins d’una mateixa obra. Les llengües que parlen i trien els autors té a veure amb la seva identitat, tan polièdrica, tan fascinant.

Paloma Chen (Utiel, València, 1997)

Filla d’estrangers i sense referents: el camí per ser poeta en quatre llengües

Paloma Chen (Utiel, València, 1997) va començar a llegir com a via d’escapament davant el sentiment de no pertinença al lloc on va néixer, i aviat va començar a escriure per comprendre's. "Érem l’única família xinesa del poble. I fins fa un any era l’única persona de la meva família que havia nascut aquí. Tota la meva família, la d’aquí i la de la Xina, està travessada per la migració", explica. El seu primer poemari es titulava Invocación a las mayorías silenciosas (Letraversal, 2022) i hi parlava d’això, del desarrelament, de les dificultats de comunicació, de les violències i alegries que implica ser migrant, encara que sigui de la segona generació. Paradoxalment, molta part de la seva xarxa familiar no pot entendre els poemes per l’idioma amb què els escriu, principalment el castellà.

"Escric amb la llengua que domino més. Crec que la literatura ha de sonar com més natural millor perquè, en el meu cas, l’oralitat té molt a veure amb el que escric. I per a mi el més natural és parlar en castellà", explica. Els seus altres idiomes són el xinès mandarí, que és la seva llengua familiar i també va estudiar; l’anglès, que domina, i el català, que entén i sent cada dia al seu voltant. "Són els quatre idiomes de la meva vida i m'és molt natural que moltes idees em sorgeixin en els altres idiomes perquè venen directament de la meva vida", explica. Ella fa l'esforç de naturalitzar-ho al màxim: "Perquè la xinitud i la racialització sempre t’estan empenyent i t’estan estrangeritzant. La sorpresa de «Ah, que bé que recites» o «Que bé que parles»...", lamenta.

Massa estrangera per ser 'escriptora'

"Al principi no pensava que pogués escriure de manera literària sobre les meves experiències perquè no tenia referents. Hi ha una gran invisibilització de persones que escriuen en diversos idiomes o que venen d'un context migratori o que pateixen racisme i que parlen d'aquests temes en la literatura. M’ha costat trobar aquest camí. ¿Com t’imagines que pots parlar d'aquestes realitats si no has vist gairebé ningú fer-ho?", planteja. Com a periodista, els seus articles i reportatges han volgut renovar la representació de la comunitat xinesa a l’estat, per exemple parlant amb els fills dels basars i restaurants xinesos (ella va créixer al restaurant Chinatown d'Utiel). "Aquestes experiències també han nodrit el meu treball creatiu", diu. "Durant molt temps m’he sentit massa estrangera per escriure en espanyol, m’he sentit estrangera respecte a la idea de l’escriptor. Això em bloquejava, com em segueix bloquejant que hi hagi gent que esperi que escrigui exclusivament en xinès. Doncs aquesta no soc jo: jo soc una persona que parla i escriu en diversos idiomes", afirma.

Recentment ha trobat referents literaris en autors de la diàspora d'altres bandes, com Marilyn Chin (nord-americana d’origen hongkonguès), Lê Thị Diễm Thúy i Ocean Vuong (vietnamites nord-americans) o autors de la comunitat tusán (peruanoxinesos) com Siu Kam Wen. "Hi ha una efervescència increïble d’autors de context migrant o racialitzats però hi ha poc interès per publicar-los, sembla que les nostres coses són un nínxol i no poden interessar a tothom", observa. A la vegada, si aconsegueixen espai, també existeix el perill de ser convertida en "la quota" d’una editorial o una redacció i ser "exotitzada", cosa que provoca una "competència terrible entre persones migrants", afegeix.

