La rumba de la Cera, que sona sense parar

Barcelona“Entrem a la Cera, el Harlem català, perquè si això ho tinguessin els americans, mare meva, fill meu, ens ho vendrien com els refrescos”. Un gitano celebrava, amb somriure i xuleria, l’entrada de les càmeres del 30 minuts per a un documental sobre l’històric carrer emès l’any 1996. Els curiosos el poden trobar fàcilment a la xarxa. Avui el carrer comparteix ecosistema i escenes amb la resta de travessies del Raval, i és una cruïlla de cultures, classes i religions, un passeig on la degradació i la nova Barcelona cosmopolita i ofegadora es troben amb rutina. Una picada d’ullet d’un ionqui a un turista que busca el pis que ha llogat a Airbnb des del seu país. Ni s’imagina que, si s’adorm, podria quedar-se sense telèfon mòbil en un tres i no res.

Moltes coses han canviat al carrer de la Cera en vint-i-dos anys: el mapa comercial és ara una amalgama de botigues regides per immigrants -supermercats oberts sempre que hi vulguis comprar, restaurants de cuina libanesa, carnisseries i perruqueries on també pots fer-hi canvi de divises- que conviuen amb establiments resistents al nou paradigma, com el Lokal, cau insurgent de revoltes, refugi de fanzins i llibres incendiaris, que et dona la benvinguda si t’hi acostes per la rambla del Raval; la Llar de l’Avi (al número 11), seu de l’associació de veïns i comerciants, i Can Lluís (cantonada amb Reina Amàlia), cuina casolana des del 1929, tip d’orgull de la seva famosa parròquia formada per Terenci Moix, Ovidi Montllor, Pepe Carvalho (a Asesinato en el Comité Central ) i, asseguren, Orson Welles. Però el carrer de la Cera guarda una història que encara avui envegen les travessies confrontants. Era la casa de l’Orelles i el Toqui (segons algunes versions, pioners de tot plegat), de Peret, el Petitet, el Chacho, Peret Reyes i tants altres. La Cera era la capital, l’epicentre i la Meca de la rumba catalana, allà on la nostra música més autòctona, sentida i hedonista va començar a marejar-se de voltar el món. Si Harlem tenia la Fania i la salsa, Ray Barretto, Héctor Lavoe i Cheo Feliciano, a Barcelona hi havia la rumba, els gitanos i el carrer de la Cera, amb el permís de la plaça del Raspall gracienca.

Carrer amb història

Ahir era un dia important per als que reivindiquen la vàlua històrica del carrer de la Cera com un dels punts vermells de la música del país. L’excusa era la inauguració de les mitgeres de la rumba catalana (dos murals dedicats a figures del passat i el present del gènere, obra de l’artista Luis Zafrilla), però també s’havia vist com una oportunitat de retrobar antics residents de porta i ventilador i perquè la rumba recuperés el carrer. “La Cera ha canviat, no sé si per a bé o per a mal, però de tots els gitanos que érem d’aquí, ja no n’hi ha cap que hi visqui”, explicava fa dos anys el Petitet, mite rumber i company d’escenaris de Peret i el Gato Pérez.

Organitzat per la regidoria del districte i Cultura Viva de l’Icub, El Raval és rumba va ser un homenatge no només al bressol d’una música universal sortida del Raval i unes figures de primer ordre, sinó també al record d’una manera de viure la vida i com a reconeixement a una ciutat tan pròxima llavors i tan llunyana ara. Un dels plats forts de la jornada va ser la cercavila que, de la mà de l’activista Sam Mosketón (que fa més de 36 anys que viu al carrer de la Cera), repassava els llocs clau de la via: el Bar del Toni -palmero de Peret i on les festes “mai acabaven”-, el cinema Padró on els gitanos veien les pel·lícules endrapant plats d’escudella, i l’antic Pinyolet, botiga tèxtil que inspiraria El mig amic, la cançó que Peret va dedicar al seu pare. “Els gitanos que hem nascut aquí portem la rumba a dins: mengem rumba, plorem rumba, sentim rumba”, explicava Mosketón davant d’una cervesa. El músic recorda que el boom de les Olimpíades ho va canviar tot: “Els que llavors érem petits no sabíem la magnitud de la figura del Peret, que en aquella època havia deixat la música per dedicar-se a l’Església evangèlica. Gràcies a la clausura dels Jocs vam adonar-nos de la seva grandesa”.

Mosketón, un dels dinamitzadors de la jornada, va programar els tallers de rumba gratuïts per a xics, que es feien a la ronda Sant Pau cantonada amb la Cera. Dirigeix, amb Cèsar Martínez, Pigmalió, un projecte que ajuda gitanos de Sant Roc (Badalona) a aprendre el català gràcies a la rumba. I van ser precisament aquests nois els que van portar la veu cantant de l’activitat.

L’All-Star rumber

Un acte institucional que inaugurava les mitgeres, amb la presència de l’alcaldessa Ada Colau, un nebot del Chacho i el Petitet, va donar pas a una paella sarandonga organitzada pel col·lectiu Compartir Dona Gustet. Fins a 300 racions a escollir entre bacallà i verdura que es van exhaurir ràpidament.

La tarda era el plat fort del dia, amb els concerts de veïns que són llegendes: Peret Reyes, el Petitet i Los Amaya, entre d’altres, van desfilar per un escenari amb pocs decibels i molta rauxa. S’ha fet justícia a un col·lectiu d’artistes que han elevat la música catalana a algunes de les seves cotes més altes. La rumba va tornar a sonar a la Cera i el Pescaílla, el Gato Pérez i Peret, la santíssima trinitat, riuen des d’allà dalt.