El rumor, una arma bèl·lica molt perillosa

Barcelona"La més perillosa i efectiva d'aquesta propaganda ofensiva és el rumor inspirat. El rumor, difós amb l'objectiu de confondre l'enemic, pot valer moltes divisions i molts esquadrons d'avions". Som al 23 de juny del 1940. I la frase forma part d'un llarg memoràndum sobre la importància dels rumors en un context bèl·lic que escriu Ronald Turnbull, agregat de premsa de l'ambaixada britànica a Copenhaguen, al director de propaganda estrangera del ministeri d'Informació, Ivone Kirkpatrick.

El juny del 1940 Hitler ja estava utilitzant la desinformació amb un objectiu militar i la Gran Bretanya no es volia quedar enrere: va posar en marxa un laboratori de rumors. Turnbull aconsella que la unitat que treballi en la fabricació de rumors, una arma poderosa i vital, siguin periodistes habituats a treballar a l'estranger. La unitat en qüestió s'acabaria anomenant Political Warfare Executive (PWE). I, segons Marc Argemí, autor de Rumors en guerra. Desinformació, internet i periodisme (A Contravent), va ser força activa: els britànics van arribar a fabricar un total de 8.736 rumors.

Argemí està fascinat per la força dels rumors. Per la rapidesa amb què viatgen, per com es transformen i pel poder que tenen: poden acabar provocant fallides, depressions i suïcidis o el pànic general. Avui circulen lliurement per internet. El llibre també vol ser un toc d'alerta als periodistes. Argemí, que és periodista i dirigeix Sibilare, una consultora estratègica en rumors i credibilitat, creu que la professió està en hores baixes: "Amb l'afany d'aconseguir màxima audiència, el periodisme ha perdut rigor. Ha imitat el rumor per satisfer ràpidament les audiències i s'ha saltat el procés de verificació de les notícies".

Fer una investigació sobre la rumorologia del segle XXI, però, era complicat: "És molt difícil fer una investigació sobre rumors d'actualitat. Quan li vols fer la fotografia, el rumor ja s'ha transformat. Per això era important poder fer la investigació amb rumors documentats i que ningú pugui manipular". Investigant, Argemí va trobar, als arxius britànics, la carpeta FO898/69.

Hi consten totes les activitats del PWE, que es dedicava a fer propaganda contra l'enemic amb mètodes poc ortodoxos. En deien "propaganda negra". Fins i tot feien cursos. Argemí enumera les seves regles d'or al llibre. Entre altres coses, els tècnics del PWE diuen: "Quan el govern de Sa Majestat fa propaganda negra, ha de fer que els altres parlin com ell vol que parlin". Una altra regla: "El propagandista negre treballa sense ser vist i sense reconeixement públic. El propagandista negre ha d'ocultar l'origen del rumor, l'ha d'atribuir a la màxima autoritat i l'ha de repetir: el millor propagandista és l'enemic mateix".

"Els propagandistes del PWE eren tan bons i coneixien tan bé l'actualitat que en alguna ocasió van inventar històries que eren veritat. Per exemple, que els Estats Units entrenaven esquiadors paracaigudistes que havien de ser llançats a Noruega", assenyala Argemí. Pel periodista, un dels millors rumors va ser que els britànics havien aconseguit fabricar una arma capaç de calar foc al mar. Els alemanys s'ho van creure. A Espanya va triomfar el rumor que Hitler instauraria el paganisme i aboliria el cristianisme. Aquest rumor només va afectar els catòlics més convençuts. Però quan van afegir que només hi hauria quatre dies de festa, es van espantar molts més espanyols. Al llibre, Argemí també parla d'antídots i de clíniques antirumor. La desintoxicació, però, és complicada: "És com rebentar un coixí des d'un campanar i escampar-ne les plomes: pots netejar alguns espais, però deixar-ho tot net és impossible. És important decidir quin públic vols desintoxicar", afirma.

Les complicades relacions entre Espanya i Catalunya no disten gaire del context dels anys 40 del segle XX: "Ara mateix s'estan escampant molts rumors dels clàssics d'una guerra, en forma de filtracions o globus sonda, que són de por, d'esperança i d'odi. És el moment d'exercir de bon periodista", conclou.