En el seu nou poemari, que s’estrenarà al juny a l’Arts Santa Mònica gràcies a una beca de creació, serà evident el multilingüisme. Shanshui Pixel Scenes 山水像素场景 s’escaparà del paper: serà una apli poemari querenova el gènere tradicional xinès de la dinastia Tang que barreja imatges i poesies "de muntanyes i rius". Ella reproduirà aquest diàleg transdisciplinari unint poesia (en les seves quatre llengües) i il·lustracions amb estètica de videojoc antic creades per pixel artists i que mostren imatges prototípiques de la comunitat xinesa d'aquí. El resultat es podrà veure a través d'una apli de fons de pantalles de mòbils i tauletes.

Valerie Miles (Nova York, Estats Units, 1963)

Un pont fonamental entre la cultura catalana i la nord-americana

L’aventura de llegir et pot portar molt lluny: arrenca a dins dels llibres, però es pot acabar traslladant a la teva vida. Tot i néixer a Nova York el 1963, Valerie Miles va créixer i estudiar a Pennsilvània, molt a prop del lloc on va viure Gertrude Stein fins que va marxar a Londres i després a París, on es va instal·lar definitivament. "La mirada de l’autor expatriat sempre m’ha semblat molt interessant: Stein va ser un model, però també Paul Bowles, a qui vaig anar a veure sovint a Tànger durant els anys 90 –recorda des d’una cafeteria barcelonina, a prop de la Universitat Internacional de Catalunya, on fa classes d’edició–. El meu primer model aventurer va ser Frodo, el protagonista d’El senyor dels anells, de Tolkien. És la història d’algú que marxa de casa, comença a tenir problemes cada vegada més grans i, a conseqüència de les noves experiències, creix".

Abans d’instal·lar-se a Barcelona el 1991, Miles va passar una temporada a Bilbao i a Madrid. "Volia dedicar-me a l’estudi, l’edició i la traducció de literatura espanyola: hi havia molt de camí per córrer en aquells moments, ja que als Estats Units es coneixia poc", diu. Des de fa més de dues dècades, Miles ha capitanejat projectes editorials com Emecé (2001-2006), Alfaguara (2006-2008) i Duomo (2008-2012), a més de traduir Enrique Vila-Matas o Milena Busquets a l’anglès, publicar llibres com A thousand forests in one acorn (Open Letter, 2014) i d’ocupar-se de l’edició dels manuscrits que Roberto Bolaño va deixar sense publicar quan va morir als 50 anys. De seguida va començar a llegir literatura catalana. "És una llengua que em sembla preciosa, però no la domino com el castellà: cal tenir una mica de paciència amb mi quan la parlo. Em converteixo en una nena", diu. Tot i així, entre les seves lectures preferides no n’hi ha cap d’infantil, tot al contrari: destaca Perejaume, "un autor contemporani world class, encara massa poc traduït", Sebastià Jovani, Pere Gimferrer i J.V. Foix. "Una de les meves obsessions és aconseguir que Foix es pugui arribar a llegir als Estats Units: l’he recomanat a la Yale University Press, del consell editor de la qual formo part".

El paper d’intermediària cultural de Miles va ser essencial perquè El quadern gris, de Josep Pla, arribés a formar part del catàleg de la prestigiosa New York Review of Books, on es va publicar el 2014. "No me’n canso mai, de Pla: he portat a la fundació de Palafrugell escriptors com Aleksandar Hemon i professors universitaris com Mauricio Tenorio", explica. A més, des de la versió en castellà de la revista Granta ha publicat traduccions de diversos autors catalans. "A l’última fira de Frankfurt hi vam anar a presentar el número Poéticas del lenguaje, que inclou textos en castellà, català, basc i gallec. El multilingüisme a Espanya s’entén molt millor ara que fa tres dècades", reconeix. Entre els noms catalans inclosos hi ha Rafa Lahuerta, autor de Noruega, Adrià Pujol, Perejaume i Montserrat Roig. Durant més d’una dècada, Miles també va donar classes de traducció literària a la UPF Management School. "Dels cursos que feia n'han sortit traductores com Julia Sanches, que s’ha ocupat de la versió anglesa de Boulder, d’Eva Baltasar, finalista al premi Booker International –diu–. És una llàstima que la Pompeu Fabra decidís prescindir d’aquest postgrau".

Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, Rússia, 1985)

La poeta russa que gesticula massa

Diu que treballa "a pas de cargol", però tot i no haver fet ni els 40, Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985) ha publicat poesia, narrativa, crítica literària i traduccions: ara mateix treballa en un dels grans monuments literaris russos del segle XIX, l’Anna Karènina de Tolstoi. "Enmig del panorama literari, inquietant i desolador, he tingut la sort de poder anar fent coses que sempre m’agraden", reconeix.

Dyakonova va créixer a l’antiga Leningrad, envoltada de llibres. "Les cases dels besavis, avis i pares eren plenes de llibres esplèndids que adoraven –diu–. Em vaig dedicar a fer el que veia que els adults feien: llegir". També va escriure poesia des de molt aviat. Quan va arribar a Barcelona el 1998 amb els pares, ja havia viscut un any a Tenerife. "Vaig tenir molta sort de coincidir, a l’Institut Parc de l’Escorxador [ara Ernest Lluch], amb professors de lletres que en sabien molt i que estaven motivats –diu–. Els demanava poesia catalana. Va ser així que em van donar Sol, i de dol, de J.V. Foix, un llibre que em va al·lucinar".

Potser perquè tenia problemes per trobar gent de la seva edat "amb qui pogués parlar de literatura i música clàssica", Dyakonova es va endinsar a les aules de filologia catalana, i poc després es va donar a conèixer com a crítica literària i en el circuit de recitals. El seu primer llibre de poemes en rus, Les meves vacances sense mi, va aparèixer el 2003, quan només tenia 18 anys. Després van venir Vacances (2007) i Florianópolis (2010), també en la seva llengua materna. "Durant anys vaig pensar que només podria escriure poesia en rus, perquè el meu aprenentatge del català havia estat tardà i limitat, mai familiar", explica. Va anar perfeccionant el català escrivint articles i signant traduccions de Txékhov (El monjo negre, 2003), Kúixner (És tot el que tenim, 2013) i Xalàmov (Relats de Kolimà, 2013), fins que va debutar en català amb Per l’inquilí anterior (Blind Books, 2015). "La diferència entre escriure poesia en català o en rus té a veure no tant amb el tema, sinó amb un ritme, un camí melòdic indefinit –diu–. En rus em guien autors com Brodksy, Akhmàtova i Mandelstam, i en canvi en català la racionalitat de Ferrater ha estat una influència important".

Recentment, Dyakonova ha versionat El mestre i Margarida, de Bulgàkov (Proa, 2021), i ha publicat el seu primer llibre de narrativa, El conte de l’alfabet (L’Avenç, 2022), mereixedor del premi crítica Serra d’Or. "M’ho hauria de pensar molt, per tornar a viure a Rússia –admet–. Hi vaig anant per veure la família i els amics, i no ho deixaré de fer, però la situació política actual influeix molt en la percepció que es té dels autors que venim de fora". Dels últims recitals que hi ha fet, recorda "certa hostilitat pel fet de viure a Europa" i poder moure’s "amb llibertat". "Si llegia un poema sobre la visita a un museu de Frankfurt no acabava d’agradar perquè em consideraven una privilegiada", recorda. També li han fet notar que mou les mans. "Em diuen que no soc ben bé russa perquè gesticulo massa –assegura–. És una influència clara de viure en un país mediterrani com aquest".

L’últim projecte de Dyakonova ha estat fundar la seva pròpia editorial, Vacamú, juntament amb José Mateo Puig. "Hi publicarem clàssics de la literatura infantil russa, que ha tingut una qualitat artística i literària molt gran perquè molts autors per a adults que el règim censurava escrivien per a nens i nenes per poder continuar publicant", explica. El primer exemple és Daniïl Kharms, de qui han fet una edició magnífica, il·lustrada per Lluís Gay, d’El circ Printimpram.

