Rosalía es projecta com a superestrella

BarcelonaJa fa uns quants anys que la programació musical del Sónar de Dia no confia tant en les estrelles consagrades com en la descoberta o en artistes que no són especialment populars. Això fa que, tret d’alguna actuació puntual, l’actitud del públic sigui més curiosa que devota. Hi prevalen, esclar, les ganes de diversió, però tot plegat fa que el trànsit entre escenaris sigui fluid i constant, com correspon a un comportament de tastaolletes. No obstant això, hi ha concerts que mobilitzen el públic més que d’altres. Ahir, en la segona jornada del festival, hi va haver un parell d’actuacions d’aquestes al SonarHall, la de l’italià Liberato i la de Rosalía, la cantant de Sant Esteve Sesrovires.

El cas de Rosalía és realment excepcional. Entra al Sónar anant directament a l’escenari més noble, el Hall, l’espai reservat en horaris competitius només per a propostes que a priori poden omplir-lo. I tot plegat amb un disc d’homenatge al flamenc antic fet amb Refree ( Los Ángeles ) i un nou treball gairebé enllestit, El mal querer, però que no es publicarà fins al setembre. La repercussió del vídeo de la cançó Malamente (gairebé 6 milions de reproduccions) feia pensar que aplegaria molta gent, però és que va desbordar el Hall fins al punt que molts en van quedar fora i van expressar el malestar xiulant.

El concert va començar precisament amb Malamente, el tema produït amb El Guincho que ha descobert una Rosalía encara més atrevida i determinada a fer ballar. La posada en escena era la de les grans ocasions, amb un cos de ball, les cantaoras Anna Colom i Claudia la Chispa, Los Mellis com a palmeros, El Guincho disparant programacions i ella cantant i ballant convertida en estrella, com una Beyoncé que en comptes d’una educació en soul en tingués de flamenc. Potser perquè era l’estrena de l’espectacle, el concert va tenir problemes de ritme, amb pauses massa llargues entre tema i tema, en algun cas a causa d’un canvi de vestuari (del vestit blanc del principi a un de vermell), i en algun moment va fregar la irrellevància, com a la bulería chill out. Però aquests daltabaixos puntuals els va compensar amb carisma i veu, i amb la versatilitat que li permet cantar fa uns dies al concert de Pablo Alborán al Palau Sant Jordi i ahir al Sónar enlairant uns fandangos prodigiosos. Els moments més intensos, on Rosalía marca la diferència, van arribar quan la veu manava sobre les programacions. El públic també ho va reconèixer aplaudint amb més entusiasme les peces que rematava més sola.

Després d’agrair el caliu del Sónar, es va acomiadar amb un número més R&B ballant una coreografia coral que novament feia pensar en Beyoncé mentre un parell d’espectadors britànics repetien “Oh, my god! Oh, my god! ” Tot plegat, 45 minuts per constatar que Rosalía es projecta com a gran estrella.

L’enigma napolità

Amb el Hall cobert per una boira artificial i molt de públic italià, va començar l’actuació de Liberato, l’enigmàtic artista napolità que preserva la seva identitat sota una caputxa i un mocador: no ha transcendit ni el seu nom ni, de fet, si és només una persona. A l’escenari hi havia tres músics encaputxats. Era Liberato qui cantava? La posada en escena és igualment misteriosa: un gran cercle de llum que funcionava com a lluna, al principi blanca i al final vermella, i foscor. En canvi, la seva música és relativament lluminosa, electrònica melòdica cantada amb una certa èpica melancòlica que els espectadors italians van cantar com si fossin èxits de la cançó romàntica de tota la vida. La imatge de guerriller urbà antiglobalització contrasta amb l’estètica musical, en cap cas agressiva tret d’algun passatge rítmic, i potser això explica en part el seu èxit a Itàlia, on els videoclips de temes com Nove maggio i Tu t’e scurdat’ ‘e me han escampat la seva popularitat. En directe la combinació funciona sobretot quan Liberato transmet la sensació d’estar en un club crepuscular on a més de ballar house la gent també pot cantar a la italiana. Liberato ha pitjat la tecla màgica.

Fora de la foscor del Hall i de l’excitant SonarXS, on artistes com el canari Maikel Delacalle van triomfar amb el seu hip-hop romàntic, la segona jornada va tenir un clar protagonisme africà al Village, on el nord-americà Diplo va comissariar una part de la programació. La ugandesa Kampire va oferir una sessió exuberant i polirítmica, els sud-africans Distruction Boyz van despatxar gqom i hip-hop i el nigerià Mr. Eazi hi va aportar el toc de l’Àfrica occidental, després del qual va arribar el torn de Diplo, abans que el sud-africà tanqués una jornada que va aplegar una gentada, a l’altura dels dies més concorreguts de la història del festival des que el Sónar de Dia es fa al recinte de la Fira a Montjuïc.