Ruiz Zafón aconsegueix sortir del laberint

BarcelonaCarlos Ruiz Zafón ha aconseguit el cim de tancar les més de 2.500 pàgines de la tetralogia d''El cementiri dels llibres oblidats', que va arrencar el 2001 amb 'L'ombra del vent'. Des de Planeta han tingut la pensada d'escenificar la fita metafòricament des del punt més elevat de Barcelona. S'ha triat el temple expiatori del Tibidabo. "És la primera vegada que hi vinc". "Jo també". Aquest era el comentari més repetit entre periodistes, fins que una veu experimentada ha dit: "Si no heu vingut a cap casament ni cap comunió aquí dalt és perquè no sou de l'alta societat".

Carlos Ruiz Zafón: "Tots portem el dimoni a dins nostre"Ha sigut un dia clar, sense pràcticament cap núvol, amb la ciutat embolcallada pel dens núvol de contaminació habitual. Ruiz Zafón atenia els fotògrafs en un racó del temple, mentre el centenar llarg de convidats a la presentació del llibre prenien aigua o una copa de cava rosat o desembolicaven un Sugus. La llaminadura tenia trampa: quan 'L'ombra del vent' va començar a fer furor entre els lectors es va comentar que els Sugus que hi apareixien eren un anacronisme a la Barcelona dels anys 50. Era una de les diverses imprecisions que la novel·la contenia i que van anar sent divulgades sobretot a la xarxa. Així i tot, el llibre es va convertir en un 'best-seller' sense precedents al mercat espanyol –ha venut més de 16 milions d'exemplars– i, a més d'aconseguir més de quaranta traduccions, va guanyar, entre d'altres, el premi dels llibreters canadencs, el dels lectors als Països Baixos i el premi al millor llibre estranger a França. "El millor de l'èxit és que et dóna llibertat, et permet ser tu mateix, no tens tanta pressió –va comentar l'autor ahir–. El pitjor és que desperta rebuig i recels. Hi ha gent a qui els costa acceptar que la sort t'ha tocat a tu. Però és un episodi que passa ràpid".

Una escenografia llibresca

Les portes del temple s'han obert a les dotze del migdia en punt. A l'interior s'hi havia creat una atmosfera gòtica, realçada pel fum que surava a la nau central. A l'escenari hi havia dues butaques envoltades de llibres, que podien recordar l'escenografia de la presentació d''Els hereus de la terra', d'Ildefonso Falcones –on hi havia l'afegitó d'unes bótes de vi–. És allà on s'han instal·lat Carles Francino i Ruiz Zafón, amb un vestit blau marí, corbata vermella i el rostre hieràtic de sempre. "Els escriptors no sabem quedar bé a les fotos –ha dit l'autor–. Quedem com estaquirots. Quan ens fotografien som com aquells cérvols que es queden immòbils enmig de la carretera mentre els llums d'un cotxe els enfoquen". A poc a poc, el fum ambiental s'ha anat dissolent i Ruiz Zafón ha començat a explicar les seves impressions: "He estat treballant en aquest projecte durant quinze anys. No sabia quant de temps trigaria a acabar el quartet de llibres. 'El laberint dels esperits' ha estat el més difícil i laboriós de tots. Després de la feinada em sento tranquil i il·lusionat: un projecte com aquest només es fa una vegada a la vida. Ara mateix em sento més que mai enamorat de la meva professió, potser perquè em vaig fent gran i intento gaudir de la feina que faig".

A més de retornar a la Barcelona de la postguerra i recuperar personatges de la saga comel llibreter Daniel Sempere i el seu ajudant, Fermín Romero, 'El laberint dels esperits' -que en català publica Columna i ha estat traduït per Josep Pelfort- hi afegeix una nova creació, Alicia Gris, que és salvada per Fermín durant el bombardeig de 1938 quan és una nena i, vint anys després, dirigeix una investigació sobre Mauricio Valls, antic director de la presó de Montjuïc i ministre franquista que acaba de desaparèixer. "És el personatge preferit de tots els que he creat -ha assegurat-. Em va venir al cap fa molt de temps, però no podia aparèixer fins al quart llibre. L'Alicia és un petit àngel de les tenebres, un personatge perillós: no és ni un caramelet ni una flor del bosc, i precisament en aquest aspecte rau el seu atractiu". Paral·lelament a la investigació d'Alicia hi ha una sèrie de crims a la part alta de Barcelona. Aquí entra en joc l'inspector Vargas, un home "que va fer carrera durant la dècada dels 40 i dels 50 al cos policial franquista" que "intenta redimir-se". La galeria de personatges es tanca amb Fernandito, "un adolescent bojament enamorat que aprèn a poc a poc a ser home".

Trump, el procés i el cinema

Ruiz Zafón defineix la seva tetralogia com un "híbrid capaç de combinar tots els gèneres possibles: hi ha tragèdia, amor, sàtira, aventures, crims...". Així i tot, per a ell 'L'ombra del vent' es decanta més cap a la "novel·la d'aprenentatge", 'El joc de l'àngel' (2008) s'aproxima "a la novel·la gòtica", a 'El presoner del cel' (2011) hi abunden "les aventures" i, finalment, 'El laberint dels esperits' és una "novel·la guiada pel misteri i la intriga".

Més relaxat que en anteriors ocasions, l'autor s'ha referit al procés d'independència ("és un problema polític que s'ha de resoldre políticament"), l'elecció de Donald Trump ("tindrà efectes a nivell mundial") i l'IVA cultural ("els impostos als quals s'ha sotmès a la cultura són gairebé un càstig"). Va deixar clar, una vegada més, que no hi haurà adaptació cinematogràfica dels seus llibres: "Aquesta tetralogia és un homenatge a la literatura i a la paraula escrita, i el fet de convertir-la en pel·lícula o en sèrie de televisió no funcionaria". Després d'això s'han obert les portes del temple i ha començat a sonar una de les composicions per a piano del mateix autor.