Andriy Antonovsky (Khmelnitski, Ucraïna, 1973)

El poeta 'beatnik' que ha acabat traduint Ramon Llull a l'ucraïnès

Quan tenia sis anys, Andriy Antonovsky (Khmelnitski, 1973) va entrar per primera vegada a la biblioteca de la ciutat de l’Ucraïna occidental on va créixer: "Li vaig dir a la meva mare que la meva aspiració era llegir una enciclopèdia sencera", reconeix ara, molts anys després, des de l’estudi que comparteix amb l’artista Marta Darder al barri de la Ribera. Més endavant, d’adolescent –quan ja escrivia contes i poemes–, Antonovksy es va enamorar de la música de Bob Dylan, Iggy Pop i Marc Bolan. "Intentava traduir les lletres de les seves cançons de l’anglès, però la llengua estrangera que estudiava era l’alemany!", continua. Després de llicenciar-se en belles arts, va estudiar filologia russa i germànica, però va acabar expulsat de la facultat. "Va ser per mala conducta", diu, amb un somriure murri. En aquells moments, Antonovsky ja havia descobert les avantguardes –en destaca el dadaisme i el futurisme– i també la literatura beatnik. Tenia ganes de volar lluny i portar una vida itinerant, com Jack Kerouac.

"A mitjans dels 90, amb un amic vam decidir marxar a Polònia. Si teníem sort, l’aventura continuaria per altres països –recorda–. Vam entrar il·legalment a Alemanya creuant un riu. Vam viure com vagabunds a Alemanya, i després a França. Més tard vam trobar la manera de creuar el canal de la Mànega per arribar a Anglaterra. Va ser un període d’aventures exagerades". Les peripècies es van aturar de cop quan una patrulla de policia el va aturar i li va demanar la documentació. "Com que m’hi vaig negar vaig acabar en el que ells n’hi deien un camp de refugiats –diu–. Era una presó, amb murs de nou metres i filferro de pues al damunt". Antonovsky va tornar a Ucraïna al cap de deu mesos. De seguida va sentir la necessitat de tornar a marxar. "Vaig passar una llarga temporada a prop de Nàpols: vaig fer una mica de tot, treballar en una fàbrica tèxtil, en un taller de xocolata, en un servei manual de rentat de cotxes –fa memòria–. Allà vaig acabar fent-me famós per fer retrats del pare Pius, per a qui encara senten devoció, al sud d’Itàlia".

La literatura catalana, un "oceà sense fi"

Llavors, un amic que vivia a Madrid el va temptar perquè anés visitar-lo. "Hi vaig arribar després de passar uns dies a Barcelona. Em va semblar una ciutat frenètica i estranya, un pèl pomposa, i me’n vaig tornar cap aquí", assegura. Era la tardor del 2001. "Primer vaig malviure una temporada, més endavant vaig treballar en una fira d’atraccions... feia una mica de tot per anar tirant", diu. En paral·lel omplia quaderns de viatge amb poemes i impressions. "Sempre que perdia un d’aquests quaderns m’entristia molt", admet. Andriy Antonovsky va aprendre el català de seguida: "Si domines el castellà, no costa gaire", diu, desmuntant el tòpic. Els poemes d’Enric Casasses i els contes de Quim Monzó el van enlluernar. També novel·les com Manduca atòmica, de Xavier Borràs (Laia, 1989). "Com més llegia en català, més m’adonava que es tracta d’un oceà sense fi –reconeix–. A sota de cada pedra hi ha un escriptor, a Catalunya". Antonovsky ha publicat dos llibres de poemes a Ucraïna, Sostenidors i Boca a boca. Està revisant la traducció del Llibre de l’orde de cavalleria, que Ramon Llull va publicar per primera vegada el 1275. "No hi ha cap versió catalana moderna del text –recorda–. La meva, la ucraïnesa, haurà sortit abans!"

A més de participar en nombrosos recitals a Catalunya, i de crear una obra pictòrica on les cadires, les bombetes i les formes geomètriques són recurrents, Andriy Antonovsky ha traduït poetes catalans i també ha organitzat gires literàries al seu país, en les quals han participat, entre d’altres, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Enric Casasses i Blanca Llum Vidal. Ara ha acabat, juntament amb Catalina Girona, la traducció de la primera novel·la de l’ucraïnès al català, L’internat, de Serhí Jadan, que publicarà properament Quaderns Crema. "Cal que conegueu millor la nostra literatura –diu–. És variada i de qualitat, i comparteix amb Catalunya que durant dècades va ser prohibida".

