‘Rule Britannia’, l’himne que clou l’estiu al Regne Unit

LondresVaig obrir aquest recorregut per l’estiu del Regne Unit al cercle màgic de Stonehenge i el tanco en un altre cercle, el del Royal Albert Hall, de Londres, gens màgic i molt pompós. Seguint una tradició que, amb alguna interrupció, es remunta al 1941, en plena Segona Guerra Mundial, el segon dissabte de cada setembre té lloc el concert final dels Proms, el festival de música més extens del món, que dura vuit setmanes i en què el dia 20 van actuar l’Orfeó Català i el seu Cor Jove. A la Gran Bretanya l’estiu s’acaba quan s’acaben els Proms: la música governa voluntats i el calendari, i aquest any la fi de l’estiu és el 14 de setembre.

Algun director ha qualificat els Proms com el certamen musical “més democràtic” del món. Els preus són assequibles -amb oferta des de les cinc lliures- i l’enorme varietat del programa fa que sigui molt difícil no trobar-hi res que no vingui de gust escoltar en directe. A casa en som fans.

Cada estiu, especialment a partir del moment en què l’Adrià i la Júlia van començar la seva formació musical i es van acostumar a estar quiets i asseguts en una cadira sense muntar cap pollastre, sempre trobem tres o quatre espectacles per anar a alguna vetllada. No només al Royal Albert Hall, també al Cadogan Hall, una església desconsagrada i convertida en sala de concerts que hi ha a Chelsea.

Mai hi hem anat l’última nit, però sí que l’hem seguida per televisió sovint. Si bé els Proms (Promenade Concerts) van començar com una iniciativa privada el 1895, des de mitjans del segle XX els organitza la BBC. I, primer a través de la ràdio (1927) i després per televisió (1947), The last night of the Proms és un dels grans esdeveniments culturals -cultura de masses- del país. Particularment, però, em causa un sentiment a cavall entre l’admiració i una gran incomoditat. Salvant les distàncies, la mateixa que li causava al meu amic Paco Candel sentir el Caral al sol quan era una criatura.

M’explicaré millor. El 1991 l’autor d’ Els altres catalans va publicar Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), menys que una novel·la però més que unes memòries. En xerràvem al seu barri del Port i, en algun moment, parlant de com el franquisme havia desbaratat l’escola republicana que ell havia conegut i estimat, em va confessar com se sentia de culpable quan sentia el Cara al sol. “No podia evitar que m’agradés la música i la lletra”, em va dir, lamentant-ho tants anys després. Era conscient de tot el que el franquisme havia anorreat, però aquell maleït himne feixista li agradava, quan era petit.

La música de l’última nit dels Proms no és feixista, però algunes de les peces que s’hi interpreten, des del God save the Queen fins a Jerusalem, land of hope and glory o el Rule Britannia, tenen una càrrega patriòtico-imperial que m’esvera. Malgrat tot, no puc deixar d’admetre que m’agrada.

Tampoc m’ajuda gens a pair-la el fet que moltes de les cinc mil persones que s’apleguen al Royal Albert Hall, o de les desenes de milers que ho fan en parcs d’arreu del país -Hyde Park, a Londres; Glasgow Green, a Glasgow; Colwyn Bay, a Cardiff, i el Titanic Slipways, a Belfast-, on es televisa el concert en pantalles gegants, facin onejar la Union Jack.

És cert que els aficionats també porten altres banderes, les dels seus països: en alguna ocasió m’ha semblat veure-hi senyeres. En els tres últims anys la de la Unió Europea també hi ha estat ben present. Però quan escolto la lletra, per exemple, del Rule Britannia, em remoc a la butaca. La tornada diu: “Governa, Britània! Britània governa les ones [els mars]: els britànics mai, mai, mai no seran esclaus.” De fet, van ser els amos, ells, de tots els que l’imperi va sotmetre!

A primers de juliol, l’escola en què s’ha estat l’Adrià, Chetham’s, a Manchester, va celebrar el concert de final de curs, que coincidia amb el del 50 aniversari del moment en què el centre va passar a especialitzar-se en ensenyament musical. Hi va assistir el príncep Eduard, president del patronat. Va ser rebut amb el God save the Queen. Els maleïts el van tocar tan bé que en moments així no m’importaria ser anglès, noble i ric.

La música obra miracles, ja ho veuen. I els Proms, malgrat la nit de les banderetes, n’és un més de l’estiu britànic, que ja fa dies que té aspecte de tardor avançada. El problema bàsic és l’estovament del cervell d’una societat extremadament desigual basada en l’imperi de la injustícia a casa i en uns tractes comercials abusius i l’explotació de les colònies i dels súbdits colonials a fora. Intento no oblidar-ho quan, a cor què vols, canto “ Rule Britannia, Britannia rules the waves…”