Rubert de Ventós exposa i camufla els 'Dimonis íntims'
A Dimonis íntims Xavier Rubert de Ventós convoca fites personals, vergonyes i algunes situacions límit de la seva vida. La prosa addictiva del filòsof es dedica per primer cop a l'exercici autobiogràfic.
BARCELONA"Hi ha coses que vols des de ben petit, i que saps fins i tot per què les vols: amb absoluta exactitud i clarividència. Jo mateix, als dotze anys, ja sabia on volia anar a parar. Estava decidit a ser dues coses (a més de futbolista, és clar): volia ser metge i pare de molts fills". Així comença un dels capítols de les memòries desendreçades de Xavier Rubert de Ventós, Dimonis íntims (Edicions 62 / Anagrama), en què per primera vegada l'excatedràtic de filosofia i estètica s'ha decidit a canviar l'escriptura dels seus "pensaments" per explicar el que li "passa". Rubert de Ventós es va inclinar per la vida intel·lectual després d'unes paraules del seu tiet, el poeta i editor Joan Teixidor: "Em va dir que quan tingués trenta anys podia ser o un esportista a punt de retirar-me o un filòsof jove". La reacció del pare no va ser tan positiva: "Així que vols ser filòsof, caram, caram! Ja ho veig: a tu no t'interessen les coses vulgars, com ara aprendre a fer ponts, analitzar què és un virus o estudiar la formació de les glaceres. Tot això et deuen semblar coses d'estar per casa, detalls sense importància".
Filosofia i procreació
Durant la presentació del llibre, Rubert de Ventós es va declarar hereu del pensament complex de la seva mare, que va resumir amb les paraules oui, mais (sí, però). "L'origen de Dimonis íntims és a la dècada dels 60, en què vaig començar a prendre notes en llibretes sobre el que em passava, des de tenir els fills fins a la vida política", va explicar. Si bé la vocació esportiva es va esbravar de seguida, Rubert de Ventós va canviar la medicina pel pensament, encara que ha pogut satisfer l'esperit de procreació. "He hagut de conformar-me tot just amb la filosofia i quatre fills", es pot llegir al llibre.
L'extensa bibliografia de l'autor va arrencar l'any 1963 amb El arte ensimismado . Una vintena de títols més tard -entre els quals hi ha La estética y sus herejías (premi Anagrama d'assaig, 1973) i El cortesà i el seu fantasma (premi Josep Pla, 1991)-, Rubert de Ventós s'ha decidit a fer balanç de la seva vida acadèmica, política i personal a través d'una petita selecció del material que ha acumulat en més de 80 quaderns. "Hi explico coses que em passaven en situacions límit, per això hi ha el perill que el llibre es vegi com una mica pervers -recordava-. Hi surt aquell dia que la policia em va abaixar els pantalons a Madrid, quan em van ficar a la presó a Heathrow o el dia que va morir el meu avi".
L'autor ha dedicat tres anys a condensar i refer el volum. El resultat és un llibre que tot sovint cal llegir com un roman à clef . "Ha estat un exercici de camuflatge, en molts moments -va admetre-. Ho he fet per una qüestió de pudor i delicadesa". Rubert de Ventós ha volgut ser sincer amb ell mateix sense ferir els altres (en especial aquelles dones que protagonitzen pàgines en què "la sensualitat es barreja amb els sentiments"). "Aquest llibre vinc a ser jo en quatre registres: dramàtic, irònic, eròtic i oníric -afirma al principi, per desmentir ràpidament la veracitat estricta del que hi diu, homenatge al " oui, mais " matern-. La resta són més aviat ficcions, figurants o fantasies. Tot és veritat però res és com ho explico".