Asmaa Aouattah (Al Hoceima, Marroc, 1970)

"Escriure en amazic és un acte de resistència com ho és escriure en català"

"Vaig créixer creient que la meva llengua materna, l’amazic, la llengua mil·lenària del Rif africà, no serveix fora de l’àmbit familiar. Per tant, no serveix per a res", afirma l’escriptora i mediadora Asmaa Aouattah (Al-Hoceima, 1970) al pregó de Sant Jordi de l'ARA. I, tanmateix, aquesta marroquina arribada a Mataró amb 33 anys i dos fills, seguia vivint en amazic mentre a l'escola estudiava en llengües "estrangeres". "Després d’anys escrivint en àrab i en francès, atrevir-se a escriure el «T’estimo» de l’adolescència o «Demà tenim manifestació» dels anys de plom, va ser un dels actes més revolucionaris de la meva vida", explica. Així va ser com va començar, fa vint anys, a escriure contes i poemes "que tenen arrels en la tradició oral i ales que abracen la literatura moderna". Malgrat que publicar en amazic no té cap suport, ni tampoc es fomenta la seva lectura, ni pot obtenir gaire ressò, ha trobat un gran canal de comunicació i difusió a Facebook i al web Le Rifain.

Només ha publicat un poemari en amazic i, en canvi, sí que ha publicat en català els llibres L’etern retorn (Voliana Edicions) i Entre cendra i foc (Neret Edicions), a més d’altres obres col·lectives. "Escriure en amazic és un acte de resistència com ho és escriure en català. Es pot dir que també és una opció política presa amb consciència, que fa que no sempre escrigui perquè en tinc ganes sinó també perquè s’ha de nodrir la literatura amaziga, s’han de diversificar-ne els gèneres, s’ha de traduir d’altres llengües (tradueixo sovint poemes catalans a l’amazic)", explica. L’amazic la va portar a estimar el català, que és la seva llengua habitual i és la que parlen els seus fills entre ells, que també tenen com a llengua materna l’amazic i tot el seu llegat cultural. "Els qui deixem la nostra terra a una certa edat, necessitem pensar i expressar-nos en la nostra llengua materna. També som conscients que si no la conservem desapareixerà i amb ella tota la cosmovisió, cultura i coneixement humà que sosté", explica.

Una "traïció" a la llengua materna

"A vegades no trio la llengua literària, em tria ella. Quan escric per a mi, hi ha moments que penso en amazic i n’hi ha que ho faig en català. Quan penso en el públic lector, sí que en trio l'una o l’altra", explica. Un dels poemes que va escriure quan es va produir el moviment popular del Rif va titular-se Pregària a Montserrat, pensant en la Moreneta. El seu primer poema en català va ser, el 2005, La tieta Yamna. "Amb L’etern retorn vaig tenir la sensació que traïa la meva llengua materna, no em creia a mi mateixa, però va ser molt bonic", admet. La seva nova identitat la descriu així: "Ja no sóc d’allà només, ni lingüísticament ni culturalment parlant". Ha llegit la literatura catalana gràcies a les lectures escolars dels fills, i després a llibreries i biblioteques, sense cap "mentoria" pel camí. Se sent entre dos mons, "en un procés etern d’anada i tornada, molts cops en el no-res, traient profit de la marginalitat com una font més de riquesa literària i existencial".

Estimar, escriure i parlar el català no li ha evitat patir racisme i haver de lluitar per la igualtat de les persones migrants. L’Asmaa manté el seu activisme ben viu: tant ha impulsat el projecte Vincles d’Òmnium a Mataró (un espai per compartir en català entre persones migrants) com l’ensenyament d’amazic per a joves en horari extraescolar. "Lluitar per una llengua minoritzada vençuda per l’autoodi i dins la diàspora catalana no ha estat missió fàcil", assegura.