Música
Cultura25/07/2021

Rufus Wainwright: “Em sento com a casa al meu castell”

El cantant nord-americà desplega un gran registre vocal a Peralada

Marta Porter
i Marta Porter

PeraladaPassen els anys i la corprenedora veu de Rufus Wainwright va augmentant en colors, matisos i tècnica vocal, fins al punt que, tot sol al piano i a la guitarra, és capaç d’emetre harmònics com un violí, crear ambients i transportar-nos a escenaris gairebé teatrals. Ho va demostrar aquest dissabte al Festival de Peralada. Va sortir a l’escenari amb una poblada barba grisa i un vestuari menys glam que als seus inicis, tot i la samarreta gondolera i l’americana de color gris blavós amb solapes de lluentons –vermella l'una, rosa l’altra–, i va engegar amb Art teacher. “Estic content de tornar. Fa tres o quatre dies que soc aquí i gaudeixo de la platja i del pernil i em sento com a casa, al meu castell”, assegurava abans d’endinsar-nos per les tortuoses escales que pugen al Moulin Rouge amb La complainte de la butte.

Cargando
No hay anuncios

Del nou disc, en va interpretar Early morning madness anunciant-la com una cançó de quan bevia: “Ara ja no bec, però em continuo llevant igual de malament, o sigui que podeu continuar bevent”, ironitzava; Only the people, “una cançó que abans dedicava a tothom menys a Trump” i que ens transporta als temps del “pau i amor” de reminiscències lennonianes; Peacefull afternoon d’estil folk-country; My little you, dedicada a la seva filla Viva (per cert, neta de Leonard Cohen) i Alone time, de la qual va dir que, interpretant-la, “algunes nits em sento una cantant negra”.

Amb 48 anys, que va fer dijous a Peralada, la maduresa li ha aportat reflexió i tranquil·litat. Així, l’amor va protagonitzar la part central de la nit. “Oriol –li demanava al director del festival–, deixa’m fer les meves òperes aquí i no hauré de venir només amb la guitarra. És el meu castell”, insistia abans d’endinsar-se en He loved, una ària de la seva segona òpera, Hadrian, dedicada a l’emperador Adrià i estrenada fa tres anys a Toronto.

Cargando
No hay anuncios

"El covid em va permetre tancar-me a la meva casa de Los Angeles i recuperar algunes cançons antigues. Heu d’escoltar-les com si hi hagués una orquestra, cors, timbals i guitarres elèctriques". I sí, a Go or go ahead vam sentir harmonies i colors de fustes i vents en un crescendo de pell de gallina mentre ell i la seva guitarra s’ho passaven d’allò més bé buscant un so un punt antic, com un crit dels 70 que el públic va aplaudir i victorejar a cor què vols. No hi van faltar les famoses Gay messiah, dedicada a Samuel Luiz, el jove assassinat a Galícia, i el seu crit desesperat per Amèrica a la preciosa Going to a town. Amb Candles es va produir el miracle: interpretada a capella, va ser una pregària, un cant sorgit de les profunditats que ens va aturar la respiració i que va empalmar amb Cigarettes and chok milk. L’homenatge permanent al mestre i amic Leonard Cohen va tancar la nit. Un Hallelujah que va posar dret un públic fidel.