BarcelonaUna autoficció de Rosalía, això és el disc Motomami (Columbia-Sony, 2022), setze cançons que són pàgines seleccionades de dos anys de vida com a estrella: luxe, feina, angoixa, ràbia, sexe i talent musical a dojo. I manant ella mateixa en una producció en què ha implicat primeres espases com Pharrell Williams i Noah Goldstein, presències imprescindibles en discos de Kanye West, Beyoncé, Frank Ocean, Travis Scott i FKA Twigs. Aquesta és la lliga on juga la de Sant Esteve Sesrovires avui.
A Motomami hi ha la Rosalía poderosa que arriba a la gala del MET en un poni, com canta a La combi Versace, però també la que desconfia dels capricis de la fama i de les maniobres del diable que remena els bitllets. Hi ha la que a Hentai celebra el desig sexual sacrificant la poètica, perquè de vegades és millor suar de plaer que escalfant-se el cap buscant la paraula justa. Eufòria sense drama ni sublimacions semàntiques.
No hi falta la Rosalía que reparteix clatellades que semblen venjances servides a mil graus sota zero. Les tenia guardades des dels dies de l’apropiacionisme cultural, i les deixa anar en pla contrapicat, amb un tanga de Gucci i les cames ben clavades a terra, com una superheroïna enrabiada abans d’esclafar l’enemic: “Soy igual de cantaora con un chándal de Versace que vestidita de bailaora”, etziba a Bulerías sense amagar-se en cap lògica passiva-agressiva. Va pel dret. Res no lamenta, de res no se’n penedeix, i dispara versos contra les crítiques. “No basé mi carrera en tener hits / Tengo hits porque yo senté las bases”, sentencia a Bizcochito. És Messi fent callar el Bernabéu després d’un gol olímpic.
Tanmateix, també se sent vulnerable, com l’Héctor Lavoe de la cançó El cantante, l’obra mestra escrita per Rubén Blades i arranjada per Willie Colón. És la Rosalía que li canta G3 N15 al seu nebot Genís, i li diu, potser fregant l'autoindulgència, que a ella li toca estar en un lloc on no vol ser, al passeig dels mals desitjos on el luxe i la misèria s’amaneixen amb drogues. És la Rosalía que lamenta haver passat dos anys sense veure el nebot, però, què hi farem, així és la vida de la motomami. Com recita en català l’àvia de Rosalía al final de G3 N15, “la família és important”, però “en primer lloc sempre és Déu”. I ara com ara, el Déu de Rosalía és la música. D’això va també Motomami, de demostrar-se a ella mateixa que paga la pena obsessionar-se per canviar les regles del joc, com van fer David Bowie a Ziggy Stardust, Willie Colón & Héctor Lavoe a Cosa nuestra, Lole y Manuel a Nuevo día, Björk a Debut i Tego Calderón a The underdog / El subestimado.
Tot parla d'ella
A l’àlbum de debut, Los ángeles (Universal, 2017), la cantant de Sant Esteve Sesrovires era una veu jove que transmetia el llegat de cants antics. A El mal querer (Sony, 2018) va interpretar un paper bastit a partir d’un guió: cantava Malamente, però aquella experiència no era ben bé seva. Això sí, mirant el flamenc amb eyeliner de trapera va trobar una personalitat pròpia i única. Després va saltar al mar de les oportunitats llatines i va incorporar nous accents per ofrenar als déus del reggaeton. Con altura va obrir un camí per on Rosalía podia córrer a cop de Grammy llatí i col·laboracions. S’estava explicant com a artista, però les cançons no parlaven ben bé d’ella, sinó més aviat dels seus gustos musicals. A Motomami, en canvi, tot parla d’ella, i a més a més desafiant expectatives i apriorismes. Obre el disc amb Saoko, l’últim homenatge al reggaeton clàssic i el primer reggaeton que s’allitava amb harmonies de jazz. I prou reggaeton, o gairebé, perquè torna a treure el nas en un segment de Diablo.
