Roser Ferran: “Volia deixar de ser una senzilla secretària”

Admiradora de Mussolini va dirigir la Pirelli durant la Guerra Civil. Va començar a estudiar dret i enginyeria. Inquieta i treballadora, quan durant el franquisme va voler tornar a treballar, el seu marit li va clavar una bufetada. És la protagonista de 'La noia de la Pirelli' de Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura

Roser Ferran: “Volia deixar de ser una senzilla secretària”
Sílvia Marimon
21/04/2016
5 min

BarcelonaEl 3 d’octubre passat, Roser Ferran Gayet va fer 100 anys. Exhala energia. Asseguda elegantment, amb barret i ulleres fosques, sempre té una frase divertida a punt. Durant l’entrevista, l’acompanyen els seus dos fills i els autors de La noia de la Pirelli (Columna) La noia de la Pirelli , Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura. Els dos periodistes han recuperat de l’oblit la seva història: durant els bombardejos va dirigir la Pirelli, una de les indústries de guerra a la Barcelona republicana. Va sobreviure al camp d’Argelers, va col·laborar amb la resistència francesa i va viure el franquisme des d’una casa a la Plaza de Oriente de Madrid. Garcia-Planas, que actualment dirigeix el Memorial Democràtic, va localitzar Ferran a través d’un detectiu privat: ella era un testimoni clau en la seva investigació del tèrbol César González-Ruano, el fals marquès que estafava jueus al París ocupat pels nazis. Ferran diu que sempre intenta veure la part còmica de la vida. Ha viscut moltes situacions, però no hi dóna gaire importància. No en fa èpica ni drama. A la vida, segons ella, mai s’ha de dir “No puc”.

El seu pare la controlava molt.

Em sobreprotegia. Estava convençut que el món era dolent. Refugiant-me en els llibres i l’estudi em sentia lliure. Vaig tenir el privilegi d’anar a l’Escola Italiana des dels vuit anys. Feia llatí set hores a la setmana. M’apassionava la cultura italiana, la història de Roma. Admirava Mussolini.

A la Barcelona dels anys vint i trenta hi havia una intensa vida cultural. Vostè era una assídua del Palau de la Música, el Liceu....

Anava molt a l’Ateneu. La biblioteca era impressionant. He llegit moltíssima literatura del segle XIX. Tolstoi, Dostoievski i Txékhov traduïts, però Dickens, Dumas, Salgari... en la llengua original. La meva cosina estava abonada al Palau de la Música i a l’època les noies no anaven soles. Jo hi anava de carabina. Des dels 3 anys, el meu pare em portava al Liceu i anava a totes les òperes al galliner. Després, a Itàlia, anàvem molt a la Scala de Milà. M’entusiasma la música, però desentono.

Políticament va ser també una època molt intensa.

Sempre he procurat no capficar-me amb la política: viure i deixar viure.

Va desfilar amb les joventuts feixistes en unes colònies a les Dolomites.

Tenia 17 anys. Em sabia totes les cançons [en canta algunes]. Tot plegat era absurd. Quan tenia 8 anys vam viure un temps a Itàlia perquè el pare volia ser cantant d’òpera. A la mateixa pensió on vivíem hi havia un matrimoni. Al marit li van fer beure un litre d’oli amb ricí perquè no era afí al règim. Tot té la seva cara i creu.

Es va esforçar molt per poder estudiar. Què volia ser?

Volia aprendre i arribar lluny, però no era feminista. La meva mare estava enamoradíssima del meu pare. Sabia que si em barallava amb el meu pare mai tindria una aliada en ella. No se’m va ocórrer alliberar-me però volia deixar de ser una senzilla secretària. Volia ser química. Vaig anar a parlar-ne amb el secretari general de la Pirelli a Barcelona, Giuseppe Luraghi. Em van contestar que pel fet de ser dona i per ser espanyola mai tindria un càrrec important com a química. Però que els obligaven que els advocats fossin espanyols. Vaig començar a estudiar dret però el meu professor va marxar a la guerra i no vaig acabar. Davant la Pirelli hi havia grups d’enginyers que preparaven estudiants per examinar-se a l’Escola Industrial de Terrassa i m’hi vaig matricular. Feia les pràctiques a la Renfe (aleshores la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España). Els treballadors [era l’única dona] eren molt respectuosos i bons amb mi. Veien que jo era com un d’ells i que tenia ganes de treballar. Vaig aprendre fundició, forja, modelatge, a treballar amb la fresadora i els torns...

Va passar de ser una secretària de la Pirelli a dirigir-la durant la Guerra Civil. Era dona i no era republicana. Com s’ho va fer?

Jo no era res. Bé, era mussoliniana, però quan van començar a bombardejar i metrallar la ciutat em va caure l’ànima als peus i vaig deixar de ser-ho. Tot és fruit de les circumstàncies. Van marxar els italians i van venir els anarquistes. Quan els van mobilitzar, van fer una assemblea i van preguntar qui treballava més bé i van dir: la Ferran. I ja està. És així de senzill. Em van acceptar de seguida. Era complidora i vaig seguir vigilant perquè tot rutllés. I ho feia tot amb bona fe.

Malgrat no haver-se apuntat a cap bàndol va haver de fugir el 1939.

A França primer ens miraven malament perquè es pensaven que els rojos portàvem banyes. A poc a poc ens van anar acceptant. Però vaig voler anar a una escola francesa i em van dir que no, perquè no em podia barrejar amb noies franceses. Pensaven que els podia ensenyar coses dolentes, però crec que elles me’n podien ensenyar moltes més [fa un somriure murri]. Quan vam tornar el 1943 van detenir el meu pare, que mai s’havia ficat en política. Només em seguia a mi. El vam poder treure de la presó abans d’un mes però l’havien humiliat tant que va sortir esquizofrènic i paranoic. Va ser molt trist. Va morir el novembre del 1943 a Sant Pau. Aquell hivern feia molt fred.

Poc temps després va anar a viure Madrid i ja no va treballar més. No ho enyorava?

Vaig anar a viure a Madrid després de casar-me. No volia nòvios d’aquests que avui t’estimen i demà et deixen. El problema era que amb la guerra tots els meus pretendents tenien vuit anys menys que jo. Eren joves, macos i bons nois. Però vaig pensar que jo em faria velleta i ells continuarien sent joves. Ara penso que era una tonteria. A més, els homes envelleixen pitjor. [Va casar-se amb Julián Ruiz Aranda, un empresari 22 anys més gran que ella de qui mai va estar enamorada.] Vaig voler treballar quan tenia més de 40 anys perquè el meu marit era molt irregular a l’hora de donar-me cèntims. Vaig fer un examen a la Naviera Elcano. Érem 22 i vaig aconseguir la plaça. L’hi vaig plantejar al meu marit. Tan bon punt vaig obrir la boca em va clavar una bufetada. Allà es va acabar la discussió.

Enyorava la llibertat?

La llibertat i no haver de demanar diners a ningú.

A vostè la van descobrir els periodistes perquè va conèixer César González-Ruano. Quina era la seva relació amb ell?

Era un marquès frustrat, es considerava superior a tothom. El meu marit col·laborava amb els nazis i va conèixer González-Ruano a París. Li proporcionava pisos de jueus perquè els cuidés. I ell s’ho venia tot. Va fer un article mofant-se de la senyora que “todo lo preguntaba”. Aquesta senyora era jo, perquè sempre li preguntava amb sorna d’on provenia el que tenia.

Ara és republicana?

Depèn de qui sigui el president i de qui sigui el rei.

stats