Saoko porta la clau de Motomami: la transformació, perseguir una identitat líquida però consistent i indestructible, com la del Terminator T 1000. Ni és el disc només llatí de Rosalía ni ha deixat de banda el flamenc, com ho demostra a Bulerías i en moltes de les inflexions vocals que esquitxen les cançons. Sí que hi ha ritmes llatins, però sovint amb més perfum clàssic que urbà. Hi ha la bachataLa fama compartida amb el canadenc The Weeknd i sobretot hi ha un bolero experimental construït a partir del bolero Delirio de grandeza de Justo Betancourt, una altra picada d’ullet als dies de glòria de la discogràfica Fania, aquell prodigi que va revolucionar la música llatina fa mig segle. A Rosalía li agrada relacionar-se amb la història de la música. I desafiar-la.
A Motomami dirigeix una colla de productors nord-americans per construir un so completament diferent, que té més a veure amb les idees d’avantguarda de l’artista de Veneçuela Arca i el seu ús de l’electrònica i el folklore, o amb les produccions de la mateixa Arca per a Björk, però amb un toc juganer. Hi afegeix també l’efervescència del pop coreà i capítols fonamentals del soul i el R&B; li torna la col·laboració a la dominicana Tokischa i gaudeix en l’hedonisme del dembow. Podria fer el que volgués, que tot sonaria a Rosalía i seria inimitable. Aquesta és la lliçó que ens planta als morros: n’hi ha que esperaven una artista sense identitat, i ella torna feta una Terminator T-1000.
Les 5 cançons claus de 'Motomami'
Motomami és un disc gairebé inabastable, per la quantitat de fils que es poden estirar de les setze cançons. Tanmateix, n’hi ha cinc que donen les claus de l’àlbum.
'Saoko'
La insistència amb què Rosalía repeteix que es transforma avisa de tot el que vindrà després. Saoko recull un clàssic del reggaeton i el banya amb gotes de jazz abans d’enlairar-lo a una festa electrònica que serà tremenda en concert. És també un magnífic exemple de la feina feta amb el productor Noah Goldstein.
'Bulerías'
Rosalía tria la bulería per recordar d’on ve i per què el flamenc continua formant part del seu univers poètic. A la cançó, hi ha l’aportació com a cocompositor de Chiqui de la Línea, el seu mestre de flamenc a l’Esmuc, i com a coautor de la lletra el traper Kaydy Cain (ex-Pxxr Gvng). També tria la bulería per passar comptes amb qui l’ha criticat (“De cada puñalita saco mi rabia ”, canta) i per connectar-se amb gent que admira com ara la Niña Pastori i José Mercé, però també Lil’ Kim, Tego Calderón i M.I.A. És a dir, agermanant el flamenc amb el rap nord-americà, el reggaeton de Puerto Rico i l’electrònica anglotàmil.
'Bizcochito'
A Rosalía sempre li han agradat els contrastos. A la cançó Bizcochito es belluga alegre i divertida com el pop coreà, com si tot plegat fos un joc infantil, però marca territori amb rotunditat. Es tracta de deixar clar qui mana. “Mi piquete duro te marea / hasta tu mamá lo tararea”, diu abans de disparar: “Qué más da que me tires la mala”... I costa pensar que no s’està referint a la Mala Rodríguez.
'Diablo'
Transformar, canviar, sorprendre. Sembla un eslògan motivacional, però és la manera d’actuar de Rosalía. Diablo són tres o quatre cançons en una. Hi ha flamenc, reggaeton desconstruït i frenètic, un lirisme que recorda el de l’artista Anohni però que és de James Blake i de sobte una coda melancòlica. Tot plegat, amb una lletra enigmàtica, com si la Rosalía d’ahir s’adrecés a la Rosalía del futur que no voldria ser: "La que sale por la TV / no es la que yo conocí. / Ahora pisas Lamborghinis”.
'Como un G'
Aquesta balada que camina cap a un crescendo d’èpica electrònica aplega diferents noms que han acompanyat l’artista del Baix Llobregat. Per exemple, en els crèdits hi ha El Guincho, l’aliat d’El mal querer ; Frank Dukes, un dels productors de Con altura ; i el britànic James Blake, amb qui Rosalía va col·laborar a la cançó Barefoot in the park. Tres sensibilitats diferents al servei de la motomami.